Bloc de notes

El fill gran se’n va i el petit i jo enllestim de pressa per recollir les coses que ens emportarem. Volem marxar del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, per traslladar-nos a una habitació airejada, seca i neta que hem llogat en el campus universitari. Ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure. I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

Estem desorientats, sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal per part d’un metge no es pot fer res però per sort la gent és amable i empàtica: la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork.

A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera (hem de caminar molt per arribar-hi, per passadissos llargs i poc il·luminats) i ens preparen per la notícia. Un metge gran d’aspecte venerable ens està esperant al costat d’un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Mentrestant, s’ha anat fent fosc i per la finestra es veu un cel blau fosc amb moltes clapes negres. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè puguem pair la notícia en la intimitat. Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i apartada.

Hi havia alguna cosa a la seva veu, a la trucada de diumenge, que em va deixar intranquil. Arribo a Cork gairebé a mitjanit. En P m’està esperant impacient i neguitós al St Patrick’s Bridge mentre el seu germà és a casa, abatut i esgotat. Malgrat tot, miren de fer bona cara.

Ja hem vist els tres capítols següents, el 4, 5 i 6 de la història, i a més a més «Rogue One». «Rogue One» no forma part de la sèrie oficial però explica el que va passar entre els capítols 3 i 4: com es van aconseguir els plànols de l’Estrella de la Mort. Potser la peli de «Star Wars» que m’ha agradat més.

Aquests dies m’estic adonant que a «Star Wars» hi ha moltes coses que no havia vist la primera vegada, o no n’havia fet gaire cas. La gran diversitat d’orígens dels personatges, per exemple; no és que es barregin blancs amb negres, sinó molt més: es donen amb normalitat converses simultànies en llengües diverses de planetes variats i amb éssers d’espècies diferents!!!

Una altra cosa és el paper de les dones; com més moderna és la pel·lícula, més actius i protagonistes són els papers de les dones.

Em volta pel cap la idea de plantejar un visionat de la sèrie completa a Salt. I si ho proposo a l’Ateneu, per exemple?

M’ha agradat molt llegir l’últim llibre que m’ha regalat la MJ, un llibre de la Melissa i en Chris Bruntlett que es diu Building the Cycling City. M’ha agradat tant que potser intentaré traduir-lo aquestes vacances. Qui no té feina el gat pentina, direu, però trobo el llibre no només distret i de bon llegir, sinó sobretot interessant i amb moltes propostes per fer que les nostres ciutats siguin llocs més agradables per viure-hi.

El títol és enganyós perquè en realitat no va pas només de bicicletes; o sí, depèn de com ho mirem. M’agrada dir que les bicicletes són a la ciutat el que les llúdrigues són al riu: indicadors de qualitat. Una ciutat amb bicicletes és una ciutat agradable i pensada perquè les persones hi visquin; doncs el llibre va d’això: exemples d’accions que s’han dut a terme a diverses ciutats i que, un cop adaptats, podríem posar en pràctica a casa nostra.

M’he animat a traduir les primeres paraules. Diuen així:

…………………….

A l’estiu del 2010, la nostra família de quatre persones va prendre una decisió que transformaria les nostres vides a millor, tot i que no pas d’alguna de les maneres que podíem haver previst. Després de traslladar-nos a viure a pocs quilòmetres de l’estació Commercial-Broadway, a la banda est de Vancouver, i quan al cap de poc vam trobar-nos amb el cotxe covant pols al garatge, vam decidir d’abandonar-lo i fer tots els viatges a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb lloguer de cotxes (en els pocs casos en què havíem de fer un viatge per carretera).

La decisió només era pràctica i no pas ideològica. Viure en un barri compacte i tranquil ens va permetre el luxe de tenir-ho tot a uns 20 minuts a peu o a 10 minuts en tren, cosa que ràpidament vam descobrir que es podia substituir amb un passeig curt en bicicleta. El millor de tot és que això comportava 800 dòlars extra a les nostres butxaques cada mes, un incentiu permès per la varietat d’opcions de mobilitat que ofereix la nostra ciutat. Això inclou cotxe compartit, l’accés al qual ens va convèncer finalment de fer un salt endavant i deixar enrere la propietat de l’automòbil.

