En el meu àmbit relacional és comuna l’expressió “tifarrí” per expressar que hom no es mama el dit, que no és beneit; que ningú no té bo de fer enredar-lo. N’hi ha alguns i algunes que acompanyen l’expressió deixant a l’aire, ben aixecat, el dit del mig. En desconec absolutament la procedència, d’aquesta expressió, quina
Passades les festes de Nadal i cap d’any, amb el regust del tortell de Reis campant encara, Jaume Santandreu fa balanç de l’aplec de generositat –o solidaritat- que ha omplert Can Gazà i arribat de tots els indrets de Mallorca. Constata que la resposta ciutadana a les necessitats provocades per la fallida –fraudulenta, òbviament, i
Plou vent, que enreveixina la mar en calma i en cala. Les cases, ben arrecerades a les faldes dels puigs domèstics, l’atenen deixant caure fulles de la parra. D’una estant, algú pensa que enlloc no està escrit que hom no pugui sucumbir a l’encant de les ones més substancials i beure’s la mar d’un sol
Fa uns mesos, Edicions Documenta Balear –que, per cert, enguany celebra els seus primers vint anys- presentà “La toponímia de la costa d’Artà”, de Cosme Aguiló (Santanyí, 1950), un text de 382 pàgines (acompanyat d’un atles en devedé) la lectura del qual esdevé tot un goig. Com bé indica Climent Picornell en el pròleg, “en
I tu, què mires? No em diguis que t’he tocat el viu i tens pietat de mi. I una merda! La commiseració més plena és la dels que m’eviten; la dels que acceleren el pas i es tapen el nas per no sentir la fetor de pixum que fot. Així sí que m’arriben les bavarades
Editorial Moll acaba de publicar, a la seva col·lecció Raixa, “Ànima de gos”, un relat fascinant d’Antònia Vicens. Aquest romanç d’un ca i la seva ànima, pigalla d’un malvat, tot d’una et pren i no es torba gens a ser plenament antoniavicencià. Ben d’hora demostra de qui és, de quina mar migjornenca ha nascut: “…
Lleonard Muntaner fa dos mesos edità “El gobelet dels daus”, de Max Jacob, traduït i epilegat admirablement i pulcre per Enric Casasses. Aquests dies he trobat temps a bastament per fer-me’l meu, que ja era hora, amb una mena de fotografia fixa en el front de la lectura atenta; una pinzellada de Jacob que de
Des d’ahir, la ronda més important de Portocolom du el nom de Nadal Batle i Nicolau (1945-1997), matemàtic i rector de la Universitat de les Illes Balears des del 1982 al 1995; però, per sobre de tot, felanitxer universal i mallorquí insigne. I també patriota. Val a dir que l’ajuntament del seu poble ha fet
Fa bo, a la terrassa que domina la plana encesa de verd i diumenge. La primavera esgota les darreres setmanes i comença a embromar de llum els comellars. L’oratge gens feixuc de les tres de l’horabaixa voleia les notes manuscrites i fa passar ràpidament, però amb delicadesa, els fulls del diccionari obert sobre la taula
Ahir horabaixa, a Petra, es varen fer els darrers relleus de la flama de la llengua. Així, l’acte final del Correllengua 2010 coincidia amb la clausura de la XXVI Trobada d’Escoles Mallorquines. I per acabar de fer gran la festa, es lliuraren a Mallorca els Premis Sambori, un concurs literari nascut a València per incentivar
Casimir fa set anys que va de rota batuda. Diu que una dona, jove en el seu moment i espectacular, n’és la causant.. Se n’enamorà com un adolescent. Perr ella deixà l’esposa i els dos fills, i quan se n’adonà l’havia plomat deixant-lo a l’estacada enganxat a l’alcohol i esporàdicament a la cocaïna. Té cinquanta-nou
Sempre seguit cantussejava melodies que s’inventava, l’estanquer. Feia una mena de remuc agradable que, intermitentment, derivava en xiulet infantil. L’home no era de tracte afectuós, tanmateix: mai no interrompia el remuc cantaire per saludar els parroquians. Ningú, no obstant, en cap moment li ho tingué en compte. Només quan veia alguna mossa amb la bellesa
El sol fa el repèl a les ovelles que, en haver fer el primer àpat del dia, cerquen l’ombra protectora de la paret d’esquena d’ase. Saben que tanta llum matinera constipa. Fa goig, el camp, entrats a la tardor. Reverdeixen els prats i les mosques que, amb tanta inestabilitat atmosfèrica, van esvalotades i més empipadores
L’habitació que a casa destinam a estudi, adesiara es fa mereixedora d’un xafarranxo intens, sobretot de papers i els seus derivats, entengui’s diaris, revistes, fulls publicitaris diversos i altres documents difunts. Ser addicte a la lletra a voltes t’aboca a l’acumulació innecessària de material imprès, actitud que pot comportar una variant no pudenta ni exterminadora
La veritat és que no m’ho esperava. De lluny –llosc com em converteixen els anys- em semblaves de bon de veres. Vaig començar a dubtar en veure que estaves molt de temps cama a l’aire: massa temps per a una pixerada de ca, em deia. I en veure’t esculpit, me’n vaig alegrar molt. I encara