De Sants estant

Al diari El Punt-Avui del 13/01/2017 podem veure la notícia d’un estudi del CGPJ en que s’afirma, amb dades numèriques, que Catalunya és la comunitat amb més implicats en corrupció. Podeu veure-ho: http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1042019-303-processats-per-casos-de-corrupcio-en-quinze-mesos.html

On destaca el titular  Catalunya és on més acusats hi ha de tot l’Estat, amb un 22% del total de casos. Això ho diu un dels nostres mitjans, sense cap acotació…

Cercant informació del tema en mitjans de comunicació espanyols i algun dels seus titulars:

http://www.elmundo.es/espana/2017/01/12/5877764aca4741d8738b464b.html

“Cataluña, la que más corruptos”

“Por comunidades autónomas, el ranking lo lidera con holgura Cataluña, con 303 personas enviadas a juicio. Dobla así a Andalucía (153) y Madrid (145) y supera también a la suma de los encausados en la Audiencia Nacional, tribunal especializado en corrupción.”

http://www.rtve.es/noticias/20170112/total-1378-personas-fueron-juzgadas-espana-casos-corrupcion-entre-2015-2016/1472600.shtml

“El doble de corruptos en Cataluña que en Madrid o Andalucía”

“En cuanto al mapa de la corrupción por regiones, Cataluña registró el doble de responsables públicos procesados por delitos de corrupción que Andalucía o Madrid desde julio de 2015 a septiembre de 2016.”

Anem a les fonts, al web del CGPJ: http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder-Judicial/Consejo-General-del-Poder-Judicial/En-Portada/El-CGPJ-reune-los-principales-indicadores-de-la-actividad-judicial-contra-la-corrupcion-en-un-repositorio-de-acceso-publico-

Aquí podem veure alguns dels delictes que engloba el terme “corrupción política”:

“…un amplio listado de delitos que incluye la prevaricación urbanística, la prevaricación administrativa, la infidelidad en la custodia de documentos y la violación de secretos, el cohecho, el tráfico de influencias , la malversación, los fraudes y exacciones ilegales, las negociaciones y actividades prohibidas a los funcionarios públicos y los abusos en el ejercicio de su función y la corrupción en las transacciones comerciales internacionales “.

Aquesta informació del CGPJ és un “Repositorio” que s’anirà actualitzant. De moment, engloba, per trimestres, des del 3r de 2015 al 3r del 2016.

La conclusió de tot això és evident: “Catalunya és on hi ha més corrupció”. El titular i l’efecte ja el tenen. Ningú els ho discutirà. Al menys, allà.

Però el cas és que aquí també farà forat: “Per què ens hem d’independitzar si estem manats per una colla de lladres?”

 Anem a pams.  No sóc un expert en el tema, però sí que tots tenim llarga experiència en la manipulació informativa a tots els nivells. Si les clavegueres de l’estat poden fer impunement les acusacions i els informes falsos que vulguin… Si la fiscalia i els jutjats poden deixar impunes agressions i comentaris odiosos als independentistes o als polítics catalans i no en deixen passar ni una als que fan broma dels franquistes o de les altes institucions del seu estat, potser tenim dret a preguntar-nos unes quantes coses, oi?

Per exemple: per què l’estudi comença el 3r trimestre del 2015? Per què, curiosament, en aquest s’acumulen les dues terceres parts ( 210 ) del total d’investigats ( 303 ) referits a Catalunya? Els altres trimestres, estem en una posició intermitja.

En aquests casos s’inclouen tots els càrrecs públics implicats en relació al “Procés”? : que si malversació de fons per llogar trens, que si abusos en les seves funcions a l’aprovar mocions inadequades, etc. No ho sé. Pregunto.

Més preguntes: no serà que, com en el cas de frau fiscal, Catalunya està a la capçalera, si bé el que no diuen és que aquí hi ha el triple o més d’inspeccions que en territoris similars? No serà que aquí es fila més prim? S’observa amb lupa? Es paguen fins i tot investigadors privats per fer la feina?

I encara, afegim-hi més qüestions: Sobre el muntant econòmic del frau per Comunitats, no se’n diu res. Els casos ERO i EDU a Andalusia, Bàrcenas, Bankia, Gürtel, Noos, Palma Arena, etc. alguns d’ells amb quantitats esfereïdores. És clar que aquests potser són casos més antics… fora, per tant d’aquest “repositorio”.

Si anem una mica més enrere, en aquest article de l’any 2014 d’un diari gens sospitós de ser favorable als nostres propòsits, sembla que la distribució de casos és molt diferent. Sobretot, mireu el mapa del final, poseu el ratolí sobre cada comunitat autònoma i traieu les vostres pròpies conclusions. Per cert, fixeu-vos en el nombre d’implicats de Madrid i el nombre dels condemnats i dels empresonats. Curiós, oi?

http://www.elmundo.es/grafico/espana/2014/11/06/5458f3c1268e3e962f8b457b.html

I, evidentment, el pitjor, amb diferència, és tot aquell sistema absolutament “legal” de corrupció generalitzada, institucionalitzada, que permet o, millor, que promociona les inversions ruïnoses en infraestructures absurdes, amb les absolutament segures pèrdues a càrrec dels pressupostos generals de l’estat, és a dir, de les nostres butxaques. I les requalificacions de terrenys  on es fan, convenientment inflades en benefici de les eternes famílies de sempre. I les mai demostrades comissions als partits governants. Estem parlant de milers de milions d’euros: rescat de la banca ( 60.000 M € ), negocis fallits i cobrats del Florentino, com el Càstor, túnel del Portús i altres ( posem que 4000 M € ). Autovies radials de Madrid ( uns altres 4000 M € ), línies d’AVE ja tancades per manca de viatgers, aeroports amb menys de 1000 viatgers l’any ( Osca: 95 passatgers. Algesires: 136 ). I no cal citar les comissions del Borbó abdicat que, segons diuen, cobrava de cada barril de petroli comprat a l’Aràbia Saudita, curiosament sembla que el principal proveïdor de l’estat en aquest combustible. De tot això, no hi ha segur algú responsable de malversació de fons públics? Qui autoritzava els estudis de viabilitat de cada infraestructura?. Qui signa contractes amb garanties d’assumpció de les pèrdues a càrrec de l’estat? . I tot això no és passat: és el trist futur. Perquè tot plegat, les generacions presents i les properes ho anirem pagant. I encara se seguiran fent els mateixos negocis, perquè tothom calla i paga.

No podem deduir de tot l’anterior que a Catalunya no hi hagi corrupció, com a tot arreu. Ara bé, no és gens agosarat pensar que als corruptes d’aquí ja els va bé continuar a Espanya. On trobaran un ecosistema que els garanteixi amb més seguretat continuar fent negoci?

Resumint:

1)    Tot s’hi val amb Catalunya: deformen la realitat segons els convé.

2)    La pitjor corrupció és la legal, quantitativament i per la seva impunitat.

Ja hem vist les conseqüències de pronunciar una dita com que “Per fer una truita cal trencar els ous”. Se’n poden fer interpretacions variades per un inexpert en la riquesa idiomàtica de la llengua catalana. I encara prou com no van imaginar-la en un sentit més literal, entenent que es referia a una invitació a atacar els genitals d’una alta autoritat de l’estat.

En tot cas, càrrecs electes i ciutadans en general: aneu en compte en les vostres intervencions públiques de no usar segons quines expressions que poden ser tergiversades al marge de les vostres intencions honestes. Ja sabeu que estem vigilats per un Gran Germà que vetlla per nosaltres i no en deixa passar ni una.

Adjunto una taula amb alguns exemples. Però la llista pot ser molt més llarga. Ben bé hi ha 10.000 refranys catalans i a tots se’ls pot treure la punta, si aquesta és la predisposició del que ho interpreta.

