Tombant pel Mascançà

Molts camins, ni te n’adones del que que surt a la fotografia… fins que, vista en la tranquil·litat casolana, té un punt afegit d’interès.

De fet, fotografiar punts lluminosos potents amb un fons enfosquit no és del més fàcil en fotografia. I, en aquests cas, assumint que no era allò que volies, té un punt curiós.

Allò de que sona la flauta… quan vol. I tu no saps perquè… en tot cas, quan una cosa surt millor del que et pensaves, sempre et deixa un bon regust…

I quinze de 365+1.

Arriben de cop, amb una sirollada espectacular, una mica abans de que la negror de les seves plomes ajuden a enfosquir la nit que va arribant.

Crec que no són estornells (tampoc soc gaire coneixedor de l’aviram local), però deuen ser de la família. També executen danses, potser no tant majestuoses com les que es veuen per les xarxes (tampoc són tants), i durant una estona llarga fan una coreografia de niuar i tornar a aixecar el vol.

Potser pels veïns que viuen sota els arbres on dormen, els ocells, tota aquesta visió gairebé bucòlica no en tingui res, de bucòlica. En tot cas és un d’aquells espectacles que encara ens dóna la natura i ens fa sentir afortunats de ser on som.

El 14 del 365+1.

O formes geomètriques, que, a vegades, no saps si pugen o baixen.

Endarrerit, el tretzè del 365+1.

Buscant el detall, la foto no mostra l’espai on es troba l’objecte (objectes, més ben dit) d’interès. Una clapa pelada de terra, a la vista de tothom, a tocar d’uns camins molt transitats.

I a primer cop d’ull pot semblar un munt d’olives arbequines seques o pinyols d’oliva (no faré l’acudit de tota la vida de dir que són conguitos, perquè ben mirat no s’hi assemblen – tot i que algú, bé que s’hi devia confondre).

Però no, són cagallons de conill. En una quantitat desmesurada. Com si en tota la zona, aquest fos un espai comú, gairebé un lloc de trobada impúdic, a la vista de tothom (al contrari del que fem els humans). Desconec la quantitat productiva per individu i sentada (asseguda seria la forma correcta, suposo), així que no se si hi han passat molts o pocs. en tot cas crida l’atenció.

És el segon dia que no ho publico el dia que toca, però la foto si que està feta el 12 i, una vegada més, el que compta é lafoto i la intenció

Així ja tenim els onze primers del 365+1.

Sempre m’ha encuriosit mirar a través de vidre glaçat, o el vidre treballat, que et distorsiona la imatge. És aquell endevinar que hi ha darrera el vidre, perfilar formes difuses… imaginar que és.

Avui també han anunciat gelades. Tot i les molèsties que puguin ocasionar, ja tarden. Ja se que no són les primeres de la temporada, però és que fan falta. A vegades oblidem que som a l’hivern i al Pla d’Urgell.

Ja hem passat a les desenes, el deu del 365+1.

Potser fa massa dies que l’esperàvem i ara ens s’ha fet curt. Una mica més de sis litres (amb els prop de deu de la nit de Reis). En tot cas val més això que res i els cereals d’hivern (i, en general, tothom) ho agrairan.

Avui és el primer retard del 365+1, però la foto és d’ahir i està pensada pel projecte. Així que, novena foto del 365+1.

Diuen que és un indicador d’humitat a l’atmosfera. També ho és de com de transitat i contaminat està el cel. Fins i tot hi ha qui s’apunta a conspiracions maquiavèl·liques.

Sigui com sigui, sempre m’han cridat aquestes creus, ics o línies entrecreuades que es formen al pas dels avions… cadascú es distreu com vol…

I no, avui no parlem de xarxes socials amb noms canviats.

I ja hem passat la primera setmana del projecte 365+1.

Sempre m’ha fascinat el desordre, el guirigall, gairebé el caos que ocasiona endreçar un lloc. Si més no, tal com ho faig jo.

Descobrir coses que havies oblidat que eren allí, fins i tot haver de fer memòria d’on surt aquell objecte desconegut.

El que no m’agrada és el regust amarg que et deixa, quan acabes d’enllestir i queda, una altra vegada, un petit munt de coses que no saps ben bé on posar.

Ja hem fet una setmana del 365+1.

Puc entendre que algú, en un establiment privat, decideixi qui entra o no… però, en un espai públic (deixant de banda espais sanitaris, que desconec si hi poden afectar) no he entès mai que no s’hi deixin entrar animals de companyia. Ja se que direu que s’hi pixen i caguen. De la mateixa manera, dic jo, que els nostres carrers, places i parcs estan plens de burilles, bosses de plàstic, llaunes de begudes i altres deixalles de natura artificial deixats (o més ben dit, llençats) per mà humana. I en lloc he vist que hi posin un cartell similar al de la foto, on hi digui persones no.

Perquè, fet i dit, el problema és de les persones, que no hem sabut educar… això, quan no som nosaltres mateixos, els incívics.

I vagi per davant que la foto l’he pres on m’he trobat avui, però, a ben segur, no és l´únic lloc ni poble on deu penjar.

Ja anem pel sisè dia del 365+1.

Algú en maleirà els ossos o dirà que , ja posats, es podia esperar unes hores… amb el temps que l’estem esperant… i potser sí. Però, tal com està el pati (i tal com pinta) qualsevol gota d’aigua hauria de ser benvinguda.

Fet i dit, els més petits (ben tapats) han obert igualment els ulls com a taronges quan se’ls hi han atansat els d’Orient. I més ho faran a l’arribar a casa… i els que ja no escriuen cartes.. enlloc de tortell, caramels i cava,… frenadol o aspirina i una bona infusió… i tot coll avall, que fa baixada. I demà serà un altre dia, esperem que amb més pluja… que ja fa temps que fem bondat i no ens cansem de demanar-ho (tot i que avui, podia esperar).

I avui sí que és el quart dia del projecte 365+1.

Tossuts com són, no accepten ser encerclats per ciment. Per mala consciència, certa idea de l’estètica i el paisatgisme, ves a saber perquè, ens entossudim a encerclar allò que no es pot tancar.

En el seu petit espai vital ens recorden que, malgrat estar clavats a terra, les seves arrels sempre buscaran la llibertat.

Seguim amb el projecte 365 + 1. Avui el segon. Ja tenim molt de guanyat.

Ha estat un moment, fins i tot ens hem posat la caputxa de la jaqueta… la il·lusió, les ganes han pogut més que la realitat… només quatre gotes.

Per si me’n surto, mirarem que aquesta fotografia sigui la primera d’una sèrie de 365, tot i que enguany hauria de ser de 366, tot i que, com que he començat el dia 2, potser ja serà de 365… sempre  que no vulgui acabar el dia 1 del 25… ja ho veurem, encara ha de ploure encara… esperem!

El dia en que a VilaWeb Mollerussa parlem de la Festa del Medi Ambient, que es farà el dia 5 de juny al Palau d’Anglesola, la pluja ens ha refrescat l’ambient… que ja tocava. A Bellpuig ha caigut calamarça. Aquí, per sort, ens hem quedat amb llamps i trons.

Primera prova amb el programa Slideshare per crear galeries de fotos. La Mona al Pla d’Urgell (moltes són del Parc de la Serra de Mollerussa).