ambFilosofia

No ens podem conformar amb una majoria d’escons. Sense una majoria absoluta de vots serà molt difícil, sinó impossible una DUI, entre altres coses perquè serà discutida i no acceptada la seva legitimitat democràtica per tota la part no independentista. Aconseguiríem unir tot el vot del NO que ara es troba dividit entre unionistes radicals i terceres vies.

A més, els no independentistes tindrien, per primera vegada, arguments força sòlids. D’entrada la majoria assolida ho seria com a conseqüència de les lleis que deixaríem d’obeir, així doncs, tant bon punt declarada la pròpia sobirania, deixaríem de tenir majoria. A més, la superioritat ètica del procés sobiranista es veuria afectada ja que es basa en no deixar cap dubte sobre la seva radicalitat democràtica, en saber guanyar i en saber perdre resolent els conflictes sobre la base del lliure debat polític i el vot de la majoria.

Si només assolim una majoria absoluta d’escons ens veurem obligats a moure’ns cap a la sobirania en el marc de la Constitució del 78 i a continuar demanant un referèndum.

Per contra, amb una majoria absoluta de vots podrem moure’ns legítimament cap a al sobirania trencant el marc de la Constitució del 78 i construint un nou marc legal a partir de la nostra pròpia sobirania i cridar la resta de forces no independentistes a afegir-se al proces per acceptació de la voluntat general (en el sentit de Rousseau) que és la voluntat de la majoria èticament qualificada.

Quina és la realitat econòmica actual segons la hipòtesi acceptada més optimista?: Hi ha un petit creixement econòmic sobre la base de l’enriquiment d’uns pocs i l’empobriment de molts, sobre la base de la desigualtat i la precarietat. I aquesta situació en un horitzó temporal llarg i indefinit.

La Renda bàsica universal (RBU) podria ser la base d’una cobertura social irrefutable per a la llista sobiranista i permetria pactar entre ells a CDC, ERC i les CUP, és a dir, és acceptable tant des d’una perspectiva liberal honrada, com socialdemòcrata, com anticapitalista, bàsicament perquè és una proposta eficient econòmicament, bona èticament i justa políticament (i recordem que Podemos ja l’ha retirada de les seves propostes, cosa que ens col·locaria en un grau de sensibilitat social superior).

La proposta seria acceptable per ERC i la CUP ja que va en la línia d’una major igualtat. Però també hauria de ser acceptable per CDC, com a liberals, perquè en aquests moments per a cents de mils de persones, el mercat no compleix la seva funció de fer possible la llibertat i la felicitat individuals, justificació filosòfica última del mercat. Problemes que fan dolent el liberalisme.

Dono per acceptat que la proposta és possible financerament amb una reforma fiscal. Algunas aclaraciones sobre la financiación de la Renta Básica. Entrevista.

Seria eficient econòmicament, perquè en aquests moment un dels problemes principals és el de la manca de demanda, l’estancament de les vendes, i la RBU faria augmentar el consum de les classes populars, eliminant la pobresa, ja que comportaria uns ingressos garantits i un cert augment de salaris. Avui la mateixa patronal reconeix la necessitat d’augments limitats de salaris, però les condicions del mercat laboral tendeixen a la rebaixa de salaris i com a empresaris es troben entre ells en una situació de dilema del presoner: allò que és bo pel col·lectiu d’empresaris xoca amb els interessos de l’empresari individual. La RBU incidiria en l’equilibri de forces dins el mercat laboral reduint la situació actual d’indefensió dels treballadors i ajudaria a un increment general de salaris i a l’eliminació de la pobresa.

Seria bona èticament, ja que trauria una massa de joves i grans d’una situació de manca de llibertat i els tornaria la perspectiva de construir les seves vides i assolir el seu bé.

Seria justa políticament perquè trauria poder a un grapat d’oligarques que avui tenen la capacitat en el mercat de frustrar la perspectiva de vida de la gran majoria.

Acceptàvem en un altre apunt, Liberalisme (1), seguint a JS Mill, que:

1. La bona societat és aquella en què els individus assoleixen la màxima felicitat possible.
2. La llibertat individual és un dret polític fonamental (OnL-1.14) , ja que com que l’autodesenvolupament és essencial per a la felicitat individual, no hi ha felicitat sense que hi hagi prèviament llibertat.

