El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
El dia s’aixeca aviat ara per març. Núvols com dits d’una mà espectral tapaven un sol groc que era ben alt, aquest matí, quan anava a la feina.
Les tòrtores jugaven damunt els molins del Jonquet, omplint de vida flonja l’inútil moviment de les aspes.
El solc de la riera s’esmerçava per continuar humit.
Al roquissar dos homes feien taichí. I el mar era arrissat.
El jove cec somreia mentre creuava el carrer, tot recordant imatges de tactes i d’olors. El bastó blanc dibuixava paradisos efímers que el duien sense error al seu petit destí.
I l’autobús va… com la nave. En sóc la passatgera cada dia i l’argonàuta.
He descobert la garsa blanca, mesclada entre els corbs marins, al moll vell, veient passar les barques i m’ha donat sentit, resistent i alhora fràgil.
Després, els núvols han tornat, ja desvetllat del tot el cel, com bunyolets de vent o peixos d’escates irisades i he parlat amb altres dones que també havien vist el pas dels núvols i créixer la llum.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ja han arribat per ací. Ara mateix són visibles des de el meu balcó. La llum del dia ho confirma i ténen un color rogenc tímid.
La garsa ja fa estona que és a l’arbre. Llocs diferents, i núvols viatgers.
Bon dia.
felicitats per saber captar tots aquests petits detalls
La garsa no estava veient passar les barques, estava esperant que tu passares, per mirar-te. M’ho ha dit.
són la companyia constant dels viatgers. L’estranger troba en els núvols la fidelitat reconfortant dels núvols com destins per a la seva vida. Llegir-te és un alè de vida pels nostres passos.