El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Avui el dia i la nit passada me recorden un fragment d’un poema d’en Vinyoli, 25 anys ja de la seva mort:
Jo no sóc més que un arbre
que s’allunya del bosc
cridat per una veu de mar fonda
Quan surto cap a l’autobús encara és fosc. Hi ha les llums de la nit, la remor dels llamps i els regalims de pluja que han caigut sense treva. Emergeix el castell com una ombra fantasmal del turó ennuvolat. En acostar-nos al moll els fassers del passeig semblen matèria de somni, surant a la mar indefinida, criatures estranyes alçant un cap d’espessa cabellera, talment nàufrags.
Tot és un horitzó cendrós, un continu amb l’asfalt, tot gris i immòbil, tot cridat per la veu fonda de la mar i atrapat per una uniforme teranyina plena de pols antiga.
El terra s’enrajola de fulles de colors: grogues, roges, marrons, ennegrides, dels lledoners i els plàtans. Se sent aquella olor de terra que a Ciutat surt dels forats dels arbres, dels corrals interiors, de les esparses zones enjardinades.
Un pes infinit vol cloure’m les parpelles…
El matí i jo ens desvetllem en el trajecte, en mig de la pluja en perpendicular perfecta. No fa vent, només tardor. Alguns núvols esclarissats tocats d’un gris més fosc que el del cobricel fins ara transiten lentament. Costa alenar perquè la mar tan immòbil i grisa sembla morta.
Fotografia:M.V.S. Vitralls de la Capellà del Santíssim d’en Miquel Barceló a la Seu
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una descripció magnífica, com sempre. I un homenatge a Vinyoli, el gran poeta oblidat… Una abraçada amiga.
Amiga, no estiguis tants de dies sense escriure. La plagueta, també, tan bé, és deixuplina.
I els lectors t’esperen.
Gràcies. Una besada. biel
Quina fotografia tan corprenent per acompanyar les teues sempre encertades paraules.
té aquell to vital neguitós, de misteri i llum un xic tenebrosa i m’agrada… és la meva estació preferida no pas per la comoditat ni la perfecció, sinó per hi cap tot: sol, aire sempre nou, cels magnífics i la pluja que renova sempre… ànima i mar. És magnífica la capella, els murals d’en Barceló també. Fins aviat!
Diuen que en Vinyoli és un gran poeta però beu molt……
Sí, en beu molt, però per al que passa en aquest país encara beu poc…
Una besadeta, Victòria.
Ps: quin petit tabac farcit de perles ens has regalat !