Aquesta llibertat individual per poder ser real demana la creació i l’impuls del mercat, ja que és el mercat qui permet efectivament l’individu triar entre les diverses alternatives que se li ofereixen. El mercat, doncs, no és primer, sinó derivat, com a millor instrument per aconseguir els objectius-valors.

Resulta, a més, que avui dia hem de conviure amb una economia de mercat i no es veu pas un canvi de radical de model a la vista.

Acceptem, doncs, el mercat i l’implementarem com a primera opció per regular les relacions econòmiques d’intercanvi sempre que s’adigui als dos principis dels quals es deriva: felicitat i llibertat (deixarem de moment una discussió aprofundida d’aquests conceptes). Hi ha àrees econòmiques on el mercat no porta a aquests objectius i llavors quedaria èticament invalidat?

Classificarem els problemes que pot presentar un mercat per assolir la llibertat i la felicitat en quatre grups:

Efectes emergents. Exemple: La llibertat d’us massiu de l’automòbil privat en les ciutats condueix a col·lapses circulatoris que dificulten greument la meva llibertat de circulació.

Externalitats. Exemple: L’us massiu de l’automòbil privat en les ciutats provoca problemes en la qualitat de l’aire que afecten la salut de tots, que l’usuari de l’automòbil no paga, i afecta la felicitat d’altres persones.

Dificultats d’informació. Exemple: El consumidor quan llegeix els additius afegits a un producte, per avaluar-los, hauria de tenir coneixements de medecina, de química, … cosa que no té i el portarà a decisions de consum errònies que afectaran la seva salut (felicitat).

Formació alienada de les necessitats. La imitació, la moda, la propaganda, els amics idiotes, l’agressivitat, l’explotació, …, poden donar lloc a preferències gens respectables que faran l’individu interiorment no-lliure.

En un proper apunt analitzarem els àmbits més conflictius on aquests problemes del mercat requereixen una intervenció correctora dels poders públics o simplement el fan inadequat, dolent.

Aquests dies, al voltant de les propostes econòmiques de Barcelona en comú, apareixen crítiques que s’extrapolen a qualsevol política econòmica antiausteritat.

Anem a fer algunes precisions respecte a les possibles polítiques antiausteritat. En la mesura que aquesta política siguin mesures de política econòmica contràries al poder dels “mercats” i favorables als humans xocarà precisament amb aquest poder dels “mercats”. Barcelona World i els alienígenes.

Ja denunciàvem a El cinisme, la ideologia dels col·laboracionistes. el cinisme i derrotisme dels que ens volen sotmesos als poders dels “mercats”, que també analitzàvem a Els alienígenes dominen la Terra.

Resulta clar que després d’allò que anomenen la sortida de la crisi-estafa, vull dir, després de l’adequació que s’ha produït entre producció i consum de la minoria que s’enriqueix i de la contrareforma laboral pensada per debilitar la posició dels treballadors en el mercat laboral, qualsevol mesura contrària als “mercats” ha de tenir efectes econòmics adversos en un primer moment, en la mesura que demana una altra adequació favorable a les classes populars entre producció i consum, i uns altres poders en els mercats. Inevitablement en un primer moment hem d’esperar una certa contracció econòmica.

És molt perillós des de dalt, des del poder polític democràtic, imposar condicions als poderosos, perquè disposen d’una posició de força en els mercats que els pot permetre revertir les condicions i girar-les contra el poder democràtic. Cal des d’un primer moment debilitar aquest poder dels “mercats” i enfortir el poder dels treballadors i de l’economia real orientada a les necessitats reals.

Cal actuar sobre els mateixos mecanismes del mercat i intentar girar-los a favor. Algunes grans línies que també valdrien per a un govern nacional anti-austeritat:

Redistribuir amb prioritat sobre les necessitats, més que sobre el treball. Actuar més en la línia de la Renda Bàsica Universal que en la de augmentar sous de treballadors públics i privats. Això beneficiaria immediatament a molts, tornant-los la dignitat de viure una mica més lliures, enfortiria, per tant, el poder democràtic tot enfortint l’economia local pròpia del consum dels més desfavorits.

Enfortir tant com sigui possible la posició dels treballadors en el mercat laboral. Cosa que si fa millorar les condicions laborals, farà avui augmentar la productivitat i la demanda.

Afavorir l’economia i el comerç de proximitat, la petita i mitjana empresa del país, escapant tant com sigui possible de les situacions d’oligopoli de les grans corporacions, que paguen molts menys impostos, i de les importacions d’articles de consum. Cosa que ens permet aprofitar les capacitats humanes locals.

