El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
S’obren lentament els domassos de la fosca i també es tanquen
S’obren lentament els domassos de la fosca amb una vessa tardoral, un a un, com una dansa ritual, el gest necessari per desvetllar-se. El cel encara és gris de bon matí . De la mar s’alcen boires blanques i grises de formes diverses, un lloc per a la imaginació, només gotes d’aigua, com escuma. Semblen boscos, fruites, mans, senyals de socors, herois de històries ancestrals. S’enfilen i es desfan com plomes.
Ahir va començar la tardor oficialment. El cel, a Ciutat, va reiterar l’aliança amb la terra i va oferir un arc de sant Martí de colors ben precisos. Sempre ens corprèn aquesta bellesa aleatòria i ens eixampla. Semicercle perfecte, omplí tot l’espai, tintant esperances de bonança.
La temperatura ha davallat i ens fa sentir la pell viva que s’arronsa amb la fresca.
Dilluns 21 de setembre va ser el dia per recordar l’Alzheimer, ho tinc molt a prop a la feina, aquesta boira que un dia ens envaeix i ja no té aturai, aquests domassos que es van tencant i no se tornen a obrir. De cada pic és més estreta l’escletxa de la llum que pot entrar i més aïllat i inaccessible l’espai interior.
La presència de persones públiques afectades d’aquesta malaltia i el coratge i dignitat que mostren fa que la tragèdia no sigui invisible ni vergonyosa i permet conèixer millor les tenebres que ens sotgen. Tant de bo avanci la investigació i el coneixement d’aquesta fosca anunciada, d’aquest oblit, que no sabem resoldre hores d’ara. A Balears hi ha tretze mil afectats, ells i les seves famílies són un munt de gent que sofreix. Poc espai a la premsa i a les Administracions per aquest patiment, els lladres i malversadors en tenen més. Les flors de gessamí i les bignònies han caigut amb la pluja i han oblidat quan eren a l’enramada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un article perfecte, ple d’amor i belles aimatges, els domassos de la fosca, les flors caigudes sense memòria. La memòria s’esborra, potser els records, tan sols un record perdura… Una abraçada forta, admirada i volguda amiga.
amb lucidesa els efectes d’aquesta malaltia que és una mena de boira on els records van desdibuixant-se i porta amb ella l’oblit d’un mateix i la pèrdua de visió i comprensió del nostre entorn. Cal investigar-ne les sol·lucions prompte.