Torno a pedalar fins a Cervià per descobrir-hi el castell, entre altres. N’havia sentit a parlar però encara no hi havia estat mai. És veritat que només en queden unes restes però en cercaré més informació perquè el poc que en sé és una història espaterrant.
El mòbil s’ha mort; és veritat ja té gairebé quatre anys però tot i així jo em pensava que me’n duraria uns quants més. Quant dura la vida mitjana d’un mòbil?
Segons un enllaç que he trobat (al web de MasMovil), la vida mitjana dels telèfons depèn del país: 9 mesos al Japó, 15 mesos a Europa i 18 mesos a Estats Units. Els telèfons deuen ser molt semblants a tots els països, de manera que el fet que es canviïn més aviat o més tard deu dependre de factors que no tenen res a veure amb el funcionament del mòbil, no?
En un altre web (de la BBC) s’aclareix que els usuaris europeus solen canviar de mòbil cada 15 mesos però que la vida útil del terminal és una mica més llarga: entre 18 i 24 mesos. En aquest mateix article llegeixo unes paraules del portaveu de Fairphone on diu que l’empresa “espera poder allargar la vida dels smartphones fins a tres o cinc anys”.
Una pàgina que es diu Valorvortech explica que la major part de problemes es deriven de la bateria, que perd funcionalitat amb el temps. També diu que que el sistema Android deixa d’actualitzar-se al cap de 3 anys de cada sistema operatiu (això lliga amb el que m’han explicat de FairPhone, que diu que desenvolupa pel seu compte les actualitzacions dels telèfons més vells). Aquesta pàgina dona unes mitjanes de vides útil curioses; diu que els iPhones d’Apple poden durar entre 6 i 10 anys de mitjana, per exemple. Sincerament, conec uns quants usuaris habituals d’iPhone i cap d’ells fa més de 2 anys que té el que fa servir ara.
Com que tenim Nadal i St Esteve trucant a la porta, ens hi hem hagut de posar i la cosa ha anat prou bé (a falta de tastar-ho!). La MJ s’ha encarregat dels canelons vegetals (d’espinacs, panses i pinyons) i jo dels de carn (carn picada de vedella, pollastre i porc més una colla d’altres ingredients que he trobat online en una recepta de la mare dels Roca).
Les plaques per fer els canelons les hem fetes de crep, tal i com ens va ensenyar la Fina de La Columna. Voilà com ha sortit l’invent:
Avui, per sopar, salmó fumat en torradetes per a nosaltres dos, que les nenes no hi són. I demà per dinar (amb les nenes) sopa de galets i pasta bo
Cada vegada que tiro cap a Celrà i voltants hi trobo més coses interessants: refugis antiaeris a l’antic aeròdrom, restes de l’antic Carrilet de Girona a Palamós, una alzina que es feia servir per caçar ocells, arbres centenaris i monumentals, amagatalls de dones d’aigua…
Tampoc no coneixia la via verda que hi ha després del Pont de l’Aigua de Sarrià de Ter, que es veu que porta a Banyoles. Un altre dia la seguiré però avui vaig cap a la Costa Roja i després el Camí del Congost, baixo a Medinyà i Cervià i travesso una passera que he descobert fa poc i connecta Cervià i Bordils. Aquest és, de moment, l’últim descobriment.
Hi tornaré.
Resumeixo de la Viquipèdia que Primo Levi va ser un jueu italià que va sobreviure al camp d’extermini d’Auschwitz. L’any 1947 va escriure «Si això és un home», que és tant un testimoni colpidor de la vida i la supervivència a l’infern dels camps de concentració nazis com una anàlisi de la dignitat i de l’abjecció de l’home. La lectura emociona perquè expressa amb prosa viva les grandeses i les misèries de l’existència humana.
Tot i que avui és un llibre molt conegut, valorat i traduït, el manuscrit fou rebutjat diverses vegades fins que va ser publicat per una petita editorial l’any 1947, que va decidir substituir el títol que proposava Primo Levi amb «Si això és un home», procedent del poema que precedeix el relat i inspirat en les paraules inicials de la Shemà Israel:
Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues:
Considereu si això és un home,
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per un tros de pa
Qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
Sense cabells i sense nom
Sense forces per recordar
Els ulls buits i el ventre fred
Com una granota a l’hivern.
Penseu que això ha passat:
Us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us girin la cara.