Explicar clarament les dificultats i no fer néixer falses esperances. Potser una mica en la línia del que deia JRRiudoms en el comentari que sobre la falsa austeritat em feia en l’apunt Dues factures que està pagant el procés sobiranista. El consumisme propi de l’època de la bombolla immobiliària s’ha acabat per sempre. Cosa que ens permetria fer front als atacs malèvols dels “mercats”.

Si no hi ha pacte social, ara per ara, no hi haurà independència, Pacte (I). I en aquest repte qui té la més gran responsabilitat és CDC, L’abraçada del 9N o el gran repte de CDC.

A un pacte social contra l’hegemonia del capital financer per realitzar polítiques econòmiques alternatives a l’austerisme pot ajudar el fet d’aclarir el nucli racional del liberalisme (per poder acceptar-lo) i de posar de manifest la manipulació neoliberal (per poder rebutjar-la) a què ha estat sotmès per ser utilitzat com a justificació ideològica del domini del capital financer.

A través d’aquesta manipulació del liberalisme ens sotmeten als “mercats”, Els alienígenes dominen la Terra, i el diner es converteix en un fetitxe, L’ídol «diner», que assegura el poder del capital financer.

Seguint a J.S. Mill podem fer dues afirmacions:

1. La bona societat és aquella en què els individus assoleixen la màxima felicitat possible.
2. La llibertat individual és un dret polític fonamental (OnL-1.14) , ja que com que l’autodesenvolupament és essencial per a la felicitat individual, no hi ha felicitat sense que hi hagi prèviament llibertat.

Aquesta llibertat individual per poder ser real demana la creació i l’impuls del mercat, ja que és el mercat qui permet efectivament l’individu triar entre les diverses alternatives que se li ofereixen.

Una persona ha d’escollir entre un determinat número de situacions i si aquesta elecció no afecta a ningú més, llavors és millor deixar que escolli per ella mateixa.

Oblidem de moment la definició d’això de «no afectar a ningú més» i intentem apuntar al constructe mental (referent) a través d’un exemple. Agafem l’exemple de la llibertat sexual assolida a partir dels anys 60 del segle passat. Avui dia considerem que, excepte casos extrems, la sexualitat és un afer privat que no afecta a ningú més. El resultat no és només que ningú té dret a jutjar la sexualitat de l’altre, sinó també el floriment de sexualitats diverses, més enllà del concepte de normalitat, que competeixen entre elles sense més problema que l’elecció individual.

La fal·làcia naturalista la presenta D. Hume:

“ En tot sistema moral de què fins ara hagi tingut notícia, he pogut observar sempre que l’autor segueix durant un cert temps el mode de parlar ordinari, establint l’existència de Déu o realitzant observacions sobre els afers humans i, de sobte, em trobo amb la sorpresa que, en comptes de les còpules habituals de les proposicions, és i no és, no veig cap proposició que no estigui connectada amb un ha o un no ha. Aquest canvi és imperceptible, però resulta, no obstant, de la major importància. En efecte, en la mesura que aquest ha o no ha expressa alguna nova relació o afirmació, és necessari que aquesta sigui observada i explicada i que al mateix temps es doni raó d’una cosa que sembla absolutament inconcebible, a saber: com és possible que aquesta nova relació es dedueixi d’altres totalment diferents.” Tractat sobre la naturalesa, llibre III, part 1, sec. 1

És el pas del «ser» al «haver de ser», el pas de com són les coses a com haurien de ser, el pas dels fets als drets.

La senyora Sánchez Camacho comet la fal·làcia naturalista quan afirma que de fet Catalunya avui no és sobirana i que, per tant, Catalunya tampoc té dret a ser sobirana.

El cas de Podemos és diferent. Reconeixen el dret de Catalunya a ser sobirana, però afirmen que de fet avui Catalunya no té prou força per ser sobirana (n’hi ha prou que el senyor Montoro tanqui l’aixeta dels diners perquè una DUI quedi en no res). Ara bé, en lloc de procurar que també de fet Catalunya sigui sobirana, tingui la força, aposten per continuar mantenint aquesta no sobirania de fet. Subordinen el nostre dret a la sobirania a la sobirania espanyola que a través de un procés constituent ens concediria el dret a l’autodeterminació.

