Agafada al vol

Som les paraules que diem

27 de febrer de 2015
0 comentaris

Blandina

Un homínid llança un os enlaire que comença a giravoltar amunt i més amunt i, just quan retorna vençut per la força de gravetat,  dos o tres milions d’anys més tard, algú crida: “Aparta’t, que et caurà al cap!”.

No sé si us heu preguntat mai com va aparèixer la primera paraula, però si algun cineasta volgués plasmar l’evolució lingüística dels humans aprofitant la metàfora de l’Stanley Kubrick potser faria servir una escena com aquesta.

Ens aniria com l’anell al dit: Què deu haver passat des dels homínids fins als homes moderns per explicar que el cervell de la nostra espècie hagi estat capaç de crear una habilitat de comunicació tan magnífica en una varietat de llengües tan àmplia? La filogènesi del llenguatge és un tema fascinant, encara que ens el mirem només de lluny. (*)

De fet, l’etimologia és una espècie de modalitat d’aquesta curiositat científica per conèixer l’origen de les paraules. Esbrinar d’on ve cada mot és feina dels lingüistes, però molts parlants llecs s’aventuren a formular hipòtesis sobre l’ascendència del seu vocabulari. Deu ser un impuls innat.

Ha arribat el moment de presentar-vos una paraula de la meva llibreta que vaig apuntar el dia de Cap d’Any durant la llarguíssima conversa de sobretaula.

JM, un dels sis o set que vam quedar-nos a allargar aquesta trobada anual, ens distreia amb alguna de les anècdotes gracioses que explica amb teatral seriositat i, en un to d’amenaça grotesca, diu:

Si fa això, li fotré una blandina!

I al pot paraula. Probablement aquesta forma és desconeguda fora de les terres ebrenques. Almenys això diu el DCVB: “Pallissa, topada forta (Tortosa). Va donar-li una blandina que el va deixar blan com un lliri.”

Els altres diccionaris no diuen res de blandina. Tampoc hi ha cap referència al seu origen ni al DCVB ni a la gran obra del mestre Coromines. Per tant, no he pogut esquivar la pregunta: d’on deu vindre, aquesta forma d’ús tan restringit?

I, ves per on, resulta que existí una màrtir al segle II, que formava part de la primera comunitat cristiana de Lió, anomenada justament Blandina. Segons la tradició i la Viquipèdia, sembla que la noia fou lliurada als lleons, que van refusar de fer-li mal; tot i que llavors va ser torturada i obligada a presenciar la mort dels seus companys; flagel·lada i cremada sobre unes graelles i embolicada amb una xarxa i llençada a un brau salvatge que l’atacà i la llençà pels aires. Finalment, fou morta amb una espasa.

En fi, si aquesta història no és fruit d’alguna imaginació depravada, no m’estranya gens que a algú se li acudís retre homenatge a la pobra màrtir transcategoritzant el seu nom propi en un nom comú per designar una pallissa monumental.

Sempre he pensat que la capacitat gramatical dels meus compatriotes locals és insòlita. Tenim paraules per a tot; fins i tot per a coses que als altres llocs no tenen nom.

(*)  Vegeu l’article “Els orígens del llenguatge en l’evolució humana“, d’Ignasi Ivern i Adolf Perinat.

Fotografia Samira

Balbistrota
06.02.2015 | 7.47
Empapussar
15.05.2015 | 6.35
Moll
29.01.2017 | 11.14

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.