Tombant pel Mascançà

El bloc de Miquel Bresolí

Arxiu de la categoria: En el record

Emili Teixidor, un poema

0
Publicat el 20 de juny de 2012
Lector de les seves columnes (al Presència), m’agradava molt escoltar la veu d’Emili Teixidor. D’ella va sortir una recomanació. Llegir cada dia un poema o un vers. I gaudir del so de la paraules. Tant se val el que volien dir.
Ho vaig fer durant molt temps. Va ser un hàbit gratificant que un dia vaig deixar de fer. Avui hi he tornat, en record d’algú que no coneixia però em queia molt bé. Em sap greu la seva mort.

Lo senyor Muntañola

2
Publicat el 6 de març de 2012
De petits ens va fer somriure amb els seus personatges, els seus ninots del TBO. Més endavant, algun d’aquests persontages servia per anomenar, de manera amical, a persones estimades. Fa uns anys, si mal no recordo al “Món s’acaba” del Grasset,a Catalunya Ràdio, li vaig descobrir la veu. I l’apreci del qui t’ha fet passar molts bons moments va passar a l’admiració del qui sap gaudir de la vida. Feia temps que no en savia res (vaja un admirador, pot pensar algú) del Joaquim Muntañola. Fins ahir, malauradament. Em sap greu perquè lo senyor Muntañola ( que en deia Grasset) és d’aquelles persones comptades que m’agradaria coneixer personalment, només per dir-li gràcies.

Ramon Barnils, 10 anys

0

p { margin-bottom: 0.21cm; }

Vaig descobrir el Ramon Barnils als
Postres de Músic del Josep M. Solé i Sabaté, a Catalunya Ràdio.
L’esperava cada tarda (encara que no hi col·laborava cada dia) per
escoltar el que deia, com ho deia. Poc a poc les seves intervencions van
anar minvant. Vaig pensar que algú li havia tocat el crostó.
Evidentment, en sabia molt poc del Ramon Barnils.

Potser sonarà anecdòtic, però del
molt que li vaig sentir dir, sempre em ve al record un dia que va
explicar (si fa no fa) que : “la plana d’Urgell és la taca verda,
creada per l’home, més gran d’Europa”.

Em pregunto quanta gent d’aquestes
contrades ponentines ho sabia. Jo, no.

Joan Solà

0

p { margin-bottom: 0.21cm; }
Fa un parell d’anys vaig tenir la sort
de saludar al Joan Solà. A Bell-lloc d’Urgell. Al seu poble.

En l’acte de lliurament dels Premis de
Narrativa Breu que porten el seu nom (i que enguany han arribat a la
sisena edició). Els guardonats no eren ni tan sols joves promeses de
la literatura catalana. Ben just, alguns, incipients usuaris de la
llengua catalana. Els escolars de Bell-lloc.

I vaig pensar, i ho continuo fent, que
algú acostumat als màxims honors (tot i que no havia arribat
l’esclat de 2009) i amb una agenda que suposava molt plena, si tenia
temps (o el buscava) per dedicar-lo als més joves d’on ell venia i
no tenia recança per donar nom a un premi humil i de poble (i ho
dic amb tot els respectes, que jo també ho soc, de poble) havia de
ser, a banda d’un gran professional, una millor persona. O potser va
ser aquella rialla franca, quan ens saludàvem, que m’ho va fer
pensar.

Sigui el que sigui, em sap molt greu la
seva mort.

Màrius Torres

3
Publicat el 30 d'agost de 2010

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Avui fa 100 anys que va néixer Màrius
Torres. Al Palau d’Anglesola si pot veure, aquests dies, l’exposició
itinerant “El món de Màrius Torres” una bona manera
d’atansar-se a la seva persona i obra.

Màrius Carretero

0

Per una piulada de la Lourdes Cardona
m’he assabentat, aquesta nit, de la mort de Màrius Carretero.

Conegut com aquarel·lista, la seva
trajectòria artística es remunta en el
temps i les temàtiques, com alguna vegada m’havia explicat lo
Francesc Pasqual, company d’aventures amb el grup Can 64 i altres
històries.

Vaig conèixer al Marius Carretero (i
la seva senyora, companya omnipresent en tots els actes on varem
coincidir) en una exposició seva a l’ermita de Sant Sebastià de
Fondarella. Sempre he valorat la dificultat de, i m’han agradat de per
si, les aquarel·les. I les de Carretero tenien l’empremta del qui
ja ha mullat molt paper.