Un altre cas, i aquest ja és un problema propi, és el d’aquells, que anomenaré independentistes impacients, que consideren que com que Catalunya té el dret a ser sobirana (ha de ser-ho) ja és de fet sobirana. És un pensament dominat pel desig, que ens enganya amb la il·lusió d’una enorme acceleració i simplificació del procés històric i, sobretot, d’una gegantina efectivitat de la pròpia acció, la sobreestimació de la pròpia força i la infraestimació de la força de l’adversari. Això els porta a no analitzar objectivament la realitat i a amagar els fets desfavorables, la tendència a saltar-se passos imprescindibles.

Un Estat no és només una qüestió de legitimitat, és sobretot una qüestió de força interna. Sense construir de fet aquesta força capaç imposar-se tant a dintre del propi territori com respecte a tercers, no hi ha Estat. Com diu Max Weber, perquè un agrupament polític sigui un Estat cal que la implementació de les seves lleis sigui, a l’interior d’un territori donat, «garantida de manera continuada per la coerció física», «l’Estat reivindica amb èxit, per a ell mateix, el monopoli de la coerció física legítima»: un Estat conjunta així la seva pretensió de ser «l’única font del “dret”» amb la coerció física.

Hi ha dos elements diferents i necessaris: legitimitat i força. La legitimitat podem aconseguir-la a través d’una votació. Però, i la força?. Aquest és el problema que progressivament es presenta a primer pla.

Darrera del concepte de llibertat competitiva pròpia de l’home del mercat hi ha el concepte de l’individu com a propietari del seu cos i que no deu res a la societat per les seves capacitats., L’home del mercat és la causa profunda de la corrupció en el sistema.

D’aquests conceptes de llibertat i d’individu se’n deriva la recerca de la felicitat, entesa com a suma de plaers, com a objectiu final de l’individu: “el plaer i la llibertat respecte del dolor són les úniques coses desitjables com a fins; que totes les coses desitjables (que són tan nombroses en l’esquema utilitarista com en qualsevol altre) són desitjables o bé per el plaer inherent a elles mateixes, o com a mitjà per al foment del plaer i la prevenció del dolor.” J.S.Mill. Utilitarianism, Chap. 2, §3

Kant critica aquestes concepcions afirmant que abans d’anar a la recerca de la felicitat cal fer-se’n digne: “Per consegüent, la moral no és pròpiament la doctrina de com fer-nos feliços, sinó de com fer-nos dignes de la felicitat.” Crítica de la raó pràctica, II, 2, 5

I Nietzsche les lliga al nihilisme (la malaltia de la modernitat) i les ridiculitza: “La pregunta del nihilisme: «per a què?» té la seva arrel en el costum segons el qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora; és a dir, per alguna autoritat suprahumana. Després d’haver perdut la fe en aquesta autoritat, es camina per costum en cerca d’una altra autoritat susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques. Llavors, l’autoritat de la consciència -a mesura que la moral s’emancipa de la teologia, es torna més imperativa- apareix primordialment com a substitut d’una autoritat personal. O l’autoritat de la raó. O l’instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual hom pot abandonar-se. Voldríem eludir la volició, l’aspiració a una meta, el risc inherent a la tasca de fixar-se un mateix una meta; voldríem eludir la responsabilitat (acceptaríem el fatalisme). Finalment, la felicitat i, amb certa dosi d’hipocresia, la felicitat del nombre més gran possible de persones.” La voluntat de poder. Llibre I. El nihilisme europeu. §2-55.

Hom com a funcionari de la Generalitat a qui prometen recuperar una paga puc perfectament indignar-me, pensant que volen comprar el meu vot sense afrontar prèviament i paral·lelament els problemes gravíssims de la pobresa infantil a Catalunya (que afectaria a 400.000 nens i on estaríem a la cua d’Europa en dedicació de recursos) o de la pobresa energètica (que afecta persones que els tanquen el subministrament i a moltes més persones que callen, però han d’apagar la calefacció a casa) quan Endesa acaba de repartir-se 14.000 milions d’euros en beneficis, Endesa: robatori i corrupció.- 14.606 milions d’€.

O puc pensar que em fan adorar el fals Déu de la felicitat (més diners) per amagar la debilitat d’una voluntat per assolir la sobirania, la manca de preparació i de moviments intel·ligents i realistes, més enllà de moviments judicials, per assolir aquesta sobirania.

