El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
ASCETA
Talment l’asceta
que s’ha menjat
tota l’herba
de la muntanya
on va fugir
i espera
un poc de pluja
per veure’n
néixer un bri,
brostejo
entre les runes
per trobar-hi
restes de la vida,
atàvics micelis
portadors de fongs,
que quallin llet
i apaivaguin l’ira,
el tal·lus primigeni
que ens uneixi…
el meu país, el meu poble, allò essencial… per no desaparèixer
No sé si m’entens.
No ho sé dir d’una altra manera.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
era un metàfora del paisatge que veig, de la incertesa que ensumo. Però la imatge que me fa arribar na Roser ho reflecteix perfectament i és la que ara el fa ben entenedor
que comparteixo amb tu; ho expliques tan bellament que m’hi veig com l’asceta que espera que renaixi un bri d’herba i la vida triomfi damunt la runa. Que tinguis un bon dia! Una abraçada!
Ser a la ressistència
del maquis de les lletres
i la consciència
ens pot convertir en ascetes.
Però et veig prou forta.
I arribarà la pluja i aprendrem a treballar la terra per a que hi hagi quelcom més que brins d’herba.
Victòria, t’envien fotografies i tot per completar els posts… Quin luxe!
són les paraules, Victòria, els micelis. Aquelles que escrius, que escrivim, que diem que llegim.
Bona sembra, amiga.