Avui he fet els primers paquets de llibres de cara a començar d’aquí a pocs mesos, potser setmanes, el trasllat cap a la casa del carrer Llarg.
No és pas el primer trasllat ni tampoc serà l’últim però podria ser que fos el darrer trasllat massiu de llibres. Sempre m’ha agradat guardar els llibres que m’han ensenyat alguna cosa, que m’han commogut o distret o simplement que m’ha agradat de llegir. Tot i això, darrerament començo a valorar més les parets nues que les farcides de records, i això que admeto que els llibres són més que records: testimonis de temps i fets passats, catalitzadors, descobriments, espurnes de llum…
En qualsevol cas, comença el compte enrere.
Article d’en Toni Soler de fa uns dies:
Camises blaves a Canet
“Pluja d’articles lacrimògens a la premsa espanyola sobre el cas del nen de Canet de Mar. “No es el niño del pijama de rayas pero podría serlo ”, escriu a l’Abc un tal Luis María Fernández, que pel que veig és director de cinema. Després sento Carlos Carrizosa, líder del partit de l’espanyolisme agònic, comparant el mateix nen amb els alumnes negres que van trencar la barrera de la segregació racial al sud dels EUA. I constato que més enllà de la pura estupidesa de les comparacions hi ha un fil, no pas roig, que connecta els dos discursos, que serveixen un mateix objectiu, un objectiu d’estat : promoure el conflicte civil a Catalunya. Perquè Espanya -aquest cop- no vol tornar-se a embrutar les mans com l’1 d’Octubre; li és més pràctic fer servir els seus peons de dins, i les seves palanques de poder de fora, per imposar la idea que els oprimits som els opressors, que els demòcrates som els antidemòcrates, que els jueus són els antisemites i que la llengua pròpia del país, minoritzada i perseguida durant segles de manera implacable, és en realitat l’ariet d’una persecució semblant a la dels nazis i el Ku Klux Klan.
Per molt que em preguntin qué pone en tu DNI, a mi em sembla que una operació d’aquesta magnitud, d’una tal mesquinesa, no es fa contra compatriotes, sinó contra enemics declarats.
La realitat és que tenim una llei de normalització del català pensada per compensar una petita part del dany que ens han infligit els successius governs espanyols; aquesta llei s’ha aplicat de forma flexible, per no dir indolent, en part per la pressió immigratòria, de manera que el català no ha aconseguit revertir la seva situació. Però com que la llengua no recula prou de pressa, com que qualsevol llibre, cançó, tuit o conversa en català subleva i irrita els habitants del búnquer, l’espanyolisme ha decidit prémer l’accelerador amb l’ajut d’una colla de franquistes amb toga que dicten les sentències i capgiren plans educatius amb un simple cop de maça. I així, un solitari progenitor d’una escola de Canet de Mar, que per cert és excandidat de Ciutadans, ha aconseguit que tota la classe del seu fill canviï d’idioma. Aquí no hi ha pijames de ratlles, hi ha camises blaves de la Falange utilitzant un infant de forma obscena.
Entenc que la unitat civil és un bé a preservar, tot i que jo amb els votants de Vox, per exemple, no vull cap mena d’unitat, en faig prou amb una coexistència resignada. La unitat de debò no s’imposa; es construeix sense ingerències. Si fóssim independents, el sistema educatiu no el decidiria un jutge, sinó el Parlament, i l’aplicarien els centres docents seguint criteris pedagògics, i no obsessions assimilistes. Però no som independents, ni tenim la força per ser-ho (només la força democràtica, que a Espanya és una anècdota). Se’ns ha dit que hem d’acumular forces i que hem de gestionar el “mentrestant” eficaçment. I potser això no era tan mala idea, veient que Espanya ha decidit que no hi ha mentrestants que valguin, que s’ha d’encendre la metxa ara, abans que tornem a estar forts i mobilitzats.
Si la política del reencuentro amb Catalunya és aquesta, caldrà treure’s la son de les orelles abans del que pensàvem. Espero que la comunitat educativa es planti davant d’imposicions arbitràries com la de Canet. Espero també que la Generalitat actuï per impedir més intromissions. Que un exèrcit d’inspectors controli l’aplicació de la immersió a tot Catalunya. Però això vol dir més conflicte i més sentències; un pedaç, al cap i a la fi. Tots sabem que això només té una solució, que és la sobirania plena, i des d’aquesta llibertat construir una unitat civil autèntica, sense tuteles. Ens hi va la llengua, ens hi va el país. Preparem-nos.”