En qüestió de mesos vam començar a documentar aquesta nova llibertat, mobilitat i simplicitat a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Potser sense sorpresa, haver de perdre menys temps en desplaçar-nos amb cotxe, fer voltes per trobar aquella cobejada plaça de pàrquing o contribuir als embotellaments de trànsit a la nostra ciutat ens va donar més de temps per compartir les nostres històries. Aquestes formes de transport actives ens van inspirar i van alimentar la nostra creativitat, i continuen fent-ho avui.

Durant els últims vuit anys, aquest treball ens ha portat a llocs que mai no podíem haver imaginat perquè resulta que vam aconseguir una audiència global a les xarxes socials i vam acabar parlant dels (molts) triomfs i (pocs) reptes del nostre l’estil de vida «sense-gaire-cotxe» a ciutats tan llunyanes de casa com Montreal, a Quebec; Filadèlfia, a Pensilvània; i fins i tot Auckland, a Nova Zelanda. També va proporcionar la base de Modacity, la nostra agència creativa multifuncional, que treballa amb diversos socis públics i privats de tot el món.

Al desembre de 2015, després de diversos anys escrivint sobre les cultures de la bicicleta emergents d’Amèrica del Nord, vam entrar a l’oficina dels nostres editors a Daily Hive amb una ambiciosa proposta: una gira de cinc setmanes per cinc ciutats als Països Baixos durant l’estiu de 2016 per recopilar les seves històries inspiradores i compartir-les a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Per la nostra immensa sorpresa, de seguida van dir “sí”, i amb l’ajuda d’alguns patrocinadors corporatius i d’una modesta campanya de promoció, vam començar amb els nostres dos fills el viatge de la nostra vida.

Aquestes cinc setmanes ens van canviar la vida mentre pedalàvem per l’impressionant pont Erasmus i pel Maastunnel de Rotterdam, l’impressionant Hovenring i el Van Gogh-Roosegaarde Fietspad d’Eindhoven, el bulliciós Vondelpark i el Rijksmuseum d’Amsterdam, el vibrant Vredenburg i el Biltstraat d’Utrecht i les impressionants «rutes intel·ligents» i el centre sense cotxes de Groningen. També vam tenir l’immens privilegi de seure al costat de molts experts del país, com Meredith Glaser, l’entrenador de ciclisme holandès Mark Wagenbuur, els coautors de Cycling Cities: The European Experience, Ruth Oldenziel i Frank Veraart, i el «Fietsprofessor» en persona de la Universitat d’Amsterdam, Marco te Brömmelstroet.

De tornada a Vancouver vam escriure una sèrie completa d’articles sobre cada ciutat que vam visitar, un exercici que va ser tan gratificant com frustrant. Això últim per haver de reduir tants de dies atapeïts d’experiències extraordinàries, diversos centenars d’anys d’història socioeconòmica i els nombrosos personatges fascinants que vam conèixer al llarg del camí a només 1.500 paraules. Una quantitat enorme de material que inicialment havíem esperat de fer servir es va quedar atrapat en algun calaix de la sala d’edició. Així, després de completar l’últim treball el setembre de 2016, vam decidir de fer-ne un recull en forma de llibre que va ser la base del volum que ara esteu llegint.

De l’interès aclaparador que ha portat aquell viatge de bojos cap a aquest punt concret, només podem oferir la següent explicació: els nostres seguidors estaven i continuen estant intrigats per veure una ciutat habitable i real a través dels ulls d’un (o quatre) dels seus usuaris. Això ha convertit l’ordinària activitat de la nostra família en una cosa destacable, on el simple fet de moure’s per la nostra ciutat és una experiència memorable, compartida i alegre.

