El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
La lluna quart minvant, d’ivori net, com un ullal caigut d’un antic mite, ben perfilada i clara, m’acompanya al matí nou nat, cobert de gasa pàl·lida.
Dos vaixells dibuixen a la mar encalmada una lenta mort de ferralla cap un desguàs inevitable. Potser són aixopluc de navegants errants que no han rebut encara el sou promès al primer glop de vi, servit en gerra de cul opac on va llençar l’atzar una moneda de plata com a tot tracte. L’amor a la mar, la necessitat i un deute que la costum ha fet llei manté el lligam sinistre dels mariners a la nau que els és adversa.
No s’obre el cel ni esper les meravelles d’una terra promesa .
Ara visc a una terra ocupada.
Les ales i els tresors són el meu deure.
Meva és la recerca de la llibertat.
Nostra la mar i el límit d’allò suportable
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bella poètica per a vella política, vet aquí…
Sembla que a Catalunya demà agafaran la primera fusta per construir la barca de la llibertat… Que tinguen sort.