Bloc de notes

Avui és un bon dia per recordar el poder que tenim pel fet de ser consumidors perquè l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya Consum Estratègic. No hi té pas relació directa, però aquesta campanya em fa pensar en un llibre que la Naomi Klein va publicar fa cinc o sis anys.

Segons explicava Naomi Klein a “This Changes Everything“, que ja es va traduir al català al 2015, la crisi planetària que planteja el canvi climàtic arriba en un moment en què el neoliberalisme s’ha imposat a totes les altres maneres d’entendre l’economia (i les relacions humanes!). Els estats no són prou forts per contrarestar el poder de les grans multinacionals, que són (elles i els seus interessos) responsables en gran part del canvi climàtic. Aquestes grans empreses són molt fortes i a més a més només poden sobreviure a base de créixer, créixer i créixer. És justament la necessitat de créixer que tenen aquestes grans empreses que ja són tan poderoses el que fa que no es pugui aturar l’espiral climàtica que sembla que ens porta cap al desastre, perquè com més potents són les multinacionals, més febles són comparativament els governs.

De mesures per evitar aquest desastre n’hi ha però passen per posar límits a la primera premissa del capitalisme, la llibertat de mercat, la qual cosa limitaria el poder de les grans corporacions. Avui, cinc anys després del llibre, el més calent continua a l’aigüera i els governs encara fan l’orni davant l’evidència que la vida a la Terra ho va tenint cada cop més magre mentre les grans transnacionals que ens han empès fins aquí es fan cada cop més grans i poderoses.

Per tant, com que els governs no es mouen haurà de ser la ciutadania que haurem de fer-hi alguna cosa, i els hàbits de consum han de jugar un paper molt important en aquesta lluita: tenim molt de poder, i és a la nostra butxaca. Les empreses, totes, produeixen perquè els consumidors comprem el que produeixen, de manera que si nosaltres deixem de comprar determinats productes -els que considerem, per exemple, que influeixen negativament en el canvi climàtic- segurament aquestes empreses deixaran de produir-los.

Per això avui és un bon dia per recordar que totes les persones que consumim alguna cosa, és a dir, tothom, tenim un poder que podem fer servir per forçar empreses i governs a canviar per bé. En el cas dels catalans es pot afegir que no és pas que el nostre govern no hi faci gaire res: és que no hi pot fer res perquè no te cap competència real! Quan tinguem un Estat propi i per tant un govern que governi, caldrà apretar-lo. Mentrestant, l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya de consum perquè la ciutadania actuï. En aquest cas, l’estratègia del consum passa per deixar de consumir (donar diners) a empreses que no aporten res a Catalunya i passar a gastar diners en empreses i productes d’aquí i que, a més, idealment, tinguin en compte aspectes com el respecte al medi ambient, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0, o el respecte/promoció de la llengua catalana com a part indestriable de la realitat del nostre país.

La Naomi Klein deia fa cinc anys que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen mal pronòstic perquè el que en realitat tenim al davant és una guerra entre el sistema econòmic capitalista i la vida al planeta Terra. El capitalisme és un adversari temible per a la Humanitat i per a tot el planeta, és cert. Tant com l’Estat espanyol ho és per als catalans, com un monstre que escup foc. Si en som conscients, la manera de consumir ens pot salvar de tots dos.

La nostra llengua encara no és oficial a la Unió Europea. Tots els anys que diuen que portem de democràcia no han servit perquè l’Estat espanyol considerés el català prou important per fer-lo oficial. Vol dir que ni tan sols els castellans es creuen les mentides que ens volen fer empassar: ens diuen que som espanyols i que la llengua dels espanyols és el castellà; però si els catalans som espanyols, no ho és la nostra llengua?

L’Òscar Escudé, president de Plataforma per la Llengua, ho explica molt bé en un article a l’Ara de fa uns dies.

Si el català encara avui segueix discriminat a la UE és per la voluntat política de l’estat espanyol. L’oficialitat del català al club europeu depèn del govern espanyol, que ha de demanar-la al Consell Europeu. I mai no ho ha fet. (…) I no és només un tema simbòlic ni és només que els nostres eurodiputats puguin parlar en català al Parlament Europeu. Ni tan sols és només que els catalanoparlants no puguem comunicar-nos de manera directa amb les institucions europees. (…) Però no és només tot això, ni és només que no ser oficial a la UE comporti la percepció global que el català és una llengua de segona o sense “prestigi”.