Una de les coses de la vida colonial que ens veiem obligats a suportar i que em fan més ràbia són els atacs a la llengua, i més encara amb l’estil tan barroer que Ciutadans va posar sobre la taula en el seu moment i ha acabat per ser l’estàndard en el discurs polític espanyolista. No sé com es poden dir les bestieses que diuen, per exemple tot comparant la situació lingüística a Catalunya amb l’apartheid; quins pebrots! A més a més de ser una falsetat manifesta és una manca de respecte a totes les persones que van sofrir l’apartheid, i deixa clar que a aquests Ciutadans tant se’ls en pixa l’apartheid com el català; la qüestió és falsejar-ho tot, embolicar-ho tot, i pescar entre el merder que ells mateixos han creat. Per cert, això és el que està fent l’extrema dreta a tot Europa, un altre dia potser n’escriuré alguna cosa. Fins quan haurem d’aguantar? O fins quan podrem aguantar?
Per altra banda, trobo molt encertat aquest article de l’Ot Bou en què explica els darrers excessos del nacionalisme espanyol. No puc estar més d’acord amb les últimes ratlles:
Mentre no ens alliberem, l’estat també es descompon. Espanya haurà de fer com més anirà més força per dissimular que arrasa Catalunya. Si li costarà més o menys, dependrà de nosaltres. Dependrà de quants de nosaltres ens rendim. De com aguantem la política, de com aguantem la cultura. El nostre esforç, a banda de preservar el país tan sencer com puguem, s’hauria de centrar a veure per on es desfà més de pressa Espanya i aprofitar-ho. I això no es pot fer amb derrotisme. Però encara menys amb victimisme i exageració. Enmig de la paràlisi, el primer pas que hauria de fer l’independentisme és dir les coses pel seu nom. Amb tanta precisió i tant de realisme polític com sigui possible. I això val per a una banda i per a l’altra: ni Espanya és un estat feixista, ni això és qüestió de democràcia, ni persegueixen el català perquè odien la diferència, ni Catalunya és una regió maltractada. Som una nació ocupada per una altra i persegueixen el català perquè és el que la manté viva. L’autèntic pragmatisme és actuar en conseqüència.
Aquesta és l’etiqueta que ens descriu més bé, ho tinc clar. El procés va fer veure a molta gent (sobretot als primers anys) l’espoli econòmic a què ens sotmet el fet d’estar sota l’Administració espanyola, però trobo que no es va fer prou èmfasi en la colonització lingüística que, de fet, és el que interessa més a Espanya perquè justament la llengua és el que ens en diferencia i per tant deixa més clar que no som el que ells són i volen que siguem, espanyols.
El processisme va intentar el que ara es diu “eixamplar la base” amb la relativització de l’ús de la llengua. Alguns creien que d’aquesta manera la idea d’independència no trobaria tanta resistència entre la immigració espanyola i la seva descendència. Aquesta manera que a vegades té l’independentisme de veure les famílies espanyoles que van immigrar a Catalunya en un sol paquet i a més aliena o contrària als interessos de Catalunya, a part de ser errònia, és contraproduent.
Van haver-hi moltes famílies andaluses, murcianes o aragoneses que van arribar aquí al llarg del segle XX i van tenir clar que arribaven a terra estrangera; ho van respectar i van mirar d’aprendre la llengua del país. Molts altres, però, i això també és veritat, van arribar aquí amb la mateixa mentalitat que els ianquis del segle XIX que anaven a colonitzar el far west: eixamplar el seu país, espanyolitzar els catalans. De fet, és el que se li va escapar de dir al ministre Wert en aquella famosa intervenció al Congrés.
Mentrestant, en P i els seus amics ja s’han menjat els primers calçots de la temporada!
Escapada a Camprodon i Ulldeter per tocar neu. Hem caminat fins a dalt, al refugi, i hem recordat la nit que hi vam passar tots quatre, ara deu fer cap a dos anys.
Igual que llavors, hem trobat una natura pletòrica i exultant. Què ho deu fer que la neu sigui tan guaridora? Més encara en dies assolellats. Quan baixavem teníem els esperits més alegres i plens que a la pujada.
En canvi, els esperits d’aquests quatre ratolins que hem trobat congelats a la neu ja deuen ser al walhalla dels rosegadors.
