Si encara ens impressiona, a nosaltres, què devien pensar els nostres primers avantpassat (i no tant primers) quan el cel encès feia fosc qualsevol ocell (tornem als contrallums, sense voler… o sí).
El 63 del 365+1.
Fotogràficament, el migdia és la pitjor hora per fotografiar. Al contrari del que deia Maradona (blanc o negre, gris mai), la fotografia vol grisos. Però, algun cop, i sense ser seguidor del Pelusa, m’agraden els contrallums. El contrast lumínic que, moltes vegades, desdibuixa l’espai, el fa gairebé desconegut.
Ja que aquest és un projecte al meu gust, val a dir que la foto és d’ahir, però em vaig oblidar de publicar-la. I no volia que quedés oblidada en un espai del mòbil.
La 62 del 365+1.
Sense caure en el tòpic del somni humà del voler volar, sempre m’ha fascinat el vol dels ocells (en el sentit més ample del terme). L’elegància del vol, l’harmonia del vol grupal, fins i tot els grans estols que fa un temps ens acompanyen, anàrquics, però amb la impressió de que un ordre intern que se’ns escapa a la nostra visió humana. Ells, per ells, els ocells dominen el medi gasós, l’aire que respiren. Dominen el cel.
El 61 dels 365+1.
Avui, que molts hem hagut de pensar quin dia era. Que tret dels més petits, il·lusionats amb les noves joguines, a la majoria els servirà per aclimatar-se, de nou, a la rutina… avui és un bon dia per a dir que aquest projecte dels 365+1 (cal recordar que l’any passat era de traspàs? no s’ha acomplert (si ens cenyim al que hom espera d’un projecte amb aquest nom).
Però, qui diu que haguem de fer els que altres esperen que fem?
Així que, el projecte 365+1 d’aquest bloc, segueix viu.
Seguim!
I, número rodó (l’any passat es correspondria amb el darrer dia de febrer… era de traspàs… ho havia dit?
El 60 del 365+1.
Potser, i a casa nostra, només la Nit de Sant Joan pot competir amb la Nit de Reis. Però la cara d’il·lusió, sorpresa, alegria… dels més petits. (i no tant…) difícilment la supera cap dia.
Tant de bo que els somnis es facin realitat… quan tornem a la vida quotidiana.
Anem pel 59 dels 365+1.
Lluny d’estris electrònics, un tros de paper (una llibreta o un planificador mensual, com el que ha tret VilaWeb, enguany que fa 30 anys…) serveix per planificar, organitzar i fer memòria, quan aquesta falla, d’aquelles coses que ocupen part del nostre temps. Sobretot quan aquest, sempre important, no ens ofega.
I sí, Bon Any a tothom!
I sí, també, en la propera ja parlarem del projecte 365+1.
I sí, aquest és el 57 dels 365+1.
Com una orelleta, pessiguem, trenquen a trossos els dies que anem consumint. Buscant la dolçor per damunt de l’amargor de l’oli recuit. I deixem el centre, ple de sucre, per tenir la sensació, el darrer record de que les coses, malgrat tot, han anat bé… i ens quedem amb el regust ensucrat abans de tornar a pessigar.
El 24 s’acomiada amb el 56 dels 365+1.
Potser perquè feia temps que no m’hi fixava (o potser perquè ho havia oblidat. Amb el temps, passa, això d’oblidar) però em va fer gràcia veure als tres Reis penjats (d’un balcó). Ja que l’altra opció portadora de regals per aquestes festes, fa temps que penja sol pels balcons, no està de més que la que forma part dels nostres records no perdi visibilitat i caigui en l’oblit (cosa que, crec, costarà, però mai se sap).
5 i 5 del 365+1.
Vagi per davant que tenia triat el nom d’aquest apunt sense recordar el nom de l’anterior. No tinc cap dèria pels colors.
El verd li recorda al gris que ha envaït el seu territori. El groc li recorda al verd que no hi te res a fer.
La resta de colors i formes acaba de confirmar que nosaltres hem oblidat que vivim damunt la terra que estem malmetent.
Anem pel 54 dels 365+1.
Sempre tenim l’opció de triar el camí fet pels altres. Recte, perdurable, però que ens porten on vol el que la fet. O marcar el nostre, sabedors que així com apareix, aviat s’esborrarà. Però és nostre.
I, sí, només és el 52 dels 365+1. Sense pressa.
Es veu que fa uns 5.000 anys que es celebren aniversaris (sobretot de naixements). Si són de números rodons acostuma a esdevenir (sobretot a partir de certa edat) gairebé un acte social. Et retrobes amb velles amistats, en fas de noves i t’acabés asseient amb els de tota la vida…
I, no, avui no és el meu aniversari.
El 51 dels 365+1.
Hi ha idees que les veus concebre, néixer i fer-se grans. I, pel que sigui, els hi agafes una especial simpatia. Com la Catigat Pla d’Urgell. Encara que faci temps que no agafi una bicicleta.
Un número rodó. el 50 dels 365+1.
A les tres de la matinada, les persones insomnes ja han vist que no funcionava. El matí s’ha despertat aïllat del món, si més no en aquest racó on vivim.
Un incident tecnològic (provocat o no, ja es veurà) ens ha deixat penjats. Sense telèfon, sense internet…només el televisor mantenia oberta una finestra al món.
Molts desesperats, no recorden que es pot conversar, llegir publicacions de paper, veure que ens envolta, que encara existeixen monedes i bitllets…
Ara, sembla, tot torna a la normalitat. A la soledat.
El 49 dels 365+1.
Dels plaers que et dóna la vida, un dels que podem gaudir més temps és el que ens dóna menjar bé. Fins i tot en aquells moments dels que no en tenim record o quan els records ens deixen.
De fet, hauria de ser el més normal del món, però ja sabem que no sempre és així. I per això valorem que, si hem de menjar fora de casa, et donin, senzillament, bon menjar. I s’hi ha afegeix un bon tracte i un entorn agradable… oli en llum… com al Semproniana.
Retornem amb el 48 del 365+1.
De cop, apareix.
No saps si hi ha estat sempre i no havíeu coincidit. O ha estat una casualitat, una combinació de factors lumínics i atmosfèrics.
En tot cas, una demostració de que la màgia, la bellesa, existeix.
Encara que sigui efímera.
Hi ha instants que no oblidaràs mai.
Un moment per recordar, aquest 47 dels 365+1.