marginàlies

La bona gent no és la millor, car d’aquesta només en trobam a les rondalles i en els llibres, però sí la més necessària perquè solen facilitar la vida als altres i la miren -a la vida- amb la murrieria als ulls, la parla a les mans i la sensibilitat a la pell. De bona gent, per això, no n’hi ha gaire, no és espècie corrent i abundant, raó per la qual quan mor una persona d’aquesta naturalesa, sol provocar entre els que la tractaven un terratrèmol sensitiu molt mal de dissimular i encara més de desatendre. I si en un breu espai de temps són dues o més les persones bones que moren, les ganes d’engegar-ho tot a pastar fang pinten de negre tots els panorames.

En els darrers temps i en el meu cercle relacional, la mort ha donat de baixa definitiva un parell generós de persones bones, això vol dir tolerants, favoreres, assequibles, modestes sense caure en la beneiteria i amb el punt precís de geni per revoltar-se quan cal i sense manies. I alguna d’elles en una edat inapropiada per fer mutis definitivament, la qual cosa augmenta de manera considerable el grau del sisme. És en atendre la sacsada que t’ha provocat la seva partida, que treus comptes de la quantitat de bona gent que ja no tens a l’abast per depositar-hi el penar que et convertien en focs d’encenalls, i del seu buit estant et cagues en la teva cara, viva Déu!, que deia mon pare quan no podia pus.

La bona gent, en defugir la comandera i la figurera, probablement no fan moure el món però el fan més vividor, que al cap darrer és el que compta.