Des d’una perspectiva més personal, la nostra decisió de fa vuit anys d’anar “lleugers de cotxe” va tenir un gran efecte en la nostra relació de família. Pujar la mainada requereix un gran esforç, i dedicar-nos a modes de vida més actius sens dubte ho complica. Però hem trobat que fer la majoria de viatges a peu o amb bicicleta ha portat a converses molt significatives amb els nostres fills, perquè ens centrem més en ells i no tant en el que passa a través del parabrisa. És un resultat que mai no havíem previst, però entenem més bé les seves experiències i el desenvolupament de les seves personalitats, simplement a causa de l’escala humana en què viatgem per Vancouver.

Al cap i a la fi, la nostra família no s’identifica com a “sense-cotxes”, ni som radicals tossuts decidits a salvar el món. Vam escollir mitjans senzills, caminar o anar en bicicleta, per a la majoria dels nostres viatges diaris perquè són formes més pràctiques, eficients i agradables d’arribar des d’A a B. Més famílies com la nostra triaran aquest mitjà més saludable i feliç quan les nostres ciutats el facin no només segur i pràctic, sinó també agradable.

Chris i Melissa Bruntlett

Vancouver, 29 de gener de 2018

No sé si existeix el carnet de família friki però estem en el procés de merèixer tenir-lo. Hem anat al Museu del Cinema i hi hem llogat les tres primeres pel·lícules de Star Wars. Les tres primeres en l’ordre cronològic de la història, no en l’ordre d’aparició de les pel·lícules.

Les tres següents ja les tenim.

I les tres últimes són a llista d’espera…

Podem dividir aquests 45 o 50 kms en quatre trams:

• Salt – Llagostera: uns 24 km per ciutat i via verda, planer.
• Llagostera – Cova d’en Daina: uns 12 km de via verda i carretera asfaltada, molts de pujada.
• Cova d’en Daina – Calonge: 9 o 10 km de carretera asfaltada, sobretot de forta baixada.
• Calonge – Palamós: 5 o 6 km per carretera i ciutat, tot pla.

Una altra manera d’arribar a Palamós des de casa és seguir la via verda fins a Llagostera. Un cop aquí deixem el poble enrere i encara per la via verda passem per sota d’un pont a prop de la C-35. Tot seguit trobem un bosquet d’eucaliptus que ens regala una aroma intensa però que passem de llarg i una baixada llarga arran d’autovia ens deixa en un punt en què una carretera asfaltada travessa la via verda. Just aquí deixem la via ciclista i pugem uns pocs metres per aquesta pista asfaltada fins que la C-65 ens barra el pas. La voregem cap a la nostra esquerra i de seguida un altre trencant també a mà esquerra ens dreçarà cap al pas per sota de la C-65. Just a l’altre costat hi ha el restaurant Can Panedes i aquí comença una carretereta (la GIV-6612) que s’enfila per les Gavarres i porta a Romanyà i després a Calonge.

Panedes és un veïnat disseminat que pertany a Llagostera; no sé si ha estat mai municipi independent. En el pla hi veig molts de camps de cereals, alzines sureres i un paller treballat per algun pagès amb ànima d’artista.

Unes quantes pujades i baixades (més pujades que baixades) ens porten a Romanyà de la Selva, el poble on es retirà i morí Mercè Rodoreda, i menys d’un quilòmetre després ens trobem amb el dolmen de la Cova d’en Daina.

Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tona, de dues tones, de tres tones, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’Alzina, el camí és curt. (…) Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancres, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Mercè Rodoreda, «Romanyà»

Després ja gairebé tot és baixada fins a Calonge, uns 8 quilòmetres. De Calonge acabem d’arribar a St. Antoni i d’aquí a Palamós.