CDC ve de ser una empresa política en el mercat polític (diguem-ne pujolisme), com un component més del règim de la segona Restauració borbònica i afronta el repte de fer el pas a convertir-se en un partit polític en una democràcia, la República catalana. Són compatibles els partits polítics amb la democràcia?

En el mercat polític i per l’home del mercat la meva llibertat acaba on comença la llibertat de l’altre, quan més petita sigui la llibertat de l’altre (la quota de mercat) més gran serà la meva llibertat. Per contra, en democràcia i pel ciutadà, una condició bàsica de la meva llibertat és la llibertat de l’altre i quan més gran sigui la seva llibertat més gran podrà ser la meva llibertat perquè em permetrà abastar projectes col·lectius més grans que obriran nous escenaris al meu desenvolupament individual (la meva llibertat de construir-me una vida).

Per les empreses polítiques en el mercat polític, com que no pretenen ser una expressió de la voluntat popular, sinó líders del mercat del vot i vendre el seu producte, ni que sigui a través de publicitat enganyosa, per elles l’èxit dependrà en bona part del finançament, dels diners que puguin aconseguir tant per pagar el control i accés al mercat com per fitxar els “millors”. Tot això dés d’un punt de vista democràtic és la corrupció, el mercat polític és corrupte tot ell, com a sistema. I com que qui hi posa els diners acaba imposant les decisions, les empreses polítiques acaben subordinades a la minoria que deté el poder del diner, l’oligarquia, aquest 10% que no accepta la sobirania del 90%.

Per un partit polític es tracta de ser l’expressió d’un segment (i només d’aquest segment) de la societat, al costat d’altres segments de la societat, lluitar per l’hegemonia ètico-polítca, contribuint al debat polític, a l’educació i a l’enriquiment mutu, en l’evolució de tota una societat.

El repte de CDC és sostreure’s a les pressions de l’oligarquia, d’aquest 10%, i, ja com a partit polític i no com a empresa política, abraçar aquest altre 90% per construir junts una democràcia que posi les condicions socials (abandonar el camí de l’austerisme i adoptar mesures de llibertat com ara la renda bàsica,  La renta básica garantizaría mayor libertad a buena parte de la población.) que facin possible ja la llibertat real de tots els ciutadans de la República catalana.

Ja dèiem a l’apunt La batalla del 9N (I): sobiranies, que, després de la declaració per part del Parlament que Catalunya era subjecte polític sobirà i de la fixació des d’aquesta sobirania de la data i la pregunta del 9N, la batalla del 9N havia començat. Aquesta batalla podem perdre-la o guanyar-la però no la podem evitar, Sobirania catalana i legalitat espanyola: una contradicció. La guanyarem, i la victòria seria ja guanyar el combat de la independència, si d’una manera o altre el 9N hi hagués més del 50% de sí-sí sobre el cens electoral. Qualsevol resultat inferior no resoldrà el combat, i no sortir a votar seria una derrota en tota regla.

Donades les posicions de l’espanyolisme, aquest combat per la sobirania es resol en últim terme per una qüestió de força, guanyarà la sobirania que tingui més força per imposar-se. El 9N tenim més del 70% de la població a favor, l’opinió internacional a favor, gent espanyolista no disposada a creuar la línia de la violència per impedir el dret a decidir. En l’escenari de les eleccions plebiscitàries la correlació de forces posterior entre sobiranies (castellano-espanyolista i catalana) en una DUI ens seria molt més desfavorable tant en percentatge de població, com en recolzament internacional, com en divisió del contrari. Cal fer el pas de la sobirania real i efectiva cara al 9N. Tots els que, d’una manera o altre, ens debiliten en aquesta batalla del 9N resulta que, en realitat, o bé lluiten en el bàndol de l’espanyolisme, neguen a Catalunya com a nació, o bé, si creuen realment en Catalunya com a nació, cauen en allò que, en una certa interpretació de Nietzsche, podem anomenar nihilisme

El nihilisme és una manera de viure, de referir-se al procés, que construeix ultra-mons superiors (legalitats exteriors, idees, unitats polítiques) per governar la vida, les nostres decisions, els nostres projectes (perquè de fet té por a la vida, a la llibertat). Els valors que proposa signifiquen el no-res, la derrotat personal i col·lectiva, i finalment contrastats amb la realitat del moment resulten insostenibles. Comporta la destrucció de la terra, del país, de Catalunya com a nació i la gregarització de l’home, la pèrdua de la dignitat, i de la ciutadania.