En les relacions entre persones, grups o, en el cas que ens interessa, entre entitats i institucions polítiques, podem definir una senzilla escala  graduada:

Nivell 0: Indiferència. També definible com ignorància, absència d’interès, no presa en consideració…

Nivell 1: Diàleg. Conversa amb intercanvi d’idees i arguments.

Nivell 2: Negociació. Exposició d’arguments amb intenció d’arribar a algun acord, modificant les postures inicials.

Nivell 3: Acord. Decisió mútuament acceptada, amb la intenció de respectar-la.

Nivell 4: Acompliment. D’allò acordat, evidentment.  Realització pràctica del compromís adquirit.

Ve a tomb, tot això, en relació a la campanya mediàtica i mediatitzada per part del govern espanyol, qualificada d’operació diàleg, com si això tingués cap altre objectiu que els següents:

A) Fer veure a instàncies internacionals una imatge menys denigrant de la política duta a terme fins ara de clara hostilitat envers les institucions catalanes a rel del procés d’independència endegat.

B) Confondre a alguns il·lusos i indecisos residents a Catalunya en el sentit que tot té una via de sortida i que un referèndum no en té cap de sentit, que ara s’hi posen a recompondre les relacions.

S’ha de ser, però, molt pocapena per empassar-se la carnavalada del diàleg. Perquè el nivell actual de les relacions és negatiu, està per sota de la indiferència: és pura i simplement el d’hostilitat i traïció. Com es pot dialogar amb algú a qui traeixes repetidament? A qui impugnes lleis socials que podrien beneficiar els ciutadans més necessitats de Catalunya i, per extensió, de tot Espanya? A qui impedeixes que posi en marxa imposts que immediatament boicoteges per imitació? Amb qui incompleixes unes ja de per sí reduïdes assignacions pressupostàries per infraestructures amb uns nivells reals d’execució del 5, 10, 20% any rere any? A qui trepitges l’ús de la llengua que la teva refumuda constitució remarca que cal protegir? A qui amenaces càrrecs electes per defensar la democràcia? A qui puteges en plena campanya electoral amb informes falsos pagats amb diners públics?…

No és creïble l’oferta de diàleg. En absolut. Perquè no en saben ni en volen. Perquè ni parlen de negociació. I per que, si n’hi hagués, no s’arribaria a cap acord en la immensa majoria de temes. I si en algun cas, altament improbable, s’hi arribés, mai arribarien a complir l’acordat. Com sempre!

Diàleg? I encapçalat per la persona que cada divendres, durant anys, ens anava castigant amb somriure foteta? I amb aire de perdonavides? Au, va!

I, en tot cas, el que mai de la vida ha de ser tolerat és que, amb quatre vagues promeses, vulguin desactivar el referèndum. Certament, l’únic acceptable és l’acompliment dels compromisos adquirits i la resposta efectiva a les demandes històriques que s’han anat fent. Poden ser útils en el dia a dia mentre no fem el salt endavant. Però a canvi de res, simplement per justícia!

I anem prenent nota dels greuges i espolis soferts per tenir-ho tot sumat quan ens asseiem a negociar, llavors sí, i amb mediadors internacionals, sobre les condicions d’una separació mínimament raonable. Tot i que aquest darrer terme mai se’ls ha pogut aplicar al llarg de la història: la pèrdua de totes les colònies, una rere l’altra, és plena de postures maximalistes que varen acabar com tots sabem, fins i tot amb propostes inversemblants anys després d’haver-se consumat la independència.

Després d’analitzar la presentació que es va fer recentment del projecte de nova força política a Catalunya encara sense nom, però que, per entendre’ns, en direm “Els Comuns” convé desgranar algunes consideracions.

La primera és que hi ha actualment una gran tendència, per part de polítics i mitjans de comunicació, de cercar noves expressions que poden fer fortuna, donen un cert prestigi i volen representar una renovació que no deixa de ser de llenguatge, però que simbolitzen conceptes ja existents. Parlen de “nova política”, de “discurs”, de  “relat”, d’”empoderament”, de “paradigma”, de “capteniment”, etc. No cal deixar-nos seduir per expressions “novedoses” i analitzem-ne el contingut en el seu sentit real.

Concretament, en diverses presentacions dels comuns, podemites, ICV, etc, s’evidencia una clara animadversió cap al que ha representat CDC fins ara. Des de muntar campanyes “fomentant l’odi a Mas”, laments sobre la llarga hegemonia dels seus governs a la Generalitat, etc. Només tres consideracions: 1) No cal patir actualment per aquesta opció: ja no és el que era. 2) A Catalunya la corrupció sí que penalitza a les urnes, no com en altres indrets. 3) I fonamentalment, una nova opció política s’ha de valorar per les seves propostes positives, pel seu projecte, no per les seves fòbies.

I unes consideracions anecdòtiques, però interessants: La paraula “Confluència” és molt semblant en el seu sentit al de “Convergència”. I quan es defuig el concepte de sobirania nacional, parlant de les diferents sobiranies, sona a una fugida d’estudi com quan el President Mas evitava parlar d’independència i es referia a interdependència per representar el lligam inevitable entre els estats avui en dia. Semblantment com quan es parla de la crisi dels estats-nació ( propis del segle XIX, es diu ) i es proposa el concepte de nació-xarxa ( del segle XXI, es diu ). Au va, això es pot proposar a qualsevol govern d’Europa o Amèrica i a veure qui ho compra! Que vivim en un món en xarxa, d’acord. Que la globalització condiciona la capacitat de decisió dels governs, efectivament. Però que això vulgui dir que renunciïn i renunciem a la sobirania nacional, simplement, no cola.

I una altra maleïda semblança amb els ex-convergents, els inventors del binomi puta-ramoneta: la manifesta ambigüetat en la qüestió nacional, fent equilibris de funambulista per mirar d’arreplegar vots de les diferents sensibilitats sentimentals dels ciutadans.

I anant a la frase estrella de que “som sobiranistes de  totes les sobiranies, l’energètica, la mediambiental, la feminista, la social, la laboral…” i totes les que s’hi puguin afegir, d’acord. Però en un atac de sinceritat, s’haurà de reconèixer que totes aquestes sobiranies, ara i aquí, a Catalunya,  es redueixen a una sola, imprescindible, primordial: la sobirania nacional. Sense aquesta, la resta són purament fum. Potser l’amnèsia no permet recordar el munt de lleis i iniciatives, fins i tot ILP, que han sigui tatxades per la ploma neofranquista del Tribunal Constitucional? Cal recordar-les?: La de pobresa energètica, la d’igualtat home-dona, la penalització de les energies renovables, la prohibició del fracking, la d’impostos a la contaminació, la d’impostos als dipòsits bancaris, la prohibició de les curses de braus. Per no parlar de les seves pròpies iniciatives legislatives i executives: la llei mordaça,  la llei Wert d’educació, el rescat dels bancs, de les autopistes deficitàries, de la plataforma Castor…

Potser es pot argumentar que això no és representatiu d’Espanya, sinó del seu govern actual en mans del PP, i que això canviarà en un futur proper. No ens enganyem a nosaltres mateixos ni als altres: el tripartit constitucional, PP+ PSOE+C’s, té prou força i representa adequadament el sentir de la gran majoria d’espanyols com per pensar que això pugui canviar en molt de temps, potser dècades. A més, durant aquests anys del que anomenem “procés català”, s’ha anat fomentant un anticatalanisme visceral des dels mitjans de comunicació que fan l’ambient irrespirable. I això dóna allà més i més vots. Sentimentalment, Catalunya ja no forma part d’Espanya, és vista com una anormalitat que cal combatre. I l’opció Podemos corre el risc de convertir-se en una operació PSOE-punt-dos. I ja sabem com es va transformar aquell partit quan va arribar al poder. I a més, ara, qualsevol opció que estigui a favor de l’autodeterminació serà castigada sense remei.