Amb els seus inseparables barret i
bastó, ens havíem anat trobant puntualment en diferents actes on
sempre era el Màrius el primer en saludar-te. I d’aquestes trobades, en
la que més paraules intercanviàvem era en la Festa de les Cassoles
de Miralcamp. Cada any coincidíem, un moment o altre. Tret d’enguany
en que va ser un arribar, tirar la foto, recollir la informació i
marxar. I hi vaig pensar, i fins i tot trobar a faltar, que no havia
vist ni saludat al Marius Carretero i la seva senyora.

I ara encara em sap més greu, sabent que l’any vinent no ens tornarem a saludar.

Noemí

0

Tota la tarda (bé, des de l’hora de
dinar, en que m’ho han dit) que li dono tombs.

Pensant-hi, m’ha vingut al cap la
imatge que acompanya aquestes ratlles.

Havíem anat a cobrir una informació a
l’Estany, no recordo ben be que era, tot i que, evidentment,
relacionada amb cavalls.

La Noemí va ser la primera a pujar,
amb ànims i ganes, amb caràcter i la rialla a la cara. I la
bonhomia al cor, que no es veu a la foto, però hi era.

Aquells dies semblava que la situació
s’afilerava bé,… malauradament no ha estat així.

Bona passejada Noemí.

Ramon

0

Suposo que tu ho tenies més clar que tots els que d’una manera o altra et plorem.
Però tot i així és molt fotut. M’havies parlat de la traïdoria del foc… però, noi, tan lluny, a l’Horta de Sant Joan… embolcallat per les flames... no vull ni pensar-ho… Trobaré a faltar les, espaiadament, llargues converses.
I es que, ara, Ramon, poca cosa més se m’acut.
Allà on siguis, una abraçada.

Una rialla

0
Publicat el 1 de març de 2009

Anava a escriure una altra cosa, però
a l’entrar a VilaWeb he llegit la informació sobre el Pepe
Rubianes.

En un altre cas, potser, ploraria. Pel
Rubianes només em surt una rialla. Una de les moltes que ell m’ha
fet sortir i que, quan hi pensi, em continuarà fent sortir.

I fins hi tot he posat informació on,
primer, havia escrit mort perquè, ves a saber, si tot plegat no és
un muntatge del Rubianes per escapolir-se cap a la seva Àfrica
estimada, o allà on li roti, i que el deixem en pau.

Una rialla, Pepe, de part d’algú que,
si la memòria no em falla, sempre t’ha vist a través de la
pantalla.

?Qui no estrena per Nadal…

0

…res no val. Ni que sigui un
mocador”. Des que tinc memòria aquesta dita (amb l’afegit
particular) era motiu de discussió entre qui més ens ha
donat i la part més jove de la família. Amb els anys va
perdre virulència, sobretot quan vam entendre que poc teníem
a fer contra molts anys de “adoctrinament”. Al final, el mocador
nou de trinca (que gairebé sempre era el que estrenàvem)
es va convertir en una part més, de les vinculades a aquestes
festes.

Aquest serà el vuitè Nadal que no ens discutim. I com, des de fa vuit Nadals, el fet
d’agafar un mocador, nou de trinca, doblegar-lo i posar-lo a la
butxaca del pantaló, ha esdevingut una acte d’homenatge. De
record.

Bon Nadal.

Lo Xavi

0

Si estigués d’humor podria fer
mig acudit tot dient allò del marit de la germana de la millor
amiga de la dona. Però no n’hi estic.

Pensant-hi diria que la major part de
les vegades que ens hem relacionat ha estat al voltant d’una taula.
Que és una bona manera de fer amics. Ni que els vegis molt de
tant en tant.

Lo Xavi és d’aquell grup de
persones que no penses com és ni com deixa de ser,
senzillament et cau bé, o no, i ja n’hi prou.

Dels que gasten poca rialla però
que ben aviat saps si està, o no, de bon humor. Potser perquè
diu les coses tal com les pensa.

Avui has deixat de ser per
passar a sempre ser.

Saps que tornarem a fer riure a la
Montse i a la Laura. És el menys que podem fer per les bones
estones que hem passat.

I sàpigues que, quan tingui un
moment, hem faré un glop de Talisker (aquell que no vam
arribar a fer plegats). A ben segur tindrà un cert gust salat
de llàgrima, el segell d’un pacte no escrit de que mai
t’oblidarem.