La principal conseqüència de la no-oficialitat és que dificulta l’ús normal de la llengua al propi territori: durant el primer trimestre del 2019, la UE va aprovar 24 disposicions que imposen llengües oficials de la Unió i, per tant, marginen i discriminen la nostra llengua automàticament pel fet de no ser oficial. ‘De facto’, doncs, imposen l’espanyol, el francès o l’italià. Un exemple: a Catalunya hi havia vigent una llei de la Generalitat perquè el català fos present a l’etiquetatge dels productes alimentaris, però la Unió Europea va aprovar una normativa que autoritzava els estats a imposar les llengües oficials de la Unió –i només les llengües oficials de la Unió– a l’etiquetatge d’aquests productes. Això va comportar, ‘de facto’, la derogació automàtica de la normativa catalana. Per això, sovint, els cereals de l’esmorzar estan etiquetats en espanyol i en portuguès, però no en català. No és només un tema simbòlic: sense oficialitat, no existeixes!

Es veu que recentment tots els partits (PSC inclòs) s’han compromès amb la Plataforma per la Llengua a impulsar l’oficialitat del català a la UE. És important que el PSC hi sigui, perquè el govern espanyol és PSOE i és aquest govern qui té la competència per demanar que el català sigui oficial a la UE. Això deu voler dir que l’oficialitat del català a la UE és imminent.

O no?

Avui hem tornat al carrer amb el CDR de Salt, com cada dimarts i ja en portem una colla. El número de persones que hi som va baixant a poc a poc. La mala llet va pujant, també a poc a poc però cada vegada més. Cada cop estem més tips dels partits i avui ha tingut èxit un crit que deia «Aquesta Diada, fem talls i barricades!».

He llegit un article molt interessant d’en Marc Belzunces que explica els esforços i algunes de les iniciatives que les autoritats d’Escòcia duen a terme en el camp de l’energia. Malgrat la seva riquesa en petroli, treballen per generar riquesa i independència energètica a base d’energies netes i renovables.

Tot això contrasta amb les escasses iniciatives de l’administració pública catalana, tot i que en aquest camp sí que podem donar bona part de la culpa a Madrid. En el tema de l’energia es nota i molt el poder tant de l’administració central i les seves normatives com del lobby energètic espanyol: les empreses energètiques són una mena de cementiri d’elefants, tots ja en segon pla públic però amb les seves valuoses agendes carregades de noms i favors.

Escòcia demostra com un país petit (5,5 milions d’habitants) pot fer servir les energies renovables no tan sols per a cobrir totes les seves necessitats energètiques sense haver d’importar-la de tercers, sinó fer-ne el motor central de l’economia, exportar energia a l’exterior i valorar fins i tot què pot fer amb la seva sobreabundància i generar un coneixement i noves empreses que la poden situar a l’avantguarda mundial. El nostre país no disposa de les marees atlàntiques ni de tant de vent, però en canvi tenim una gran abundància de sol –en una latitud més indicada per a explotar-lo–, sense oblidar que tenim indrets amb vent i àrees adequades per a l’eòlica marina. Escòcia no és solament un mirall polític, també econòmic.

Cinc trams en aquests aproximadament 45 kms:

• Salt – Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
• Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
• St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
• Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
• Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat, planer.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent se’ls fes seus. Diumenges al matí estan molt buits perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant (“Arrels”) i just abans d’un escorxador industrial (“Coopecarn”). Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu de Montnegre.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu-n’hi-do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més planers. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després, al cap de poques desenes de metres, l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com que estem en un punt elevat (som a les Gavarres!) si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.

Avui que s’han constituït els ajuntaments ha quedat encara més clar que Podemos i totes les formacions que se’n deriven va ser un altre dels invents per intentar fer descarrilar l’independentisme. L’única possibilitat de ruptura a l’Estat passava i passa per lluitar per la independència de Catalunya, i les elits prou mans i mànigues han fet perquè no tiri endavant mal que sigui donant escons i batllies a la gent que el 15M va omplir places demanant la ruptura. Potser es van arriscar però han guanyat una altra batalla perquè els que van esdevenir líders d’aquella gent avui han acceptat els vots de fatxes per retenir l’alcaldia de Barcelona i evitar que la capital del país tingui batlle independentista.