Tinguem-ho clar: transformar l’estat espanyol en una nova realitat tolerant, que accepta ser una nació de nacions, amb una organització federal, respectuosa amb les diferents llengües i cultures, això és conceptualment impossible. I ho sap qualsevol que conegui mínimament la història dels darrers segles. Espanya no ha suportat ni la mascarada de les autonomies, procediment per multiplicar de forma ineficaç el funcionariat i els càrrecs, i per centrifugar i descentralitzar la corrupció. Espanya és i seguirà sent, per definició, una nació que es vol única, amb una llengua única, un melic únic, un poder únic. Una presó de nacions.

Per això, l’única opció de regeneració de la nostra societat, l’única revolució possible ho és a nivell de Catalunya. Pel seu tamany, per la seva situació com a lloc de pas, per la seva tradicional mirada nord enllà, per la seva riquesa associativa, per la seva capacitat de renovació i innovació i, sobretot, per la possibilitat de fer un nou estat partint de zero, començant a escriure el seu futur. Tinguem-ho clar, la revolució pacífica i constructiva és aquesta. Les grans mobilitzacions recents ho demostren. I no deixarem que s’aturin un cop realitzat el nostre somni. Potser que arribi un moment que diguem que és l’hora dels polítics, però els minuts i els segons han de seguir essent nostres, i tots aquests elements són els que configuren el pas del temps.

Per això convidem a qui cregui en aquesta “nova política” a afegir-se al nostre impuls. És des de la nostra transversalitat que projectes progressistes com aquests tindran el seu espai en el futur Estat, al costat d’altres de diferent estil, perquè allà hi han de tenir el seu lloc totes les opcions polítiques Però això serà fruit del debat permanent de cada dia.

I llavors, com a nou Estat en el concert internacional, podrem decidir sobre les diferents sobiranies abans explicitades i incidir, en la nostra mesura, en el futur d’una civilització, d’un planeta que, d’alguna forma,  necessita la veu d’aquesta mil·lèssima part de la humanitat. Ara i aquí, una nova Política des d’un nou Estat.

Després del lamentable espectacle de la investidura, amb quasi un any de govern en disfuncions, total perquè amagant pactes inconfessables segueixin manant els de sempre.

Després de demostrar que això de que “Catalunya és una nació” no és més que una jaqueta per posar-se quan fa fred lluny del poder, però que fa molta nosa quan t’apropes al caloret dels càrrecs.

Després de veure l’orgia desenfrenada que comporta l’obertura de fronteres entre govern, tribunals i legisladors.

Que encara alguns tinguessin la curiositat malsana de saber quins serien els ministres catalans del nou govern, després de l’actuació de l’encarregat de les clavegueres del vaixell.

Que encara uns altres facin projectes per redreçar el rumb federal del vaixell i tapar-li les vies d’aigua, fent veure que l’iceberg de la corrupció no està esclafant el casc.

Sincerament, abandonem el Titànic i deixem d’escoltar la desafinada orquestra repetint una i altra vegada la cançoneta de la “indisoluble unidad…”

Motivació de la proposta:

Hi ha un llarg historial d’empreses properes, de tot tipus, elèctriques, de comunicacions, de transport, de serveis, d’alimentació, bancàries etc. que, per una raó o altra han desaparegut, han sigut absorbides per altres de foranes, per multinacionals, s’han boicotejat o han sofert una propaganda perniciosa, quan no han sigut pressionades per unes inspeccions fiscals insòlites en altres indrets veins. En tot cas, aquesta dinàmica de desaparició d’empreses properes és nefasta per al mercat laboral propi, per a la recaptació d’impostos en funció de la seva seu social, per l’allunyament del centre de decisió de les empreses esmentades i produeix un empobriment de la xarxa comercial i social de les nostres viles i ciutats.

No podem quedar-nos passius i lamentar-nos indefinidament de la deshumanització de la nostra societat, de la indefensió del consumidor, del consum cec i desenfrenat en mans d’unes poques empreses multinacionals, de l’augment de les desigualtats entre elles.

Per això, es proposa que, des de les entitats culturals, socials, polítiques i veinals de casa nostra es faci una campanya potent i permanent a favor de les nostres empreses i productes, per diferents vies, ja siguin institucionals, per mitjà de les entitats de la societat civil, a través de les xarxes, boca-orella, etc.

 Criteris valoratius:

Aquest suport a determinades empreses i productes no pot ser indiscriminat i incondicional.  S’han de valorar uns quants criteris per a fomentar-ne l’apadrinament. Sense voler fer-ne un llistat exhaustiu podem citar-ne alguns:

-Els productes físics de proximitat, siguin d’alimentació, equipaments, bens d’equip, etc, representen un estalvi en transport i, per tant, un menor impacte en el medi ambient.

-A més, representen un augment de llocs de treball propers, que permeten redreçar el nivell d’ocupació, potenciar el consum intern, i augmentar la recaptació d’impostos via IVA.

-Conseqüentment, si les empreses tenen la seu social al propi territori, augmenta la recaptació via impost de societats.

-Pel que fa a les empreses de telecomunicacions, elèctriques, etc, cal tenir en compte, a part d’un tracte més proper i accessible a l’usuari, atenció personalitzada en l’idioma propi del país, un seguiment més fàcil de les garanties de servei i, molt probablement, una millora en el seu funcionament, lluny de la impunitat que moltes d’elles tenen garantida per fidelitat a l’statu quo.

-En aquest tipus d’empreses i de bens d’equip, confecció, etc. cal valorar, també, l’origen dels materials, l’absència de treball proper a l’esclavatge en la fabricació, que les fonts d’energia renovable emprades representin el màxim de percentatge possible i es garanteixi l’adequat reciclatge dels residus.

-Un altre factor a tenir en compte és el caràcter familiar o, encara millor, tipus cooperativa de les empreses, i que els seus beneficis s’inverteixin en R+D+I, en causes justes o en fundacions benèfiques, especialment en el món bancari, després del desmuntatge de pràcticament l’obra social que moltes de les caixes d’estalvis desaparegudes podien oferir.

-També cal valorar aquelles empreses que fomenten la inserció laboral de persones amb discapacitats de tot tipus.

-A l’hora d’escollir entre vàries empreses que ofereixen un mateix producte o servei, procurar, com a criteri complementari, no escollir l’entitat amb posició dominant al mercat, per fer més difícil els monopolis i facilitar la lliure competència.

Proposta:

Per tot això, i altres arguments que s’hi poden afegir, és important i urgent que es treballi en la publicitació directa de les iniciatives empresarials i comercials que compleixin aquests requisits a nivell d’entitats cíviques, ciutadans conscienciats, etc. per a la proliferació, l’augment de mercat intern i la vigilància de les condicions que mereixen aquest impuls social.

Com a ciutadania conscienciada, estem obligats a posar la nostra gran capacitat de mobilització al servei d’un futur millor, més sostenible, més proper i més controlable, combatent el creixent poder de cada cop menys empreses amb il·limitat poder per acaparar riquesa i eludir les lleis del mercat i una fiscalitat justa.

Especialment interessant pot ser la feina que la ciutadania faci a través de les xarxes socials, fent propostes, examinant productes, contrastant informacions, explicant les pròpies experiències al respecte.

Les organitzacions de la societat civil amb gran capacitat de mobilització tenen també un paper important a jugar, predicant amb l’exemple pel que fa a empreses a qui contracten els serveis i compren els seus productes, i publicitant-ho entre els seus associats i simpatitzants. Poden així complementar l’acció meritòria però limitada de les organitzacions de consumidors i usuaris.

