El pèndol de petites oscil·lacions

Un fil de sang lliscava com una llàgrima roja atret per la gravetat i em dibuixava trajectes a la cara. Un xap al front d’un accident fortuït sense més importància me diu que m’aturi, que hi ha moltes estacions al via crucis i que he de recollir els bocins esparsos del meu cansament i tirar endavant, cercant a l’aiguavés de la vida, els caires de la primavera i el cant de les merles entre els oms i el nesprer, l’aixopluc dels amics i el vaivé que flueix a la ciutat petita i sostenible que és Palma.

I així ho faig, agafo dia lliure, m’aturo, passejo, esbrino el cant dels grills a les cruïlles de les roques, festejo l’amistat, vaig a ciutat a fer feines pendents: veig els plàtans esponerosos fent ombra a les Rambles on aleno la sentor de les darreres fressàries blanques – les més oloroses, diuen. Espurnegen les roses , les gerderes i els clavells. Un home toca l’acordió davant del forn del Teatre i al café Central la gent escolta entre converses relaxades la música. Un altre home toca la guitarra al Passeig Mallorca, dolçament, i el dia és falaguer i les penes te les empasses i  veus que sí, que tires endavant i que ho pots fer.

Avui és argentat el sol i el cel és sense núvols, però molt pàl·lid. Fa calor i sembla que el mal temps no ha de tornar. M’ha anat bé aquest ritme sense hora i veure la gent del carrer i resoldre els tràmits pendents, tot i les coes. La primavera també embelleix la ciutat i en arribar he reparat la bellesa de l’hortènsia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!