Espero que la gent tingui memòria i aquesta sigui la fi de Colaus, Podems, Comuns i Confluències diverses perquè les martingales que s’han fet perquè Barcelona no tingui un alcalde indepe deixa clar que després de les properes eleccions catalanes només hi podrà haver un nou govern independentista si l’independentisme repeteix la majoria absoluta; s’ha demostrat que qualsevol combinació serà vàlida perquè intentin evitar-ho. Després, que ningú no se senti enganyat. Qui vulgui ruptura, ja sap què és el que no ha de votar.

Mentrestant, a Salt, continuem fent feina de formigueta i treballant humilment però tenaçment per la independència dels Països Catalans i sobretot per donar veu al poble. Avui ja podeu llegir el Discurs_Presa_De_Possessio_Legislatura_2019_2023 a la constitució de l’Ajuntament de Salt. Marta i Cris, Cris i Marta, gràcies i endavant!

L’Albano piula que li “sembla que el Suprem no sap que l’Ajuntament està enmig de molts carrers petits, hi ha molt tràfic i que els dissabtes això està ple de gent passejant… i que molta d’aquesta gent té les gònades plenes. En fi…”.

Ho diu perquè el Suprem permet que en Forn prengui possessió del càrrec de regidor a l’Ajuntament de Barcelona però tot seguit el fa tornar a Soto del Real. Em sembla una mica frívol insinuar ara que es podrien bloquejar carrers perquè en Forn no pogués ser tornat a la presó.

Sí, ja sé que fa uns dies jo mateix proposava vagues i boicots per la Diada, però ell és un personatge públic i jo no sóc ningú. Jo també ho entenia en un context de mobilitzacions organitzades i seguint una estratègia… somiava truites. És clar que potser l’Albano també ho diu en aquest sentit, però ell sap que això no passarà i m’ha semblat més una barreja de collonada i acte publicitari que no pas un moviment tàctic.

En aquest punt, no sé si és racista pensar en les autoanomenades “esquerres” sudamericanes, tan demagogues, tan populistes…

Parar l’economia, això és l’únic que funciona…

Política…

En fi…

Avui a l’assemblea hem acabat de parlar dels resultats de les municipals, de l’escenari que ara tenim al poble, de quina mena de consistori tindrem i de què hi farem.

En primer lloc, ha quedat clar que ens sap greu l’actitud d’ERC. Després de quatre anys de compartir govern ni tan sols s’han acostat a parlar amb nosaltres tot i la lleialtat que hem mantingut durant els quatre anys en què hem governat junts. Segurament tampoc no ens hauríem entès perquè tenim idees diferents del que volem per a Salt, però ha quedat clar que des del començament han descartat cap mena de pacte amb nosaltres, i això després que en aquests quatre anys ens haguem menjat molts de marrons seus (començant pels càrrecs de confiança) i ells s’hagin penjat medalles que corresponien a la nostra feina (ateneu, centre cívic, consells de barri, 400 habitatges regulats, política de residus i entorn natural…). Si busquen i troben altres socis, ja compararan. Ja en deuran trobar, perquè ja hi ha prou gent al consistori que no té pas gaires escrúpols per asseure’s a una cadira a la primera oportunitat; ara bé, que en diguin «soci» de govern… Per altra banda, potser es pensen que no en necessiten; ja ho veurem. Si no s’entenen amb nosaltres hauran d’entendre’s amb algú altre, al menys a les votacions, i suposo que compten que JxS o PSC acabaran cedint si cada vegada que han de votar contra el govern coincideixen amb Vox; no una o dues vegades: sempre. En això tenim avantatge perquè som els únics que tenim una idea clara de quina mena de poble volem (i vull creure que els nostres votants ho saben), mentre que els altres van variant a les votacions en funció del benefici que poden treure per al partit respectiu (i caldria que els seus votants ho sabessin).

I què me’n dieu del populisme i la demagògia? Encara ric de quan al debat del maig a les Bernardes (campanya municipals 2019) al candidat del PSOE se li va anar l’olla i va criticar que al candidat d’ERC se li veia més el llaç groc de la solapa que l’escut de Salt. Literal.

A banda d’això, està clar que no serem al govern i que farem oposició sense demagògia ni atacs personals ni ganes de buscar cadires, entre altres raons perquè no sabem fer-ho d’aquesta manera. En això dels atacs personals la gent del PSC en són especialistes. Com que només entenen la política com una manera d’arribar al poder i tant se’ls en fot la gent que els ha votat, es dediquen als atacs personals; encara recordo el començament del mandat, quan públicament insinuaven coses poc elegants de la regidora d’Entorn Natural. Ara, que els convers tampoc no queden enrere;la campanya personal que van fer contra en Ferran va ser indecent, cal no oblidar-ho mai.