Aquesta proposta no ha de ser entesa com un boicot a altres mercats, sinó com una eina de racionalització del consum i del comerç a escala local, regional i mundial: aquestes iniciatives i criteris haurien de fer-se extensius a tot tipus de països i comunitats, no pas ser nosaltres els únics en promocionar-ho. D’altra banda, no exclouen el flux internacional d’exportacions i importacions. Simplement ens han de donar uns criteris socials, mediambientals, econòmics, ètics a l’hora de prendre les nostres decisions de consum en tots els àmbits i d’empoderament de la ciutadania en aquest com en altres camps.

És obvi que les concentracions convocades per l’Assemblea i Òmnium per a la tarda de la propera Diada en cinc localitats catalanes és una crida del món independentista a posar en marxa els mecanismes que faran possible l’adveniment de la República Catalana.

No cal ara repetir les raons per veure complert aquest desig: des de la fi de l’espoli econòmic, la necessitat de disposar d’infraestructures pròpies del segle XXI, la capacitat de decisió sobre els nostres recursos, l’allunyament de la xarxa de clavegueram en que s’ha convertit el govern de l’estat… Podríem omplir, sense exagerar, pàgines i més pàgines sobre les raons concretes del nostre desig de llibertat, però ho sintetitzarem en unes poques paraules: perquè som una Nació que vol viure amb dignitat i volem ser protagonistes del nostre futur en un món global.

Cal, però, argumentar per quines raons concretes és important que en aquest moment, setembre de 2016, sortim tots al carrer, oblidant cansaments, desenganys, incerteses, postures còmodes, emprenyades i impaciències. Perquè tot allò que fem els ciutadans només ho podem fer nosaltres, perquè aquesta revolució va començar als carrers i ho acabarem als carrers, empenyent i celebrant-ho massivament. I està a tocar. I no deixarem que ningú, dels nostres o dels altres, ho malmeti.

Posats a sintetitzar-ho en pocs aspectes, podem estructurar les raons de la nostra mobilització a quatre nivells, de més llunyà a més proper:

 A nivell internacional: hem de demostrar una vegada més a tot el món la nostra força, la nostra decisió, la nostra capacitat de convocatòria i d’organització per expressar de forma pacífica i irreductible el desig de ser amos del nostre futur i d’aportar tot el nostre bagatge històric i humà per construir un món millor i una Europa millor.

A nivell estatal: Cal que els quedi clar que no acceptem la seva feble democràcia nascuda per evolució del franquisme, amb tots els seus tics imperialistes, la reinstauració borbònica, el retrocés cap el centralisme, la corrupció institucionalitzada i impune, la manca de separació de poders, la guerra bruta contra el procés… I, sobretot, que és impossible creure en una reforma de l’estat, ni de la seva constitució. L’únic encaix possible de Catalunya respecte a Espanya és desencaixar-nos definitivament. Segles d’història ho confirmen.

A nivell nacional: Hem d’exigir unitat a les forces independentistes. No permetrem que es malmeti el nostre esforç, ja sigui prioritzant els objectius de partit per sobre dels objectius de País, ni defugint postures de desacatament institucional davant els atacs de l’estat. Si som on som és per la força de la ciutadania, que ha arrossegat l’actuació institucional. Però és des de les institucions que s’ha de fer el pas, i no deixarem que s’allargassi innecesàriament el procés ni que es permeti l’atac als nostres representants. Nosaltres els defensarem, però ells han de mantenir-se a lloc.

A nivell ciutadà: La mobilització de la Diada és important per tornar-nos a situar al centre del procés. Ens hem de convèncer a nosaltres mateixos de la nostra força, i hem d’entrenar-nos i reforçar-nos mútuament  en vista a totes les mobilitzacions que inevitablement ens esperen les properes setmanes i mesos. Com deia el poeta “Res no podran contra un poble unit, alegre i combatiu”. I nosaltres reunim totes aquestes qualitats i més.

Per tot això, l’11 de setembre tots al carrer. REPÚBLICA  A  PUNT!!!

Tots sabem que quan hi ha les anomenades “Elecciones Generales” hem de fer una doble votació: pel Congreso de los Diputados ( papereta blanca, tot i que a mi em sembla que li escauria més el color sèpia ) i al Senado ( papereta salmó, potser fumat, no queda clar ).

La primera de les urnes, la de les paperetes blanques, tothom sap més o menys com funciona: agafes una llista i la poses al sobre, encara que no coneguis ningú, més enllà del cap de llista. És una votació de les anomenades amb llista tancada i bloquejada: tots els que esculls són de la mateixa opció i no en pots canviar l’ordre. Un exemple de com no hauríem de fer-ho en la nostra futura República.

Per a la segona urna, la del color salmó, et trobes un desplegable i has de posar un màxim de 3 creuetes d’entre tots els que hi ha al llençol. Un cas d’eleccions amb llistes obertes: pots escollir els 3 que vulguis, encara que siguin de partits o coalicions diferents. Això ja està més bé. Bé, només  en principi: si analitzes per a què serveix el Senat i la forma en que es tradueixen les preferències de la gent, això es pot interpretar com una autèntica presa de pèl. Analitzem-ho.

D’entrada, els anomenats Pares de la Constitució, en teoria la proposaven com una cambra de representació territorial, cosa que mai ha arribat a ser. De fet ha esdevingut un cementiri d’elefants, polítics, naturalment. Aquesta segona cambra se l’haguéssin pogut estalviar i el pressupost estatal (és a dir, les nostres butxaques) n’obtindria un considerable alleujament.

L’autèntic sentit d’aquesta invenció, a part d’exili daurat dels paquiderms, és el de fer de segon cinturó de control parlamentari, sobretot al servei del bipartidisme: tot allò que s’escapi del desitjat al Congrés pot ser invalidat a l’arribar aquí, com per exemple, una reforma de la sacrosanta Constitució. Posteriorment encara han habilitat una tercera cambra de control: el Tribunal Constitucional, al qual, a més, darrerament, en el colmo del neofranquisme més recalcitrant, li han adjudicat funcions executives.

Però tornem a la segona cambra. Perquè encara que la proporcionalitat de la representació de la població en el cas dels Diputats ja és bastant discutible, en el Senat és de pel·lícula de terror. Analitzem-ho:

Aquest té 266 membres, 58 dels quals són escollits pels Parlaments Autonòmics, i els altres 208 per elecció directa amb les paperetes salmó. Aquests 208, a part de les “peculiaridades” de les illes i de les 2 ciutats nordafricanes, són escollits a raó de 4 per província. Tinguin la població que tinguin. Així, per exemple,  la província de Barcelona que té, més o menys, la mateixa població que les 20 províncies menys habitades d’Espanya, escull 4 senadors, mentre que aquestes n’escullen 80.

Fixem-nos, sobretot en els resultats de les darreres eleccions de desembre de 2015. Comparem el percentatge de vots de les principals opcions “nacionales”, el percentatge d’escons al Congrés ( sobre 350 ) i el del Senat ( sobre els 208 ).

Es pot veure fàcilment que pel que fa al nombre de Diputats, hi ha un lleuger biaix que afavoreix als partits més votats i perjudica als menys. En el cas dels Senadors, la cosa ja és de proporcions èpiques. No calen gaires més comentaris.

I ara, anem a casa nostra i el que ens interessa, el vot independentista. Encara que a molts ens costi d’empassar, llistes separades al Congrés. I encara que sabem pel que serveix el Senat i el biaix que hi ha, no podrien haver fet una estrategia diferent? No podrien haver fet una sola llista, amb altes probabilitats que sortissin els tres de la majoria de províncies? I a sobre, aquests dies hem hagut d’assistir a una estrategia de tirar floretes als més rellevants de la llista de la competència. Per allò del quart senador, potser?

Doncs a mi em semblaria millor, si no volien renunciar a llistes separades, adoptar una estrategia un xic agosarada, però segurament més eficient: presentar només dos candidats a cada llista, amb la qual cosa, “obliguen” els seus votants respectius a escollir els dos de la seva i un de l’altra. Així es concentra el vot en els quatre i potser en vàries províncies tots els senadors escollits serien indepes.