“La pregunta del nihilisme: «per a què?» té la seva arrel en el costum segons el qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora; és a dir, per alguna autoritat suprahumana. Després d’haver perdut la fe en aquesta autoritat, es camina per costum en cerca d’una altra autoritat susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques. Llavors, l’autoritat de la consciència -a mesura que la moral s’emancipa de la teologia, es torna més imperativa- apareix primordialment com a substitut d’una autoritat personal. O l’autoritat de la raó. O l’instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual hom pot abandonar-se. Voldríem eludir la volició, l’aspiració a una meta, el risc inherent a la tasca de fixar-se un mateix una meta; voldríem eludir la responsabilitat (acceptaríem el fatalisme). Finalment, la felicitat i, amb certa dosi d’hipocresia, la felicitat del nombre més gran possible de persones.
Dintre seu es diu l’individu:
1. No cal una meta determinada.
2. No és possible preveure el futur.
Precisament ara que faria falta la voluntat més poderosa, és quan aquesta es troba més dèbil i apocada. Falta absoluta de fe en el poder d’organització de la voluntat per al tot.” (Nietzsche. La voluntat de poder. llibre I, El nihilisme europeu, §20)

Diu Hegel: “(…) la sobirania popular és un altre d’aquells conceptes confusos que es basa en una caòtica representació del poble”. Això serà cert si no som capaços d’esdevenir ciutadans, si no som capaços de passar de la voluntat de tots a la voluntat general. Només si actuem com a ciutadans podem existir com a poble, com a nació.

Diu Kant: “Hi ha una frase que, malgrat un cert deix altisonant, s’ha fet proverbial i és molt veritable. Fiat justitia, pereat mundus. Pot traduir-se així: Regni la justícia, i que s’enfonsin tots els bergants que hi ha al món. És un principi valent i de dret, que atalla tots els camins tortuosos provocats per insídies i violències. Però cal que se l’entengui en el seu veritable sentit; […] com l’obligació que té qui exerceix el poder de no negar ni disminuir a ningú el seu dret ni a rebaixar-l’hi per antipatia o compassió. Per això és necessària una constitució interior de l’Estat, adequada als principis del dret, i a més una unió amb les nacions properes i àdhuc remotes per resoldre legalment els conflictes mutus. Aquella frase proverbial significa, doncs, això: les màximes polítiques no han de fundar-se en la perspectiva de felicitat i ventura que l’Estat espera obtenir de la seva aplicació; no han de fundar-se en el fi que es proposi aconseguir el Govern; no han de fundar-se en la voluntat, considerada com a principi suprem -encara que empíric- de la política; per contra, han de partir del concepte pur del dret, de la idea moral del deure, el principi del qual dóna a priori la raó pura, siguin quines siguin les conseqüències físiques que se’n derivin. El món no ha de perir perquè hi hagi menys malvats. El malvat té la virtut, inseparable de la seva naturalesa, de destruir-se a si mateix i desfer els seus propis propòsits -sobretot en la seva relació amb altres malvats-, i, encara que lentament, obre pas al principi moral del bé.” La pau perpètua. Apèndix I, §15

Fiat justitia, pereat mundus. En moments de gran incertesa, no és tracta tant d’actuar calculant les conseqüències de l’acció, que són molt imprevisibles, com d’actuar segons principis morals, segons el deure. I mantenir-se en els principis ja que “El malvat té la virtut inseparable de la seva naturalesa, de destruir-se a si mateix i desfer els seus propis propòsits”

Aquest onze de setembre ha començat la batalla del 9N. S’enfronten dues sobiranies que les podem trobar explicades ideològicament en l’apunt “L’argumentació de Margallo”. Ara bé les idees són això, només idees, continguts mentals; no són realitats físicament actuants en la món exterior.

Anant a la sobirania realment existent. El sobirà real és aquell que pot efectivament fixar la llei (Constitució), interpretar-la, canviar-la i/o situar-se més enllà de la llei actual. Qui pot fer tot això és el veritable sobirà. Sobirà no és qui governa directament, és qui pot decidir sobre els límits del terreny de joc i actuar més enllà de les regles que ell mateix ha fixat, quan ell decideixi que cal.