En fi, que tenim feina i continuarem endavant tot mirant de prendre les decisions com sempre: amb transparència i basades en el programa. Volem un poble actiu, volem participació, volem preservació de l’entorn natural, volem república catalana; no volem ciutat dormitori, no volem alta mobilitat de població, no volem clientelisme.

… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

Espero que aquest Onze de Setembre a l’Assemblea no se li acudeixi pas convocar enlloc concentracions massives amb la floreta a la mà. Ara toquen talls de vies i carreteres, boicots i vagues. I les primeres portes que s’haurien de trobar amb silicona al pany són les de JxC i ERC. Per cert, algú sap què s’ha fet de la CUP?

Avui he hagut d’anar a l’aeroport. Mentre pedalava tan tranquil i badant una mica, de cop i volta he vist un avió davant meu que volava tan baix que semblava que volia aterrar a la carretera. He tingut una fracció de segon de pànic però de seguida he entès que es tractava d’un efecte òptic, i quan he baixat de la bici per fotografiar el següent avió que aterrava (el de la foto) l’efecte ja costava de percebre.

La vida està plena d’oportunitats perdudes. Algunes et poden canviar la pròpia vida. Altres t’ajuden a passar una tarda distreta.

Aquest cap de setmana som a Palamós i la MJ s’ha alegrat molt quan ha descobert que l’equip municipal de jardineria ha pensat a plantar una xicranda i un ceibo en una de les places, la que hi ha al costat de la biblioteca. Resulta que la flor de la xicranda és la flor nacional d’Argentina (la Maria en diu jacarandá), i el ceibo n’és l’arbre nacional.

No he fet cap foto de cap dels dos arbres i per això n’he buscat a internet per il·lustrar aquest post. N’he trobat una d’espectacular, i si no mireu aquest carrer de Buenos Aires.

Tanmateix, ja em sap greu però tot veient aquest carrer els ulls se me’n van cap a un altre costat per un pensament que em ve al cap: quant d’espai dedicat als cotxes! Si els carrers es dissenyessin per fomentar la convivència i regular la mobilitat de les persones i no pas facilitar el trànsit dels vehicles a motor, quin canvi que farien les ciutats!

Els lliris del pati de casa estan en la seva màxima esplendor. «Qué relindas!», que diu la Maria. La meva àvia n’era una fan i trobo que el fet que li agradin tant a la Maria fa dels lliris un pont entre el meu passat i el meu futur. Per cert, la Maria els troba “lindas” i no pas “lindos” perquè ella no en diu pas lliris sinó cales. A mi em semblen iguals; sóc un ignorant també en botànica, què hi vols fer!

Aquesta tarda hi havia l’assemblea setmanal d’IPS. No hi he pogut anar però s’hi deu haver debatut sobre el panorama obert després de les eleccions. Ja m’ho explicaran com ha anat. Si hi hagués anat, la meva aportació hauria estat per dir que ara podríem anar madurant una de les propostes de què ja vam parlar durant la campanya.

Hi vaig fent voltes i cada cop em sembla més clar que remodelar completament el Passeig dels Països Catalans podria ser un gran projecte de poble en el sentit més noble de l’expressió. Una proposta assumible per gairebé tothom (inclús tots els partits) i que podria servir per fer treballar junts gent que en altres projectes va per separat. És un objectiu trencador i original en el sentit que no he sentit ningú que ho proposés seriosament; però és assumible, realitzable, fàcilment visualitzable. Fàcilment visualitzable, això és important si volem que un gran nombre de gent s’hi impliqui.

Un Passeig on els cotxes només ocupessin dos dels quatre carrils actuals deixaria un espai molt gran per a altres usos, des de carrils bus fins a una esplanada per a un possible mercat o fira. Caldria decidir què, i això donaria peu a una altra oportunitat: tirar endavant un procés participatiu perquè fos la ciutadania qui decidís directament què s’hi podria fer, és a dir, per sentir-se més part de Salt. Només per això, en un poble amb tants de problemes d’arrelament com el nostre, ja valdria la pena proposar la remodelació del Pg Països Catalans.