No vull ser presumptuós, però intueixo que no se’ls ha acudit. I si algú els ho hagués proposat, ben segur que no acceptarien renunciar al tercer de la llista. Em queda el dubte de si tenim ments poc brillants en els quadres de les formacions indepes ( i en les altres, evidentment ) o si només pensen en termes de partit i no de País. S’admeten apostes.

De totes maneres, el Senat serveix pel que serveix, i no sé si valia la pena dedicar-hi tant d’esforç.  Sento haver-vos fet perdre el temps, però també el perdrem posant creuetes en el llençol salmó fumat.

Tots tenim clar que l’Assemblea ha de ser transversal, no alineant-se amb una determinada ideologia política, més enllà del seu caràcter radicalment independentista. I molt sovint se li ha tirat en cara que era el moviment d’agitació política d’uns o altres.

El que sí és inevitable constatar és que la seva capacitat de mobilització l’han mirat de capitalitzar uns o altres, que a més, per assegurar-ne el tret, han tractat de posar-hi els seus peons per controlar-la. I d’això en tenim constància sobretot el darrer any, quan van provar de desactivar-la perquè era “l’hora dels partits”.

La transversalitat no vol dir acceptar que tendències de diferent signe es contrarestin. No vol dir que l’ANC no pugui fer “pressing” a un partit o altre. Vol dir que té el dret i l’obligació de fer-ne a qualsevol que no estigui en la línia adequada segons el nostre Full de Ruta i, si cal, recordar-los els compromisos electorals adquirits amb els seus votants.

Ens vanagloriavem que la nostra Revolució dels Somriures, a diferència d’altres processos d’alliberament nacionals, era molt transversal, que agafava des de la dreta socialcristiana a l’esquerra antisistema., i que això era molt difícil, tenia molt de mèrit, però que podiem, durant un cert temps, prioritzar el procés d’independència per damunt de qüestions ideològiques, doncs en la futura República havien de coexistir aquestes diferents opcions.

Ara veiem que l’Assemblea va complir el seu paper, demanant el vot en unes eleccions que es volien plebiscitàries per uns o altres, per JxS i per la CUP.  Ara, a pilota passada, molts s’estiren els cabells, però crec que l’ANC va fer el que havia de fer.

Amb el temps, però, l’ampli espectre ideològic de l’independentisme s’ha anat reduint pels extrems: Unió ja se’n va desmarcar, si bé una nova formació ocupa, si fa no fa, la mateixa zona, amb garanties sobre el procés. Panorama aclarit. Més recentment, les votacions empatades de la CUP posen en evidència que dins seu hi ha diferents tendències. Potser no tots són independentistes. O, si més no, no s’hi pot comptar com la seva primera prioritat. Potser hi ha infiltrats espanyolistes. En tot cas, el panorama no està aclarit, encara, per aquest sector.

Arribats aquí, crec que ens hem de tornar a comptar de manera realista: voleu dir que som tants com crèiem?  De qualsevol manera, l’ANC ha de seguir essent fidel a la transversalitat, però aquesta ha mutat: només podem donar suport a aquells que raonablement, des de diferents estratègies ideològiques, estan a favor de treballar per la independència com a màxima prioritat. Posar els límits és delicat, però ho hem d’intentar amb honestedat. No podem edificar sobre sorra. I un criteri clar és analitzar si les actuacions d’uns i altres fan augmentar la taca d’oli a favor del procés o bé la redueixen.

I amb això estem: abortar uns pressupostos que podríen haver augmentat les esperances dels més vulnerables no és la millor manera de fer nous adeptes entre els que prioritzen els aspectes socials, fonamentals en uns anys de crisi cruel i provocada. On és ara, el pla de xoc? I el veto a un candidat a la Presidència per acceptar-ne un altre de la mateixa ideologia?

Però n’hi ha per als uns i per als altres: signar una declaració del 9N que no s’està disposat a complir és una manera d’estafar les esperances de l’auditori. Barallar-se públicament per unes suposades reformes dels impostos és crear incerteses als votants d’una coalició governant.

Per tant, el problema no és, només de reducció de l’espectre ideològic. També és d’aigualiment dels colors. D’un arc de sant martí cada vegada més difuminat.

I aquí és on l’Assemblea ha de recuperar el seu paper. Ha d’exigir a les formacions polítiques que abandonin les seves picabaralles. Que llaurin dret i transmetin sensació de fortalesa. I si no ho fan, que tinguin molt clar que cap d’ells ni tots ells junts tenen la capacitat de convocatòria de l’ANC. I que podem anar preparant, seriosament, una llista d’independents (només d’independents) per quan calgui anar a noves eleccions, que caldrà, i no massa tard.

Però això és fruit d’un altre debat, sobre si més o menys opcions faciliten o perjudiquen  obtenir més escons: al voltant d’aquest tema hi ha molts interessos sectaris. Només un apunt: cada vegada hi ha més gent que no sap a quin partit votar perquè als seus ulls estan tots molt desacreditats. I el que pot comprometre més el procés és la sensació dels poc convençuts de sentir-se enganyats. Oferir una llista de persones amb prestigi i sense cap lligam  partidista pot ser el símbol d’una regeneració. No ho descartem. Valorem-ho. Continuarà.

Fa dies que em barallo amb mi mateix ( potser degut a un gen característic dels independentistes catalans ) per tractar de comprendre una sèrie de fets que van passant davant meu com un malson recurrent. Comencem:

1)  ELECCIONS 26J:

Algú m’explica còm justifiquen les 3 principals formacions que estan a favor de marxar d’Espanya, les seves respectives postures cara a les properes eleccions generals? Uns que ni s’hi presenten, doncs allà no se’ls hi ha perdut res. Els altres dos ho fan per separat, uns perquè així diuen que recolliran més vots i escons, i els altres perquè s’han quedat sols com un mussol.  És cert que costa posar-se d’acord, però en aquestes eleccions penso que és quan menys dificultats hi hauria d’haver. I encara que a hores d’ara no servirà de res, com que m’agrada treballar pel dimoni (un diable indepe, això sí ) vaig i exposo les meves raons.

Costa fer una candidatura única quan es tenen ideologies diferents i construir un programa electoral conjunt esdevé complicat. Però en aquest cas, no es tracta de formar posteriorment un govern i prendre decisions.

I és que no és això, companys! Simplement, què hi han d’anar a fer a la Carrera de San Jerónimo?

Jo entenc que els seria molt fàcil posar-se d’acord en fer una llista única amb l’objectiu de dificultar la investidura d’un president, tractar d’aconseguir la ingovernabilitat d’Espanya, o l’afebliment del govern que en pugui sortir, votant a la contra sempre, excepte si es tracta de derogar alguna llei nefasta, com la Llei Wert, la Llei Mordassa o similars. D’això se’n diu estar disposats a servir al País, el nostre, evidentment.

Per què no s’han posat d’acord? Per testosterona? Per metadona? Per LSD? Jo sí que al·lucino.

2)  PRESSUPOSTOS:

I tota aquesta escenificació al voltant dels pressupostos del 2016, a què respon? Alguns diuen que s’ha fet a esquenes de la CUP. Però no s’havia proposat fer una comissió en que hi hauria dos representants de la CUP en les discussions del grup de JuntsxSí? O és que la Conselleria de Finances no n’ha dit res fins ara? I les discussions entre CDC i ERC sobre la modificació de l’escala de l’IRPF? No s’ho podien discutir en silenci i evitar aixecar polseguera? O és que les maleïdes eleccions del País Veí els tenen abduïts? Voleu dir que hi ha gaires maneres de gestionar la misèria? Per què no aprofitem que tenen un Govern en disfuncions per tirar milles? O és que això de les estructures d’estat no és més que una excusa per anar passant mesos?