Deiem amb uns companys que una cosa que caldria fer el dia que hi hagi sentència és anar al caixer automàtic i treure tots els diners que puguem del banc. Qui en pugui treure 300, doncs 300. Qui en pugui treure 3000, que els tregui. Les alarmes que sonarien ens farien creure d’una vegada en nosaltres mateixos i en el poder que tenim.

Després, pensant-hi més fredament, crec que aquesta iniciativa no tindria pas gaire recorregut. Per començar, quina banca té oficines “només” a Catalunya? Aquest “només” és important perquè n’hi hauria prou que agafessin una part del capital que tenen escampat per altres territoris per neutralitzar la possible manca de líquid que es produís a Catalunya, de manera que només una retirada realment massiva per part catalana podria arribar a tenir una mica d’influència en els bancs afectats. Caldrà pensar alguna altra cosa.

Per altra banda, a qui perjudicaria aquesta manca de liquiditat dels caixers? A més a més, cada cop es treballa menys amb diners reals i tot va a base de moviments online, de manera que no seria pas gaire complicat de continuar fent anar l’economia sense gaires diners en efectiu.

Sí, aviat veurem els euros que a vegades portem a la cartera com les monedes gregues que trobem en alguns museus d’història.

Acabo de llegir un article a ElNacional.cat sobre la Setmana de l’Energia. Fa una mica de ràbia veure com compren la idea que el lobby de l’automòbil intenta vendre’ns de fa temps: el millor que podem fer pel planeta és comprar-nos un cotxe elèctric.

Un company de Mou-te en Bici tan apassionat com exaltat em deia l’altre dia que pensava com els cowboys respecte els indis: el millor cotxe és el cotxe desballestat. La veritat és que l’aspecte energètic és molt important entre les raons que fan del cotxe una màquina detestable, però no és pas l’únic. Per mi, potser és encara pitjor l’apropiació de l’espai que ha resultat de la política de promoció de l’automòbil: les ciutats han acabat pensant-se per a la comoditat dels conductors i no pas per a viure-hi.

Una de les primeres mesures que hauria de tirar endavant la República Catalana seria la de canviar l’horari. Tenim la mateixa hora que Berlin i Roma, que es troben en un meridià llunyà a milers de quilòmetres de nosaltres, i en canvi anem una hora endavant respecte Londres, que és en el mateix meridià que nosaltres.

Entre les moltes arbitrarietats que va cometre el dictador Franco hi ha el fet d’haver canviat sense cap raó que ho justifiqués l’horari que estava establert durant la República; simplement, el «caudillo» va voler adoptar l’hora que marcaven els rellotges a Alemanya (els de l’altre «caudillo», que en alemany es diu «Führer»). No té cap explicació lògica ni racional que tot i estar en el mateix fus horari de Londres o Lisboa seguim horaris diferents. Si seguíssim el mateix horari que a Portugal dinaríem a la una i no pas a partir de les dues, soparíem a les vuit per comptes de fer-ho a partir de les nou, i plegaríem de treballar, en general, pels volts de les cinc, cosa que conciliaria millor la feina i el lleure.

No sé per quina raó Bèlgica, Holanda i sobretot França també segueixen l’horari alemany. Aquests països el van adoptar per imposició dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i desconec per què a hores d’ara no han tornat a l’horari que tenien anteriorment. Potser perquè fet i fet tampoc no estan tan allunyats del fus horari que segueixen els alemanys, sobretot els Països Baixos, i tal vegada els interessa tenir els mateixos horaris que els seus socis comercials alemanys. Buscaré més informació sobre això.

A Catalunya existeix la Iniciativa per la Reforma Horària i en el Parlament s’havia posat a treballar una comissió amb l’objectiu de regular millor els horaris, però fa temps que no en sento a parlar. M’imagino que el 155 també es va carregar la comissió, com tantes altres coses.

Avui és un bon dia per recordar el poder que tenim pel fet de ser consumidors perquè l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya Consum Estratègic. No hi té pas relació directa, però aquesta campanya em fa pensar en un llibre que la Naomi Klein va publicar fa cinc o sis anys.