Per cert, hi ha molta aigua corrent per sota la neu. Passarà per Salt si no cau a les trampes que li han parat a Sau, Susqueda o el Pasteral.
I al vespre, una bona passejada per Camprodon.
Continuo amb la sèrie de pedalades que estic fent per actualitzar els pocs itineraris que ja tinc penjats al wikiloc. La d’avui és una pedalada sobretot de carretera.
El que m’ha agradat més han estat les vistes: primer el mar, amb el Montgrí amatent i les illes Medes ben a prop; després el Canigó poderós i el seguici de muntanyes que l’acompanyen.
L’agència tributària espanyola, evidentment. Em sembla que no cal que ho aclareixi perquè tothom sap que encara no en tenim de catalana. És a dir, sí que en tenim però no en treiem gaire profit perquè tot el que recapta se’n va a Madrid i és allà on es decideix si els diners tornen a Catalunya o s’inverteixen a Espanya. Per cert, trobo que darrerament ja no es parla de l’espoli fiscal de què tant ens havíem queixat quan el procés encara bategava.
De fet, en el meu cas no hi fa gaire res que declari la renda aquí o allà perquè sempre em tornen diners (al menys fins ara), de manera que no importa si la faig aquí o allà. Si em toqués pagar, si pogués decidir on van els meus diners, sí que voldria fer la declaració a l’agència catalana (encara que a la pràctica servís de ben poc però podria tenir l’esperança posada en un govern que no claudiqués i deixés d’enviar tots els diners a l’Estat). No sé si cal però així de passada diré que aquests diners que em tornen sóc en realitat una part petita comparada amb els que m’han retingut cada mes i que se’n van a la “capital del reyno”. Sí, em tornen diners però només me’n tornen una petita part, la de la declaració de renda de cada any, i cada mes l’Estat se’m queda una part del sou.
Doncs això, que avui m’han notificat que aviat em tornaran els diners que a la capital consideren que l’any passat vaig pagar de més. La veritat és que els criteris que fan servir em desconcerten perquè les quantitats que en tornen cada any són sempre diferents tot i que jo sempre declaro el mateix: tinc un sou mensual, sóc funcionari i cada mes guanyo exactament el mateix, i tampoc no compro ni venc res que faci variar gaire el còmput total. Doncs bé, alguns anys em tornen uns pocs centenars d’euros, a vegades unes desenes, i excepcionalment (aquest any, per exemple) uns pocs milers. Com s’explica això? Canvien les lleis d’Hisenda cada dos per tres? No hi sé trobar cap altra explicació.
Ara sí que finalment he completat la ressenya d’aquesta ruta d’una manera que m’agrada i em deixa sense cap sentiment de deures pendents i puc dedicar-me a alguna altra cosa.
He començat i acabat al pedró de l’església de St Cugat i una de les primeres parades ha estat davant la mesquita de Torremirona. Cada vegada hi ha menys feligresos als temples cristians, al menys a Catalunya, i el Bisbat patiria si ara hagués d’aixecar alguna de les esglésies que té a Salt. No es podrien entendre moros i cristians oberts de ment per compartir temples i no haver de construir-ne un per a cada confessió?
No sé si ara he dit una bestiesa…
Per cert, de què va allò de la bíblia interconfessional?
El fet potser no es mereix aquest títol de sèrie televisiva però la colla de covards que han preferit esbotzar la porta de l’institut per emportar-se gairebé un centenar de portàtils per comptes d’atrevir-se a atracar un banc ens han fet molt de mal. Més que a nosaltres, a la mainada i les seves famílies. Ara troben un altre obstacle en la seva cursa per deixar enrere una anguniosa precarietat de recursos que sovint es combina amb una existència desesperadament desestructurada.
Per postres, alguns grups han hagut de suspendre classes (almenys les d’avui) perquè algunes aules han quedat inutilitzades entre el merder que ens hi hem trobat (portes esbotzades, armaris esqueixats, vitrines trencades, taules i cadires apilonades sembla que a cops) i l’anàlisi que hi han de fer els Mossos.
Sento companys que diuen que és cosa de professionals. Potser sí però ho poso en dubte; jo crec que sí que sabien què feien però en canvi no sabien on anaven: no coneixien pas l’institut perquè haurien pogut robar molts més ordinadors amb la meitat de la feina que van haver de fer per obrir tots i cadascun dels lockers dels alumnes que van haver d’obrir per endur-se’n els portàtils.