El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Les fulles cauen silents , esparses, anit,
suaument però continuadament , com
alenades cansades. Confegeixen una estesa de oblongues i menudes figures
grogues, talment peixos morts entre les
xarxes que s’assequen.
La lluna és al cel ben prest, una premonició
d’existència insinuada. La trobes alta quan encara és de dia i va baixant i
prenent cos, també suaument, fins a encamellar-se a les capçades dels fassers
més alts i jugar a conillons amb la minsa aigua de la Riera.
Aquest octubre s’escola com una taca d’oli. No me
n’adono que ja s’acaba . M’arriba un desfici sord que conec prou bé i m’ombreja
la mirada
El temps és benigne i fa de bon estar-s’hi al
carrer, assaborint la nit, que el despulla de trajectes i remors accessòries,
ben prompte solitari. I jo amb els meus pensaments i les emocions d’aquests
dies que em nuen la gargamella i em precipiten a abismes d’històries inacabades
contra els que no hi pots fer res, només deixar-te dur i no estimbar-te,
escolar-te com les fulles, com la lluna, com l’horabaixa de tardor i la
basarda, per a no prendre mal.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una abraçada dolça, dolça com les paraules dolces. Cuida’t.
N´hem d´aprendre tant de no estimbar-nos, d´aprendre a ser fulles, lluna i capvespres…per només esgarrapar-nos. Bon dia d´octubre!
un post més enllà de les primeres paraules… aquestes emocions quan les fulles cauen com el pas del temps… la tardor és una estació on la força de l’arrel sorgeix