La mar és color d’estany a l’horitzó. Brilla com el tall net de l’eina que no ha deixat mai de treballar, una línea perfecta que la separa del cel plujós. L’única eina que brilla és la que treballa, no cal donar-li més voltes. A les foranes del meu cor creix un neguit mal dibuixat: El rei va
Insisteix el lledoner en despullar-se i les fulles en caure. Ningú els distreu del seu propòsit. Es clou lentament l’arbre amb les forces minses que li resten. Les fulles van cap a la mort i la vida de saó que les espera. Jo insisteixo en fer-me topadissa i ser-ne testimoni. Cada tardor la repetida cerimònia, com
El sol, entre les grues i les barques, miratge d’un paisatge que es plega com les barnilles d’un ventall i es desplega, segons el revolt del bus, suara enfront, suara a un costat. Convencions de l’ull i del trajecte. Els pescadors, a l’espadat. Els àlbers tremolant. El seu tronc fa mirades secretes al passeig i
El dia ha arribat clar, fred, amb cúmuls blancs i flonjos. La mar, blava, diferent de tot avui, tremolosa. El fred torna les coses a les seves dimensions reals, les encongeix, les despulla de vanitats supèrflues. Quin és el meu lloc al món? Potser no és més que aquell que em faig, culejant, al seient
De bon matí he estat un quart d’hora mirant la mar de cara, mentre esperava l’autobus. Avui duia retard. És una tasca hipnòtica mirar la mar. Els fanals del passeig, de coll llarg, semblen sorgir de l’horitzó que la mar els hi marca, com norais. La mar, encara grisa, pareix que s’ha d’abocar tota damunt nosaltres, en
De nit la pluja damunt les teules, sorgint d’un plor antic, estojat a algun lloc, com les ufanes fan. De bon matí el paisatge descompareix. L’ha esborrat un difuminador, en el·lipsis disforges, fins a la desaparició, talment saïm fumat. La mar, la carretera, el cobricel, tot gris d’incertesa. Difícil dir qui és qui al fons
Cau amb força la pluja com un estrèpit d’animals que fugen a les totes sobre el meu cap, banya la tarda i la casa. Les teules executen la dolça simfonia de l’aigua. Jo em deixo fer, com si ho volia ja de temps, com qui ho espera de forçat, com el lliscar del torrent cap a la mar. M’agrada i ho agraïsc.
És fosc en sortir de casa. La façana marítima és irreal als meus ulls, com una ombra xinesa, com les corbes d’Escher desfent-se en el cel . Altives, esgarrapen els núvols les antenes de les televisions i els telèfons, les agulles gótiques dels campanars i les torres, l’esquelet de les tanques publicitàries. La mar grisa
La serra es dibuixa tot al llarg dels meus ulls com un gegant dorment. Pel seu llom s’enfila un núvol gris amb un esguard amenaçador. És un tauró, la boca prima, eixuta, esquerpa, com una falç. Els ulls, fets per esbrinar víctimes, àvids, sorneguers. Sí, és un privilegi, ja ho veig, permetre’m donar nom i
Cau a barrals l’aigua i fa calfreds. S’esborra la línia de l’horitzó, com un ombratge. La mar i el cel, talment una mateixa peça a un teler imaginari, tota aigua i grisor, anuncien la tardor. Em deixo dur per la pluja. Les gotes cauen amb força com dards i no es desfan. Resten disperses, a la deriva, bimbolles
Quin gran tresor i quin turment les paraules: Paraules com hams, que ens atrauen, ens aboquen a engolir-les, a assaciar-nos, ens regiren, ens estripen la freixura, ens fan vibrar. Paraules com silencis, com àngels de cotó, com brises invisibles, com ponts. Paraules com gilettes, esmolades, que fereixen, que xapen, que ens fan mal. Paraules com carícies,
El dia, ahir, va ser estrany. Un sol opac, anèmic, descolorit, era tapat intermitentment per una mosquitera de núvols i un miratge de pols en suspensió. Un dia gris, fosc i malapler, se’ns queia damunt com un càstig. La calitja sufocant envoltava la terra, perseguida d’una febre extenuant que ens aclaparava a tots, vius
Tota la tarda s’ha preparat per a l’espectacle. Núvols compactes i d’altres, estripats i fràgils, es mesclaven al cel divers. Un vent generòs i constant, suau, duia la sensació de frescor que tant necessitàvem. El sol ha convidat a un banquet dionisíac, vidre roent a punt de fosa, ha travessat els núvols blancs i grisos
L’avió s’alça en diagonal, talment llençat per un fonèvol, atret per la llum i l’alçària, una au gegantina, ben comuna al cel de Ciutat. Recorda la tragèdia de dia 20 d’agost, però alhora la perfecció de la seva línea aerodinàmica la fa oblidar, com si fos impensable. No es pot viure d’esquena a la mort, tampoc de
La mar era avui una seda tibada sense arrugues, talment un estany adormit. Al fons un horitzó de cims flonjos, terres inexistents, límits ignots que imposa la imaginació, boires, com esculls. M’he hagut d’espavilar a baixar del bus a les totes que se’m passava la parada, penjada com estava del paisatge irreal. Quasi ensopego amb