Normativament és fer o picar l’ullet. Al Pla en diem fer la gartxina. Una acció ocular una mica difícil, però que complau quan et surt bé (més enllà de les intencions).
El gat, però, et mira fixament, impertorbable, penetrant-te fins l’esma.
Seria llarg explicar perquè he unit aquestes dues frases… així que deixem-ho en que és el 64 dels 365+1, un projecte que, sembla, en té per dies.
Si encara ens impressiona, a nosaltres, què devien pensar els nostres primers avantpassat (i no tant primers) quan el cel encès feia fosc qualsevol ocell (tornem als contrallums, sense voler… o sí).
El 63 del 365+1.
Sense caure en el tòpic del somni humà del voler volar, sempre m’ha fascinat el vol dels ocells (en el sentit més ample del terme). L’elegància del vol, l’harmonia del vol grupal, fins i tot els grans estols que fa un temps ens acompanyen, anàrquics, però amb la impressió de que un ordre intern que se’ns escapa a la nostra visió humana. Ells, per ells, els ocells dominen el medi gasós, l’aire que respiren. Dominen el cel.
El 61 dels 365+1.
Abans de que els grans magatzems decideixin que ja és primavera, la natura va al seu aire i marca quan l’hivern afluixa i es barreja amb la bonança primaveral.
Després de tot, les coses tampoc són blanc o negre… o sí?
40, tu, dels 365+1.
Només per tornar-hi… avui que ha plogut.
I les mobilitzacions pageses, segueixen.
El 34 del 365+1.
Fa temps que el caos de lo manual fou substituït per l’ordre de la tecnologia. Semblava tot perfecte, endreçat, afilerat. No es va oblidar, però, l’esforç, ni la feina i el sacrifici.
Ara, val més tard que mai, s’ha vist, però, que les files no són rectes, que les plantes també surten doblades i es veu que, allò que s’ha construït, trontolla. Què els que van vendre l’ordre, dominen el caos. I alguns s’han adonat que ja es hora de reclamar-lo.
Primer dia de vaga pagesa.
El 33 dels 365+1.
Al Palau es fan per sant Blasi (sí, la majoria ja en dieu Blai, però al poble i amb una certa edat, és Blasi), però en qualsevol festivitat del cor de l’hivern (encara que no ho sembli, som al mig de l’hivern), a la plana d’Urgell, el postre típic són les orelletes.
Es bo veure que encara es manté certa tradició… bé, potser la mantenen més aviat els pastissers, però, en tot cas, encara es pot menjar aquesta gormanderia, que requereix habilitat i ganes. I es que, per molt fred que fes a fora, l’estança on es fan les orelletes és el més semblant a les calderes del Pere Boter, on el tuf del sofre és ocupat pel de l’oli.
I ja en tenim 31 del 365+1.
Abans que els americans fessin l’espectacle d’emprenyar una marmota per saber si l’hivern seguia viu, a casa nostra una dita feia la mateixa feina, sense tants escarafalls.
Fa la dita que, si la Candelera riu, l’hivern és viu i si plora, l’hivern és fora. Per seguir que, tant si plora com si riu, l’hivern és viu. I es que, amb les temperatures que fa (tret d’on hi ha boira) hem oblidat que som al bell mig de l’hivern.
Per cert, avui s’ha posat una boira ben espessa, amb transparències de sol, per escampar cap al migdia. Es a dir, encara riu.
Ja tenim 29 del 365+1.
Potser arribarà el dia en que lamentarem la humitat que patim en aquesta terra, aquests dies grisos. Que si reuma, o qualsevol dolor articular o reumàtic. Ves a saber.
Però avui, sentint les notícies de temperatures altes, que trenquen records mai vistos, un no pot més estar més que content que aquesta capa boirosa ens mantingui en un ambient semblant al que hauria de ser un hivern.
I 24 de 365+1.
Moltes vegades ens enredem tot sols. Donem tombs a les coses, quan el camí és recte i pla.
El setze, de 365+1.
Arriben de cop, amb una sirollada espectacular, una mica abans de que la negror de les seves plomes ajuden a enfosquir la nit que va arribant.
Crec que no són estornells (tampoc soc gaire coneixedor de l’aviram local), però deuen ser de la família. També executen danses, potser no tant majestuoses com les que es veuen per les xarxes (tampoc són tants), i durant una estona llarga fan una coreografia de niuar i tornar a aixecar el vol.
Potser pels veïns que viuen sota els arbres on dormen, els ocells, tota aquesta visió gairebé bucòlica no en tingui res, de bucòlica. En tot cas és un d’aquells espectacles que encara ens dóna la natura i ens fa sentir afortunats de ser on som.
El 14 del 365+1.
Buscant el detall, la foto no mostra l’espai on es troba l’objecte (objectes, més ben dit) d’interès. Una clapa pelada de terra, a la vista de tothom, a tocar d’uns camins molt transitats.
I a primer cop d’ull pot semblar un munt d’olives arbequines seques o pinyols d’oliva (no faré l’acudit de tota la vida de dir que són conguitos, perquè ben mirat no s’hi assemblen – tot i que algú, bé que s’hi devia confondre).
Però no, són cagallons de conill. En una quantitat desmesurada. Com si en tota la zona, aquest fos un espai comú, gairebé un lloc de trobada impúdic, a la vista de tothom (al contrari del que fem els humans). Desconec la quantitat productiva per individu i sentada (asseguda seria la forma correcta, suposo), així que no se si hi han passat molts o pocs. en tot cas crida l’atenció.
És el segon dia que no ho publico el dia que toca, però la foto si que està feta el 12 i, una vegada més, el que compta é lafoto i la intenció
Així ja tenim els onze primers del 365+1.
Ha estat un moment, fins i tot ens hem posat la caputxa de la jaqueta… la il·lusió, les ganes han pogut més que la realitat… només quatre gotes.
Per si me’n surto, mirarem que aquesta fotografia sigui la primera d’una sèrie de 365, tot i que enguany hauria de ser de 366, tot i que, com que he començat el dia 2, potser ja serà de 365… sempre que no vulgui acabar el dia 1 del 25… ja ho veurem, encara ha de ploure encara… esperem!
Després de la revetlla de Sant Joan…
fins i tot les formigues descansen després de la gresca…
Bona Diada dels Països Catalans!
Poques vegades m’he trobat amb la muda d’una serp.
Impressiona veure aquest tros de pell, buit, un punt esquarterat, la forma del record del que ha estat… i del que deu ser la nova pell, la nova serp que ha sorgit de dins.