Hi ha d’haver necessàriament un sobirà (que en una democràcia seria el poble). Podem fer algunes reflexions: D’entrada el Dret tot sol, en tant que és una qüestió abstracta que busca lleis universals no pot preveure el particular, la vida social concreta a què s’haurà d’aplicar, i, per això, els antics el complementaven amb la aequitas, la virtut de la justícia en el cas concret que té presents les desigualtats reals. A Locke, en la seva cèlebre divisió de poders, trobem el foederative power, necessari perquè en situacions excepcionals tot depèn de relacions noves i canviants, especialment en relació a potencials enemics exteriors (o interiors podríem afegir).

Al sobirà de l’estat espanyol l’hem vist actuar recentment, quan l’aprovació de l’article 135 de la Constitució espanyola: “(…)Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta…”. Aquest article, que representa una alteració profunda de la Constitució espanyola, fa inconstitucional intentar realitzar una política que qüestioni el deute, és a dir, una política que avui molts economistes consideren imprescindible per poder acabar amb l’austeritarisme. Això fa palès que a l’Estat espanyol el sobirà és el capital financer, vull dir, aquells que fan diner directament amb el diner sense la molèstia (per ells) d’haver de produir béns i serveis.

Hi ha dos elements que vesteixen la gran façana ideològica que permet al capital financer amagar el seu domini: Un és la ideologia espanyolista, una unificació de nacions via imposició per la força de les lleis castellanes, cosa que dóna a molts dels seus súbdits castellans un sentiment de supremacia cap a la resta de súbdits de les nacions de l’Estat en procés d’assimilació. Una espècie de fal·làcia de divisió en què com que col·lectivament són més (en nombre) i més forts (exercit, funcionaris), cadascú individualment se sent més (supremacisme) i més fort. L’altre element ideològic és un suposat Estat de Dret. Ja hem dit que l’Estat de Dret només fixa els límits marcats pel sobirà, unes regles que ens eviten la constant arbitrarietat, i no preveu ni pot preveure el devenir de la realitat que ens presenta situacions excepcionals, noves i imprevisibles. Però ells en pretendre que tot està previst, justifiquen i fan valdre la seva arbitrarietat real.

El sobirà català que s’enfronta a aquest sobirà espanyolista es troba en construcció, no està format per les elits econòmiques catalanes(que majoritàriament participen de la sobirania espanyolista, de la llotja del Bernabeu), sinó que es recolza en el poble, cents de milers de persones en una gran diversitat. D’entrada, tots aquells que defensen el dret a votar (80%), però també, els indecisos i fins i tot els que opten per no deixar votar.

La part més activa la podeu visualitzar en les fotos de la V de l’onze de setembre d’enguany. Ara bé aquests cents de milers de persones en si no són encara el sobirà, ho són en potència, però no en acte. Igual que la distinció marxista de classe-en-si i classe per-a-si, el problema és passar d’un grup latent a un grup organitzat capaç d’acció col·lectiva. Recordem la teoria olsiana de l’acció col·lectiva: un individu racional no participa directament en un conflicte o en una acció col·lectiva i prefereix seguir una estratègia de polissó (free rider), que assumeix menys costos dels que li pertocarien. Recordem també la famosa llei de bronze de la oligarquia evidenciada per Robert Michells: la minoria organitzada disposa d’una àmplia independència respecte de la col·lectivitat i pot imposar una línia allunyada de les preferències de la majoria.

Construir efectivament aquest sobirà basat en la diversitat de sentiments, raons i desitjos del poble és una tasca realment complicada. Alguns diuen que això de “poble” és una abstracció irreal i que, per tant, la sobirania popular és una il·lusió impossible. Diu Hegel: “(…) la sobirania popular és un altre d’aquells conceptes confusos que es basa en una caòtica representació del poble”.

Construir la democràcia real, un nou sobirà a partir d’un concepte profund de llibertat i igualtat (la república) de tots els ciutadans, és el gran repte.