També és important que depengui només en una petita part del propi Ajuntament perquè això redueix les probabilitats que els diferents partits locals s’ataquin entre sí, i també perquè això (siguem maquiavèlics) estalvia responsabilitats en cas que no pugui tirar endavant. La responsabilitat principal (econòmica i també en planificació comarcal) és a fora del poble. Tot i això, l’Ajuntament sí que podria, de bones a primeres, tancar dos carrils diumenge al matí, per exemple. Per què no depèn sobretot de l’Ajuntament de Salt? Perquè la reducció de trànsit al Passeig Països Catalans depèn de la quantitat de cotxes que entrin a Salt des de Bescanó, Anglès i altres pobles carretera amunt. Que no n’entrin tants depèn en primer lloc de la construcció d’un gran aparcament a Montfullà ben comunicat amb bus (més endavant tramvia?) amb el centre de Girona. També se’n reduiria el nombre de vehicles entrants si hi hagués millor transport públic des de tots els pobles entre Salt i Olot amb Girona. Sigui com sigui, tant l’alternativa de l’aparcament com la del transport públic depenen d’instàncies en què l’Ajuntament hi té poc pes.

Per altra banda, l’Ajt de Girona també hauria de sentir-se interessat en l’aparcament dissuasiu perquè estalviaria molt de trànsit a la seva ciutat. Seria una oportunitat per millorar les relacions entre Salt i Girona i apaivagar discusions que altres projectes generen (penso per exemple en el nou emplaçament del Trueta).

En qualsevol cas, veig el projecte com una oportunitat per posar d’acord molta gent de Salt, independentment de les preferències partidistes de cadascú.

Per altra banda, em ve al cap que intermitentment es parla de la variant de Bescanó, un projecte de carretera que de tant en tant treu el nas i que podria canviar la situació. Que jo sàpiga, no hi ha cap opció decidida per tirar endavant aquest esborrany de projecte de variant, però alguna de les alternatives contempla que la carretera travessi el Ter i vagi cap a Girona per Domeny. Això seria molt negatiu per l’espai natural del voltant del riu i caldria oposar-s’hi, però al marge d’això qualsevol carretera que tregui automòbils de l’actual entrada pel pont de l’autopista significaria menys trànsit pel Pg Països Catalans i per tant possibilitaria la remodelació de tot el vial en el sentit proposat.

Aquesta setmana he vist tres vegades «The Martian». M’agrada molt i estic content de veure que la gran majoria d’adolescents a qui l’he passada també l’han trobada fascinant i inspiradora.

He llegit pocs llibres que podria rellegir moltes vegades però he vist una bona colla de pel·lícules que no em cansaria mai de tornar a veure. «The Martian» n’és una, i una altra que hi té certa relació i també he vist més vegades que dits tinc a la mà és «Interstellar». Digueu el que vulgueu però trobo que cada vegada que la torno a veure hi descobreixo alguna cosa nova i que m’ajuda a valorar encara més positivament la feina de la gent que hi ha treballat.

Sí, ja sé que ni la gravetat ni l’atmosfera del Mart de la pel·lícula no són gaire realistes, però es tracta d’una peli, no d’un documental, i per altra banda no em costa gens d’imaginar-me l’argument com si passés en realitat.

M’agraden les interpretacions d’en Matt Damon i la Jessica Chastain (tots dos surten a totes dues pel·lícules) i penso que en el cas d’en Damon, sobretot, aparèixer a totes dues pelis devia ser tant un repte com una diversió. Encarna dos personatges totalment diferents: heroi que sobreviu a les adversitats en una i covard que fa trampa per sortir-se’n a l’altra, totes dues a planetes desolats i erms.

Totes dues pel·lícules t’obliguen a fer-te preguntes, i això m’agrada. En general, les pel·lícules de ciència ficció fan qüestionar-me cap a quin futur ens estem dirigint i com serà el món de demà, si es correspondrà o no amb el que surt a la pel·lícula, i sobretot si la democràcia, la justícia social, la llibertat o conceptes pels que avui lluitem estaran una mica més ben assolits. No és pas el cas de “The Martian”, en què tot -excepte els viatges espacials- sembla molt actual. I pel que fa a “Interstellar”, no sé com dir el que penso sense fer spoiler. Podria dir que el poc que es veu de la civilització futura (en el final de la peli) no es correspon gaire amb les expectatives que em genera conèixer l’origen de l’ajuda que rep la humanitat; no lliga.

Diuen que «The Martian» és una d’aquelles pel·lícules que s’assemblen tant al llibre original, però la veritat és que vient-la no m’han pas vingut ganes de llegir-lo. Potser si hagués llegit primer el llibre hauria volgut veure’l a la pantalla.