El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
El dia de cada pic es lleva més tard i es torba en
mostrar els colors de les coses , aquells que són per a nosaltres els colors
essencials. Una se’n va, dempeus a
sòlides llambordes, les butxaques gaire bé buides i el pensament a coses que la
mà no pot tocar, aixoplugada a la fosca que es desvetlla poc a poc.
I de sobte la mirada ve a topar amb la vida, atreta
per la sentor que escampa la magrana, gelosament closa com una mare que madura
el seu fruit al ventre rodó. I s’inunda de la color de coure i foc, de la
textura, recordada ferma, i la dolçor cristal·lina amb pinyol amarg per cor.
I ve que no veu ja la minva sinó la llum i el cos
de dona que beneeix tenir i la vida que transita entre les coses senzilles o
enlairades i poder-les dir.
Bon dia tenga, madò magrana!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina sort d’un magraner a casa. La dolça llum de la mediterrània amagada dins d’una corfa amarga.
Que bones les magranes i quina sensació més plaent quan esclaten els grans a la boca…
Enric
que madura el seu fruit, la magrana. És bell el magraner, i com el seu fruit és plaent i delicat, guspirejant. Bon dia!
M’has fet venir al cap Josep Carner.
(Aquells dies beneits pel plaer de sentir com els grans de magrana esclatan dins la boca).
Aqui d’aquesta fruita no en trobo ….. n’hi ha d’altres, pero un magraner, tan i tan mediterrani ….. em fa pensar i estimar.
Bon dia Maria Victoria !