Portes obertes
Els darrers divuit anys, a casa, hem tingut la precaució de tancar portes o posar algun impediment per entrar-hi.
La membre de casa nostra més silenciosa (tret de quan demanava menjar o queixar-se de que feia estona que estava sola… per , a continuació, desaparèixer), independent, fe la meua… al temps que exigent a les festes i carícies… tot i que miram però no em toquis, tombava per casa com volia i per on volia… i hi feia el que volia.
Sembla estrany que no hagués volgut treure el nas (literalment) més enllà de la porta que la duia al món exterior. De fet, els darrers mesos (em sobrarien dits d’una mà per enumerar-los), havia descobert un espai exterior tancat i segur (després d’anys, per la nostra part, de fer-li veure que existia). Sempre dins de casa, prop nostre.
Mig en serio, mig en broma, li dèiem Maria Butaca (un dels seus llocs preferits), a vegades Taqueta, però la nostra gata ha estat i sempre serà la Taca.
Quina buidor que et queda, ara que tornem a deixar les portes obertes…
No saps com entenc el pesar i la buidor que provoca poder tenir la porta i finestres obertes al carrer.
https://blocs.mesvilaweb.cat/ginia/brusca-plugeta-brusquina-plugim-xim-xim-plovineig-plovisc-borrim-roina/
Sí, ja ho pots ben dir. Veig que no fa massa, tampoc, en el teu cas.
Perdona el retard en respondre… a veure si actualitzo més sovint.