3)  ELS OKUPES I EL BANC EXPROPIAT:

Primera reflexió que em faig: allò no és un banc, sinó una propietat privada d’un particular ( no sé si especulador o no, ni m’hi poso ) i no ha estat expropiat. El nom és molt rimbombant, forma part de l’estratègia de posar-se l’opinió pública a favor: evidentment, els bancs tenen una mala fama ben merescuda, que pagarem els contribuents durant anys, amb impostos creixents i sous i pensions decreixents.

Segon, el joc dels disbarats: un Consistori paga el lloguer per evitar conflictes. L’altre suspèn els pagaments, i els Mossos, seguint ordres judicials, els desallotgen. Com sempre, esclata el conflicte al carrer, que si comencen els uns, que si els altres responen de manera proporcionada o desproporcionada, que si una cosa són els okupes que feien tasques socials al local i l’altra és la guerrilla urbana organitzada, que causen desperfectes que pagarem entre tots, a més del lloguer. I encara rai que el propietari demana un preu molt alt, sinó, els hi paguem la compra, les escriptures a cal notari, l’IBI, la llum, el gas, l’aigua, internet i telèfon. Ja ens ho trobarem ( als pressupostos, és clar…)

I mentre, l’alcaldessa que tracta que els okupes “interlocutin” amb les entitats del barri tot rentant-se les mans com Ponç Pilat. I no us ho perdeu: els de la CUP no poden parlar dels pressupostos perquè hi ha una tangana al carrer.

Tercer, danys col·laterals per a la nostra Policia: un pas més en el seu descrèdit, aconseguit a mitges entre la quinta columna que hi ha en el propi cos i els que creuen que com a únic element dissuassori han de portar un xupa-xup. O un lliri, a la ma, és clar. Lamentable.

4)  CONCLUSIONS:

Buf! Quins dies!  No sé si amb aquests ingredients farem res de bo. En tot cas, la bona gent d’aquest País crec que es mereix alguna cosa més. Una cosa és la Revolució dels Somriures i l’altra és que se n’enriguin a  la cara. I sobretot, als uns als altres i als de més enllà: que els quedi clar que se’ls acaba el crèdit.

I que ho sàpiguen: anem preparant per a les properes eleccions una llista sense gent dels partits, amb persones independents, compromeses a actuar prescindint de consignes i interessos sectaris, disposades a donar la cara sense por i a culminar el camí cap a la llibertat. Ah! i tots nosaltres disposats a donar-los suport fins al final. IRRENUNCIABLEMENT.

Aquests dies l’Assemblea surt massa als mitjans. Massa, pel meu gust, després d’estar mig any amagada. O tapada. Ara hi ha sarau i tots hem de sucar-hi pa. Tot s’interpreta com una lluita pel poder: que si fulanet és de Convergència, aquella colla és d’Esquerra i uns quants més són de la CUP. I no en sabem res dels infiltrats del CNI. Total, que moltes persones estan ben despistades i no saben a qui votar, perquè tampoc no hi ha seguretat que votis als que són propers al teu partit favorit. I pitjor si no en tens cap de favorit (potser el cas més freqüent dins la gent activa de l’ANC ). I si et demanen consell, què coi els hi dius? Primer, perquè no vull fer campanya. Segon, perquè no sé si les seves tendències són semblants a les meves . Tercer, perquè reduïr aquestes eleccions a una lluita partidista és matar la gallineta independentista dels ous d’or.

Per tant, canviem el punt de vista, la perspectiva. I veurem que tot és molt senzill.

Primer:

Tranquil·litat. Això no és la fi de l’ANC. Des de les primeres eleccions hi ha hagut lluita, desqualificacions, oficialistes i crítics i, fins i tot, un any es van haver de retardar per una impugnació. La Junta Electoral no ha sigut un model de perfecció, però és que ho tenia molt difícil, amb canvis en la reglamentació molt recents, amb interpretacions diverses de les votacions de Manresa i amb l’ús de la picaresca més hispana ( horror, això a l’Assemblea! ) per fintar el reglament.

Segon:

La qüestió important no és de quin partit és proper cada un dels candidats, sinó si posa per davant la tasca a l’ANC o en fer de corretja de transmissió. O a fer servir el càrrec de trampolí. I tot això es mesura ( abans de les eleccions, és clar ) si en l’explicació de la seva fitxa de candidat està disposat a seguir el full de ruta aprovat a Manresa. Això sí: hi hem de dedicar temps. També fent-los preguntes als actes electorals, ara per primera vegada.

Tercer:

Pistes per analitzar-ho: Com que tot és molt farragós, centrem-nos a trobar algunes frases o paraules claus entre la faramalla de sempre: que si augmentar la base social, que si el debat constituent, que si les grans concentracions de la Diada, que si millorar les relacions entre SN i AT… Tot això està molt bé, però això ho defensa tothom. Quines són, doncs, les llumetes verdes? ( ja n’estic fart de línies vermelles ). Per a mi, són aquestes:

Caldrà que l’Assemblea vigili i pressioni  la classe política.

Caldrà mantenir alta la mobilització social per fer possible respostes populars decidides, pacífiques i potser llargues.

Caldrà una gran transparència de funcionament del Secretariat i de les Territorials.

Caldrà que l’ANC deixi de ser l’organisme mobilitzador a favor dels partits.

Caldrà liar-se la manta al cap i coorganitzar actes relativament freqüents amb altres plataformes per defensar els càrrecs amenaçats, per protestar pels refugiats, per exigir la conservació del medi i del planeta, per denunciar la corrupció i les desigualtats…

Apa. Vaig a posar-m’hi. No sé si en trobaré gaires del meu gust. Però en tot cas, tinc uns criteris clars.

I si no us agraden els meus principis, ho sento, però no en tinc d’altres.

I nosaltres, els catalans, tants anys vanagloriant-nos del nostre històric sentiment europeu des de fa segles.

I recentment, confiant que el paraigua de la Unió Europea podia representar una esperança d’arbitratge polític en les nostres disputes amb la malmesa democràcia de l’Estat Espanyol.

I recordant la Carta dels Drets Humans, la Convenció de Ginebra i tants altres tractats internacionals que garanteixen un món mínimament humà.

Ara, tot això salta pels aires. Avergonyeix ser ciutadà europeu! Només cenyint-nos al tema dels refugiats, s’ha deixat Grècia a l’estacada, això si, que retornin el deute! Barreres a tantes fronteres! Schengen és ara mateix un paper mullat, sinó podrit. I ara, gestionarem amb una gran potència “democràtica” com Turquia perquè ens faci la feina bruta, com un sicari al que li encarreguem un afer, a canvi, evidentment, d’una bona quantitat. I si cal, els farem membres honoraris.

Doncs escolteu: d’aquesta Europa no en vull saber res. Hi ha altres maneres de facilitar l’intercanvi comercial amb aquesta colla de països, però millor sense ser-ne membre, mentre no es replantegi de bell nou tota una qüestió de principis.

Crec que la ciutadania, des de Catalunya, i millor des de tot Europa, allà on sigui possible, s’hauria de llençar un missatge potent a favor de l’acolliment. Al cap i a la fi, si nosaltres, amb una població de 6,5 milions d’habitants vàrem rebre 1 millió d’emigrants durant la primera dècada del segle XXI, sense ressentir-se’n excessivament, més enllà de l’agreujant de la crisi del món occidental, no crec que a tot Europa, amb una població de 500 milions, li representés cap problema de convivència acceptar en els propers anys un 1% de refugiats. Amb l’afegitó que, així com la immensa majoria dels que vàrem rebre del 2000 al 2010 eren gent amb pocs mitjans, poca preparació laboral i cultural, foragitats per la misèria, els actuals refugiats són gent que, en bona part, provenen de sectors socials més preparats, i que possiblement, una bona part només estarien entre nosaltres fins acabar les  hostilitats als seus països d’origen. El problema és que aquests estats en guerra no han rebut fins ara cap gest de mediació de les grans potències, aspecte inajornable. I en bona part, els combats són promoguts per interessos inconfessables d’aquests  països poderosos per raons geoestratègiques i comercials, inclosos els lobbys de la indústria armamentística.

