El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Creix la llum a bon pas. El sol ja està alt en sortir de ca nostra. Inunda el finestral del bus i desvetlla. Una patina de boira enlluernada cobreix la mar, els esculls i les cases, fins al cap Blanc.
Les branques despullades del savinar sorgeixen dels terrats de ciutat i coronen les agulles dels campanars com hemorràgies capil·lars a una pell fina, camins de vida que obeeixen formes sàvies d’expandir-se. Els fassers fan ombres geomètriques i no hi ha vent.
Deixant la mar, a les avingudes, els plàtans podats mostren la pell setinada i blanca ja despresa de l’escorça i deixen pedestals escalonats per als ocells, estàtues vives.
No ho creureu, però damunt de cada branca amputada hi ha un colom blanc. Que em lliurin de mentir els companys de viatge!
Quin propòsit duen els coloms? Cap altre que temptar l’habilitat, mirar el territori del vol. No pas vestir l’arbre, no pas collir la mirada dels vianants… Potser rebre l’escalf del sol, just descansar, com jo, quan escric aquest post.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo sí que ho crec.
És el que fan els ocells, siguin coloms, cotorretes, merles, caderneres, rossinyols, garses; no volen pas vestir l’arbre; és el seu aixopluc on descansen, on aniden, i on miren l’horitzó per detectar qualsevol perill o un arbre millor per descansar.
Com molt bé dius, com nosaltres, que sempre cerquem el millor racó, arbre, platja, carrer, el racó de casa, per veure i respirar i rumiar.
Jo també m’ho crec que tots els coloms de l’arbre eren blancs ….
Bon dia de costa a costa !
El nostre entorn ens ho diu tot, i nosaltres copsem allò que volem, o podem.
Nosaltres també sóm el nostre entorn.