El règim de la Segona Restauració Borbònica ha estat propici a la corrupció, tant econòmica, utilitzant les institucions i el poder de l’Estat per enriquir-se, com política, parlant de democràcia però practicant oligarquia.
Ja vèiem en un altre apunt, El delicte fiscal en la Segona Restauració Borbònica., una anàlisi sociològica de les condicions socials que faciliten i expliquen la presència generalitzada de la corrupció.
Tanmateix, seguint Plató, hem de considerar que un sistema corrupte va de bracet amb una determinada ànima (compost de desitjos, sentiments i raons) individual que el fa possible. És a dir, un sistema polític de mercat, com l’actual, va acompanyat per l’home del mercat. L’home del mercat és la causa profunda de la corrupció en el sistema.
Com és l’ànima d’aquest home del mercat?
Per començar, seguirem l’obra de C.B. Macpherson, La teoria política de l’individualisme possessiu. Els supòsits filosòfics de l’individu possessiu (l’home del mercat) propi del liberalisme poden resumir-se en set proposicions, de les quals avui en presentarem tres (que analitzarem amb més detall, i compararem amb el ciutadà, en un altre apunt):
I) Allò que fa pròpiament humà un ésser humà és el fet de ser lliure de la dependència de les voluntats dels altres.
II) La llibertat de la dependència dels altres significa llibertat de qualsevol relació amb els altres excepte aquelles relacions en les quals l’individu entra voluntàriament pel seu propi interès

D’aquestes dues proposicions més la definició de “propietat” com a dret exclusiu sobre una cosa és dedueix que:
III. L’individu és essencialment el propietari de la seva pròpia persona i de les seves capacitats, per les quals res no deu a la societat.

Al costat d’aquestes creences l’individu pot tenir pensaments d’ajuda cap als altres, però sempre sense posar en qüestió la seva propietat.
De la proposició III) se’n deriva el dret a assegurar la meva propietat davant de la societat. Més i tot, aquest home del mercat es considerarà en el dret d’actuar amb aquesta propietat al marge de qualsevol societat.

Efectivament Jordi Pujol és un infractor fiscal, però darrera hi ha un sistema que afavoreix la corrupció i els corruptes: la Segona Restauració Borbònica. No fa molt un estudi de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona corroborava que actualment a Espanya es produeix un frau fiscal per part dels rics del voltant de 80.000 milions d’euros (Arcadi Oliveres).

A nivell de l’individu, un corrupte davant d’una avinentesa buscarà dins del seu univers personal la solució més còmode, més fàcil, més eficaç, la menys blasmable i menys arriscada. En aquesta recerca analitzarà els avantatges i els inconvenients de les diverses alternatives que se li presenten.

A nivell social, quan una situació històrica és generadora d’una forma determinada de corrupció, com en la Segona Restauració Borbònica, és perquè el corrupte es troba en una situació tal que el tipus de delicte li sembla el mitjà més adient per arribar als seus fins, o per resoldre el seus problemes.

La freqüència d’un delicte pels membres d’una determinada classe social ve determinada, doncs, pel balanç entre avantatges i inconvenients que els presenta el sistema social.

Utilitzarem tres conceptes per a l’anàlisi dels components que afavoreixen el delicte fiscal en la Segona Restauració Borbònica. Les oportunitats, els mercats, les relacions socials.

Les oportunitats.

Andorra, Luxemburg, Suïssa,…, els paradisos fiscals de fàcil accés i fora de control públic.

Polítiques neoliberals que han multiplicat els serveis i concessions de titularitat pública que passen a ser gestionats privadament a través de concursos.

Els mercats.

Els guanys: la possibilitat d’invertir i blanquejar aquest diner negre a altes rendibilitats a través del mateix sistema financer.

El poc risc de pèrdues: segons informes d’Intermón, per perseguir el frau fiscal, a Espanya hi ha menys de la meitat d’inspectors que en altres països europeus. A més, d’aquests inspectors, el 80% es dediquen a investigar els petits i mitjans contribuents i només el 20% persegueixen les grans fortunes.

Les relacions socials.

Està demostrat que un entorn on els amics cometen un delicte (frau fiscal en el nostre cas), afavoreix que hom delinqueixi. Com dèiem, el frau fiscal arriba a Espanya als 80.000 milions.

També afavoreix delinquir disposar de solucions típiques: no cal inventar solucions inèdites, es disposa d’un inventari força ampli de solucions conegudes per evadir fiscalment. Els col·legues li ensenyaran com fer-ho. Hi ha establertes unes pràctiques criminals estructurades, uns «programes», uns mètodes contrastats que asseguren l’eficàcia de l’evasió.

Dins d’un grup social quan un delicte és pràctica general deixa de ser vist com a delicte.

Només dues qüestions finals:

Diria que una certa burgesia catalana és ingènua, no té l’experiència directa de les estructures de l’Estat, del poder.

¿Es trencarà l’omertà dins del règim, la prohibició d’informar sobre els delictes, considerats només assumptes que incumbeixen les persones implicades?