Tornem al que dèiem: Si Europa accepta com a màxim un 1% de la seva població, en total es podrien acollir 5 milions de persones. I nosaltres, 75.000. Cap problema. És clar que, una vegada més això depèn del Govern de l’Estat, i ja sabem quants n’ha acollit fins ara: unes poques desenes, potser?

Fa pocs dies vaig rebre un correu de l’ANC, l’Assemblea, demanant idees per a la propera diada de l’11 de setembre. Personalment crec que no és el moment d’organitzar un sarau impressionant, un any més, per exigir la independència. Crec que en el moment actual la iniciativa ha de ser de les institucions, Govern i Parlament, sense demores innecessàries ni acords de funambulisme per evitar la reacció contundent de les institucions espanyoles. El que hem de fer nosaltres, societat civil, és pressionar-los per complir els compromisos electorals i, al mateix temps, augmentar la majoria social per la independència. Però les dues coses es poden aconseguir fent un acte de força que vagi definint el paper de Catalunya en el concert internacional. Per això proposo fer, no una mobilització anual i ja ens tornarem a convocar l’any vinent, sinó vàries convocatòries, les que facin falta, per agafar el timó del nostre futur. Per això proposo una acció de solidaritat amb els refugiats per al proper dia d’Europa, el 9 de maig. I promocionar-ho en altres països. Comencem a fer propostes positives, progressistes o simplement humanitàries. Hem de fer-nos sentir per sobre de la xenofòbia i la por. Hem de ser una veu potent a Europa.

Penso que aquest podria ser el paper que li correspon en aquest moment a l’ANC. I això només seria un primer acte massiu per anar definint el nostre futur, juntament amb altres entitats de la societat civil i de sectors majoritaris del món polític

S’admeten idees. Per exemple, a tots els passos fronterers, fer un passadís humà d’un km de llargada per simbolitzar l’acollida dels teòrics refugiats?

I després, podem pensar mogudes semblants en relació a la sostenibilitat del planeta, la lluita contra les desigualtats creixents, els paradisos fiscals…

Si en tenim de feina per fer! I no crec que es neguessin a participar-hi sectors polítics reticents a la independència. Seria la prova del cotó del progressisme nostrat. Tots junts per obrir una escletxa d’esperança en una Europa llastimosa i cruel.

Segons la campanya electoral de Junts pel Sí i el projecte de l’actual Govern de la Generalitat, aquesta legislatura ha de durar uns 18 mesos i, mentrestant, es prepararan les estructures d’estat i s’elaboraran les lleis corresponents per fer el trànsit d’una legalitat a l’altra.

Molt bé. El cas és que ja fa anys que sentim parlar d’estructures d’estat i la sensació general és que el més calent és a l’aigüera. Lògic pensar que el disseny d’aquestes estructures s’ha d’encarregar a alguns experts en el tema, sigui la hisenda, sigui la seguretat social, o altres. I el disseny es pot fer en poques setmanes. L’altra qüestió és iniciar el seu funcionament, i això és obvi que només es pot fer quan ja s’ha proclamat el nou estat, sinó, ja em direu…

Una altra raó per mantenir aquests 18 mesos és la d’anar assolint la majoria social necessària que garanteixi una votació favorable, sigui en forma de referèndum sobre la independència, sigui per fer unes eleccions constituents.

La qüestió és, com aconseguim aquesta majoria social?

Fins ara, l’acció admirable i intensa de les organitzacions independentistes de la societat catalana, Assemblea i Òmnium sobretot, ens han conduït fins al moment present, en que, pràcticament la meitat de la població vol la independència, i fins un 80% està a favor del dret a decidir de Catalunya. Tot això potenciat per la inestimable col·laboració del govern del PP, amb l’abúlic i inamovible Rajoy  al front, i l’ús de les eines al seu servei, Tribunal Constitucional, Fiscalia de l’Estat, etc.

L’acció de l’Assemblea, Òmnium i altres poden seguir incrementant la base independentista al nostre País, però fins on? La sensació és que les posicions de la ciutadania estan bastant definides i només nous fets, noves evidències, inèdits fins ara, poden moure la balança cap el costat que ens interessa. Amb això es poden incloure tant fets endògens com exògens.

Entre els primers, els generats des de Catalunya, consisteixen principalment en les accions del Govern de la Generalitat, fruit de la primera majoria parlamentària clarament independentista. Si aquesta acció és prou clara a través de plans de xoc i altres actuacions, que tendeixin a remarcar que alguna cosa es mou al País, i es pot palpar una millora en les condicions de vida de les capes més sofertes de la població, determinats sectors socials poden començar a replantejar-se si no viuran més bé en una República Catalana. També hi pot influir una lluita clara i intensa per la transparència i contra la corrupció.

Entre els segons, els generats des de fora de Catalunya, òbviament els gestats a Madrid, aquí podem esperar-ho tot, des de les contínues i sistemàtiques impugnacions de lleis i decrets al Tribunal Constitucional, la suspensió de càrrecs electes i, fins i tot, la intervenció de les institucions.

Uns i altres fets poden conduïr, especialment aquests darrers, a desacreditar el missatge dels que creuen que és possible un nou encaix de Catalunya ( federalistes ) i els que confien en un pacte a favor d’un referèndum sobre la independència ( sobiranistes ). I els seus mateixos dirigents i els seus votants, per una lògica reacció, moguts per un mínim sentit democràtic, podrien acabar decantant la balança de manera decisiva.

I mentrestant? Podrem viure sense patir dels nervis en un crescendo de tensió continuada? Quan arribin atacs seriosos, i ara ja comencem amb impugnacions, com reaccionaran el Govern de la Generalitat i el Parlament? Plantaran cara? Recularan amb eufemismes? Aquí està la clau d’aquests propers mesos. Perquè, fins on estan disposats a arribar uns i altres, els d’aquí i els d’allà? Estriparan les cartes? Què és millor cara al nostre futur com a poble lliure?

Potser cal ser conscients que la iniciativa del joc ha de ser nostra, i cal aprofitar la seva feblesa, amb un govern en funcions i poques perspectives de continuar, sota la lupa dels poders fàctics de l’ÍBEX 35 i dels dirigents europeus, que de cap manera volen una complicació addicional a la situació actual. Per això, sóc dels que creuen que des d’aquí hem d’anar forçant la tensió, de manera gradual, plantant cara i amb provocacions creixents. Crec que des de la meseta s’ho pensaran molt cara a trencar les hostilitats. Però quedi clar que arribarà un moment en que la seva resposta matussera accelerarà  el trànsit, de tal manera que tot es precipitarà en pocs dies. En Partal sempre explica que els processos d’independència acaben culminant per un fet inesperat, i en el nostre cas no té per què ser diferent. Per això el control del temps és nostre, i molt probablement no durarà 18 mesos, no ens deixaran aguantar-los.

I abans que això passi, no estaria de més anar-los provocant amb iniciatives que posin de manifest la seva arbitrarietat i manca de pudor, per allò d’anar-nos carregant de raons cara a projectar-ho internacionalment. Per exemple, com que tot ens ho impugnaran, aprovar una llei que sigui idèntica a una d’una altra comunitat autònoma, canviant només els noms i les dates. I llavors, posar-los en evidència, cosa que d’altra banda, no és inèdita: hi ha articles del nostre estatut impugnats que són idèntics als d’altres CCAA i on segueixen vigents.