Segons explicava Naomi Klein a “This Changes Everything“, que ja es va traduir al català al 2015, la crisi planetària que planteja el canvi climàtic arriba en un moment en què el neoliberalisme s’ha imposat a totes les altres maneres d’entendre l’economia (i les relacions humanes!). Els estats no són prou forts per contrarestar el poder de les grans multinacionals, que són (elles i els seus interessos) responsables en gran part del canvi climàtic. Aquestes grans empreses són molt fortes i a més a més només poden sobreviure a base de créixer, créixer i créixer. És justament la necessitat de créixer que tenen aquestes grans empreses que ja són tan poderoses el que fa que no es pugui aturar l’espiral climàtica que sembla que ens porta cap al desastre, perquè com més potents són les multinacionals, més febles són comparativament els governs.

De mesures per evitar aquest desastre n’hi ha però passen per posar límits a la primera premissa del capitalisme, la llibertat de mercat, la qual cosa limitaria el poder de les grans corporacions. Avui, cinc anys després del llibre, el més calent continua a l’aigüera i els governs encara fan l’orni davant l’evidència que la vida a la Terra ho va tenint cada cop més magre mentre les grans transnacionals que ens han empès fins aquí es fan cada cop més grans i poderoses.

Per tant, com que els governs no es mouen haurà de ser la ciutadania que haurem de fer-hi alguna cosa, i els hàbits de consum han de jugar un paper molt important en aquesta lluita: tenim molt de poder, i és a la nostra butxaca. Les empreses, totes, produeixen perquè els consumidors comprem el que produeixen, de manera que si nosaltres deixem de comprar determinats productes -els que considerem, per exemple, que influeixen negativament en el canvi climàtic- segurament aquestes empreses deixaran de produir-los.

Per això avui és un bon dia per recordar que totes les persones que consumim alguna cosa, és a dir, tothom, tenim un poder que podem fer servir per forçar empreses i governs a canviar per bé. En el cas dels catalans es pot afegir que no és pas que el nostre govern no hi faci gaire res: és que no hi pot fer res perquè no te cap competència real! Quan tinguem un Estat propi i per tant un govern que governi, caldrà apretar-lo. Mentrestant, l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya de consum perquè la ciutadania actuï. En aquest cas, l’estratègia del consum passa per deixar de consumir (donar diners) a empreses que no aporten res a Catalunya i passar a gastar diners en empreses i productes d’aquí i que, a més, idealment, tinguin en compte aspectes com el respecte al medi ambient, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0, o el respecte/promoció de la llengua catalana com a part indestriable de la realitat del nostre país.

La Naomi Klein deia fa cinc anys que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen mal pronòstic perquè el que en realitat tenim al davant és una guerra entre el sistema econòmic capitalista i la vida al planeta Terra. El capitalisme és un adversari temible per a la Humanitat i per a tot el planeta, és cert. Tant com l’Estat espanyol ho és per als catalans, com un monstre que escup foc. Si en som conscients, la manera de consumir ens pot salvar de tots dos.

La nostra llengua encara no és oficial a la Unió Europea. Tots els anys que diuen que portem de democràcia no han servit perquè l’Estat espanyol considerés el català prou important per fer-lo oficial. Vol dir que ni tan sols els castellans es creuen les mentides que ens volen fer empassar: ens diuen que som espanyols i que la llengua dels espanyols és el castellà; però si els catalans som espanyols, no ho és la nostra llengua?

L’Òscar Escudé, president de Plataforma per la Llengua, ho explica molt bé en un article a l’Ara de fa uns dies.

