Tombant pel Mascançà

Al Palau es fan per sant Blasi (sí, la majoria ja en dieu Blai, però al poble i amb una certa edat, és Blasi), però en qualsevol festivitat del cor de l’hivern (encara que no ho sembli, som al mig de l’hivern), a la plana d’Urgell, el postre típic són les orelletes.

Es bo veure que encara es manté certa tradició… bé, potser la mantenen més aviat els pastissers, però, en tot cas, encara es pot menjar aquesta gormanderia, que requereix habilitat i ganes. I es que, per molt fred que fes a fora, l’estança on es fan les orelletes és el més semblant a les calderes del Pere Boter, on el tuf del sofre és ocupat pel de l’oli.

I ja en tenim 31 del 365+1.

Fins no fa massa, sempre havia pensat que, els que dissenyaven les cadires de les sales d’espera dels centres sanitaris, tenien una salut de ferro (tant ells com la seva família). De fet, en aquest cas, no serveix allò de que van a la privada. Tot just el contrari. Sempre he trobat més racionals i ergonòmiques (una d’aquelles paraules que et fa pujar punts, si la dius) els seients de la pública.

Amb el temps, els hi haurà tocat esperar visita, i cada vegada més, tot i tenir dissenys originals, un s’hi pot asseure com cal.

Ja es prou fotut haver d’esperar com que, a més a més, et faci mal el cul, l’esquena i tot el que s’hi arropenja.

Ja hem arribar al 30 de 365+1.

Abans que els americans fessin l’espectacle d’emprenyar una marmota per saber si l’hivern seguia viu, a casa nostra una dita feia la mateixa feina, sense tants escarafalls.

Fa la dita que, si la Candelera riu, l’hivern és viu i si plora, l’hivern és fora. Per seguir que, tant si plora com si riu, l’hivern és viu. I es que, amb les temperatures que fa (tret d’on hi ha boira) hem oblidat que som al bell mig de l’hivern.

Per cert, avui s’ha posat una boira ben espessa, amb transparències de sol, per escampar cap al migdia. Es a dir, encara riu.

Ja tenim 29 del 365+1.

Formes geomètriques que les identifiquem amb allò més tancat, invariable, tossut… i, en canvi, tenen un efecte hipnòtic, encisador, fins i tot, un punt marejador. quelcom que t’atreu dins seu.

Una mica desgavellats, el 28 del 365+1.

Hi ha l’hora incerta, en que no saps si dir bon dia o, encara bona nit.

Un moment per aturar-se i decidir si tires endavant o no.

I, sí, 27 del 365+1.

De fet, avui no té massa sentit, però ahir, que és quan es fa fer i tocava publicar, feia dia fred i boirós (tot i que després aixecaria). M’agrada el cromatisme d’unes llenties amb verdures, a la vora de la senzillesa d’una crema de carabassó.

Tampoc penseu que estic tot el dia pensant amb el menjar (el darrer va ser del berenar), però  bé que ho hem de fer, per tirar endavant.

Amb més retard que mai, el 26 dels 365+1.

Més d’hivern que d’estiu. Arribar amb ganes de descansar, treure’t roba… un tros de pa, bo, un punt sec… i la darrera rampoina del Nadal, la punta d’un tros de torró, que ha resistit el pas de les festes.

Una beguda calenta i veure com a fora, la boira, fa que es mantingui l’hivern.

Un quart de cent, el 25 de 365+1.

Potser arribarà el dia en que lamentarem la humitat que patim en aquesta terra, aquests dies grisos. Que si reuma, o qualsevol dolor articular o reumàtic. Ves a saber.

Però avui, sentint les notícies de temperatures altes, que trenquen records mai vistos, un no pot més estar més que content que aquesta capa boirosa ens mantingui en un ambient semblant al que hauria de ser un hivern.

I 24 de 365+1.

Què devia pensar la persona (o persones) que, tallant un pebrot, va(n) veure un follet desdentegat dins seu? El van llençar, pensant que hi habitava un esperit malèfic? Van fer una somriure i van seguir tallant?

Veient dibuixos d’éssers fantàstics, un no pot deixar de pensar en quina gran font d’inspiració és la natura.

El 23 de 365+1.

Com si fossin urpes, que no saps si lluiten per pujar o per no caure. En tot cas, sobreviure, com les canonades de ventilació que renoven l’aire que ens dóna vida.

El 22 del 365+1.

Ahir era alta. Avui a baixat, a tocar de terra. Freda i humida. Hivern.

Per cert, avui és sant Vicent i diu la dita que “treu la boira del torrent i posa el vent”. De moment, encara hi és.

Tres setmanes del 365+1.

Com una espluga artificial, potser a l’inrevés, ja que aquí, la pasta, o qualsevol altre material, no hi va entrar mai, un tallarrobes de bones dimensions ha trobat un cau, quan les pedres i troncs, que formaven el seu cau hivernal, han desaparegut.

El dinous dels 365+1.

Feia dies (setmanes, més aviat mesos) que no plovia un dia sencer (aproximadament).

Tolls, tot el terra moll (sota els cotxes, també) … i es veu que avui és sant Canut i, si plou avui, tres mesos en veure el terra eixut… ja en parlarem.

El 18 del 365+1.

Poca cosa a dir… tard, amb molt retard… hi dies que les coses es van enfosquin…

el 17 del 365+1.

Moltes vegades ens enredem tot sols. Donem tombs a les coses, quan el camí és recte i pla.

El setze, de 365+1.