El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Un rastre de llum a dos cents mil quilòmetres per hora, una exageració relativa. Acotxada a l’hamaca no són més que un sospir, un sanglot, aquests fragments d’un ball aleatori d’aparences, brossa universal, les llàgrimes del Swift-Tutle o de sant Llorenç, la pols de Perseu. Som tan fràgils com elles – penso. Potser una exhalació, una provatura del caos. La nit no és massa clara. Qualsevol núvol pot frustrar un propòsit.
Espero aquest dia amb religiós fervor, com s’espera un miracle, com ho feia quan era petita i mumare me deia que hi podia demanar un desig. Sempre costa saber del cert quin desig és el principal i triar d’entre tots els altres aquell indefugible, que no vols posposar per res del món. Avui, pedra foguera, voldria haver vist el teu hidroavió solcar el cel com un llumí i potser l’he vist. De vegades m’empatollo qui sap què.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
d’allò més saludable empatollar-se en aquestes coses, Victòria. No deixis, ni tallis mai aquests somnis. Quí sap! Igual era ella!!! A veure, i perquè no!?
Per tant, vas veure a l’Hidroaviò, i punt, i amb això és amb el que t’has de quedar. Que caram!
Una boníssima imatge!
Penso que la pedra foguera va estar volant tan i tan ràpid la nit passada, en el seu hidroavió, que jo també la vaig veure, un moment, un instant, ves per on ! Encara que avui tenia pensat beurem la copa de cava a l’hora de l’angelus. Ja tinc l’ampolla a la nevera, un brut nature especial. Quan torni de Gavà, posaré la taula amb gust i les copes de convidats.
Ens empatollem, ens empatollem, estimada amiga ….