També aprovar alguna llei inèdita, sobre qualsevol tema no legislat encara. Què sé jo, per exemple sobre la regulació dels urinaris públics. No seria estrany que ho impugnessin en base al trencament de la unitat de mercat dels orins o al dret inalienable a la micció de tots els espanyols. Són capaços d’això i més…

18 mesos i un dia. Perquè el més important no són els 18 mesos, sinó el dia!

Beneït dia!

Pròleg.

Com és ben conegut, la fossa de les Marianes és la màxima profunditat existent a la Terra. És al fons de l’Oceà Pacífic, al sud del Japó i a l’est de les Filipines. La fondària és d’11000 m respecte al nivell del mar. Més fondària que no pas la màxima altitud d’una muntanya, els 8800 m de l’Everest. La seva existència s’explica pel fenomen de la subducció: una de les plaques que formen l’escorça de la Terra, al xocar contra una altra, més prima, la doblega i li passa per sobre. La zona de màxima profunditat correspon al punt de contacte entre les dues.

Em sembla una imatge bastant aproximada a un fenomen que tots haurem detectat i sofert els darrers anys. Jo l’anomeno LA FOSSA DEL MARIANO.

Causes.

L’origen dels fets podem fixar-lo cap a principis del 2006, quan el fins ara president de govern de l’Estat Espanyol va començar la seva recollida de signatures contra el recent Estatut de Catalunya. En va recollir 4 milions, que va entregar al Congrés l’abril del mateix any.

L’Estatut va ser aprovat en referèndum a Catalunya i va entrar en vigor l’agost de 2006. Pràcticament al mateix temps, el PP va presentar recurs d’inconstitucionalitat. Tembé el Defensor del Pueblo (español, por supuesto ) i vàries comunitats autònomes presentaren llurs recursos.

Després d’un llarg sainet d’irregularitats i manipulacions, el TC va decretar la inconstitucionalitat de varis articles de l’estatut. És el que podem anomenar la “jivarització” del text referendat pel poble català que, no ho oblidem, ja havia sigut ribotat respecte a l’aprovat pel nostre Parlament.

El 20 de novembre  ( curiosa coincidència de data ) del 2011, el PP, encapçalat per Mariano Rajoy guanya les eleccions per majoria absoluta i comença a dirigir Espanya.

Des de llavors, a través de la seva actuació, ha governat essencialment contra Catalunya. Podeu trobar-ne un bon recull amb qualsevol cercador, i segurament molts dels episodis els recordareu perfectament: els atacs a la llengua, cultura i escola catalana; l’intent descarat  d’espanyolitzar els nens per mitjà d’una nefasta reforma educativa; el desig de crear murs entre els catalans per l’origen o la llengua; la negació del monstruós dèficit fiscal; l’ofegament econòmic progressiu i l’invent de fer veure que ens rescaten per mitjà del FLA, fent-nos un préstec  dels nostres propis diners amb interessos; el bloqueig de les nostres infraestructures, impedint el corredor del Mediterrani, no millorant unes rodalies pròpies del segle XIX, permetent que les carreteres  amb més transit de l’estat es converteixin en taps i en rutes de la mort. Per no citar el procés continuat de recentralització de competències, la ridiculització de les nostres institucions per mitjà de la impugnació sistemàtica de qualsevol llei o decret. Tot això en molts casos saltant-se la seva pròpia legislació, no fent la reforma del model de finançament quan tocava, desoint aquelles sentències del TC que els podien anar en contra, posant  l’aparell judicial, majoritàriament hereu del règim anterior, al seu servei , usant les clavegueres de l’estat per influir en les nostres eleccions i desacreditar qualsevol polític que els semblava rellevant. I per si fos poc, usant els mitjans de comunicació afins ( quasi tots ) per fomentar la catalanofòbia a nivell de tot l’estat. Podeu anar fent créixer el llistat…

 Conseqüències.

Anem a allò que ens interessa i enllacem amb l’inici de l’escrit. Quines són les conseqüències d’aquesta actuació? Doncs s’ha anat creant una fossa cada vegada més fonda i insalvable entre Catalunya i Espanya. De tal manera que a un costat i l’altre ha crescut una animadversió més i més intensa. Més i més separatistes a un costat, més i més separadors a l’altre. I no parlem ara de xoc de trens: la imatge més aproximada és la subducció: la placa més gruixuda torça i envia cap el fons la més prima, que es fon en el magma intern.

A un costat de la fossa només cal veure els comptadíssims intel·lectuals i polítics que s’atreveixen a defensar el dret dels catalans a decidir el seu futur. I cal tenir present que aquesta postura fa perdre vots a quasi tots els seus territoris. En tot cas, sembla que cada vegada  més s’ha passat del  “Cataluña es España” al “Cataluña es de España”, és a dir, tenim la categoria de colònia o territori conquerit. I, tinguem-ho clar, si ara es parla de reformar la sagrada Constitució és, sobretot, per acabar-la de tancar, de tal manera que no quedi ni una escletxa per on tractar d’esberlar la unitat de la pàtria. Ni federalisme ni punyetes. I cada vegada creix la idea que s’han d’abolir les “comunidades autónomas”.

D’altra banda, aquests darrers anys, a partir de la primera consulta sobre la independència feta a Arenys de Munt , i sobretot a partir de la sentència del TC, ha augmentat en gran proporció l’independentisme fins i tot en zones amb molta immigració provinent dels anys 60 i 70 i també en zones de l’espectre ideològic, especialment el centre-dreta, on el sobiranisme era residual. Cada vegada més es veu la independència com l’única via possible per construir una societat més justa, més avançada, més rica, més lliure, més equilibrada, més democràtica i allunyada del franquisme sociològic encara present en àmplies zones de la geografia peninsular.  Cada vegada hi ha més persones i més col·lectius que mentalment van desconnectant: veuen més i més aliè a la seva vida tot allò que prové de l’altra costat de la fossa.

 Futur.

En aquests moments, just en el canvi de l’any, és molt difícil preveure com acabarà això que els d’un costat en diuen “prusés” i els altres “procés”. Sobretot si els polítics d’aquests darrers segueixen amb la dèria de fer jocs malabars amb la pilota en comptes d’anar de cara a barraca.

En tot cas, caldrà tenir en compte que tots plegats, els d’un costat i els de l’altra de l’esvoranc, han anat molt lluny amb les seves apostes i que s’ha arribat molt a prop del terratrèmol. I la fossa és allà, més fonda que mai. I això és inevitable. Mai les coses seran com abans: o es produirà la subducció, l’ensorrament de la placa més prima, o s’esquerdarà i trencarà la més gruixuda i es produirà el moviment sísmic i qui sap si el tsunami fins a regions properes.

El que és descartable és anar “pantalles enrera” i pensar en una acomodació entre plaques: això no s’ho creu ningú, ni geològicament ni sociològicament. Descartem el federalisme, descartem l’Espanya de les autonomies, descartem els pactes fiscals i els blindatges culturals, de llengua i altres similars. Bé, de fet, el que hem de descartar no són els pactes sinó l’acompliment d’aquests: Espanya mai els respecta. I les famílies nobles de sempre, els vividors de la Cort, els senyors de l’IBEX, els de la llotja del Bernabeu, els banquers, tots aquests mai, però mai dels mais, no cediran. Quan es diu que Espanya no és regenerable estem parlant exactament d’això.

I l’argument contundent entre nosaltres per fer inclinar els partidaris de cercar l’encaix és l’existència de la fossa. El problema no és que manin els uns o els altres, el problema no és entre governs. La fossa és del Mariano perquè és qui l’ha treballat, però quasi tots els d’allà s’hi han apuntat i l’han ajudat a excavar. Els governs són fruit del vot dels pobles i aquests ara són molt distants. I això serà molt difícil de canviar en tota una generació: ni la majoria d’espanyols ens consideren espanyols de ple dret, i cada vegada menys catalans es consideren espanyols.

Tinguem-ho clar: el temps és l’única magnitud que només té un sentit: cap endavant.