Si el català encara avui segueix discriminat a la UE és per la voluntat política de l’estat espanyol. L’oficialitat del català al club europeu depèn del govern espanyol, que ha de demanar-la al Consell Europeu. I mai no ho ha fet. (…) I no és només un tema simbòlic ni és només que els nostres eurodiputats puguin parlar en català al Parlament Europeu. Ni tan sols és només que els catalanoparlants no puguem comunicar-nos de manera directa amb les institucions europees. (…) Però no és només tot això, ni és només que no ser oficial a la UE comporti la percepció global que el català és una llengua de segona o sense “prestigi”.

La principal conseqüència de la no-oficialitat és que dificulta l’ús normal de la llengua al propi territori: durant el primer trimestre del 2019, la UE va aprovar 24 disposicions que imposen llengües oficials de la Unió i, per tant, marginen i discriminen la nostra llengua automàticament pel fet de no ser oficial. ‘De facto’, doncs, imposen l’espanyol, el francès o l’italià. Un exemple: a Catalunya hi havia vigent una llei de la Generalitat perquè el català fos present a l’etiquetatge dels productes alimentaris, però la Unió Europea va aprovar una normativa que autoritzava els estats a imposar les llengües oficials de la Unió –i només les llengües oficials de la Unió– a l’etiquetatge d’aquests productes. Això va comportar, ‘de facto’, la derogació automàtica de la normativa catalana. Per això, sovint, els cereals de l’esmorzar estan etiquetats en espanyol i en portuguès, però no en català. No és només un tema simbòlic: sense oficialitat, no existeixes!

Es veu que recentment tots els partits (PSC inclòs) s’han compromès amb la Plataforma per la Llengua a impulsar l’oficialitat del català a la UE. És important que el PSC hi sigui, perquè el govern espanyol és PSOE i és aquest govern qui té la competència per demanar que el català sigui oficial a la UE. Això deu voler dir que l’oficialitat del català a la UE és imminent.

O no?

Avui hem tornat al carrer amb el CDR de Salt, com cada dimarts i ja en portem una colla. El número de persones que hi som va baixant a poc a poc. La mala llet va pujant, també a poc a poc però cada vegada més. Cada cop estem més tips dels partits i avui ha tingut èxit un crit que deia «Aquesta Diada, fem talls i barricades!».

He llegit un article molt interessant d’en Marc Belzunces que explica els esforços i algunes de les iniciatives que les autoritats d’Escòcia duen a terme en el camp de l’energia. Malgrat la seva riquesa en petroli, treballen per generar riquesa i independència energètica a base d’energies netes i renovables.

Tot això contrasta amb les escasses iniciatives de l’administració pública catalana, tot i que en aquest camp sí que podem donar bona part de la culpa a Madrid. En el tema de l’energia es nota i molt el poder tant de l’administració central i les seves normatives com del lobby energètic espanyol: les empreses energètiques són una mena de cementiri d’elefants, tots ja en segon pla públic però amb les seves valuoses agendes carregades de noms i favors.

Escòcia demostra com un país petit (5,5 milions d’habitants) pot fer servir les energies renovables no tan sols per a cobrir totes les seves necessitats energètiques sense haver d’importar-la de tercers, sinó fer-ne el motor central de l’economia, exportar energia a l’exterior i valorar fins i tot què pot fer amb la seva sobreabundància i generar un coneixement i noves empreses que la poden situar a l’avantguarda mundial. El nostre país no disposa de les marees atlàntiques ni de tant de vent, però en canvi tenim una gran abundància de sol –en una latitud més indicada per a explotar-lo–, sense oblidar que tenim indrets amb vent i àrees adequades per a l’eòlica marina. Escòcia no és solament un mirall polític, també econòmic.

Cinc trams en aquests aproximadament 45 kms:

• Salt – Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
• Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
• St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
• Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
• Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat, planer.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent se’ls fes seus. Diumenges al matí estan molt buits perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant (“Arrels”) i just abans d’un escorxador industrial (“Coopecarn”). Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu de Montnegre.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu-n’hi-do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més planers. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després, al cap de poques desenes de metres, l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com que estem en un punt elevat (som a les Gavarres!) si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.