ambFilosofia

Ja dèiem a l’apunt La batalla del 9N (I): sobiranies, que, després de la declaració per part del Parlament que Catalunya era subjecte polític sobirà i de la fixació des d’aquesta sobirania de la data i la pregunta del 9N, la batalla del 9N havia començat. Aquesta batalla podem perdre-la o guanyar-la però no la podem evitar, Sobirania catalana i legalitat espanyola: una contradicció. La guanyarem, i la victòria seria ja guanyar el combat de la independència, si d’una manera o altre el 9N hi hagués més del 50% de sí-sí sobre el cens electoral. Qualsevol resultat inferior no resoldrà el combat, i no sortir a votar seria una derrota en tota regla.

Donades les posicions de l’espanyolisme, aquest combat per la sobirania es resol en últim terme per una qüestió de força, guanyarà la sobirania que tingui més força per imposar-se. El 9N tenim més del 70% de la població a favor, l’opinió internacional a favor, gent espanyolista no disposada a creuar la línia de la violència per impedir el dret a decidir. En l’escenari de les eleccions plebiscitàries la correlació de forces posterior entre sobiranies (castellano-espanyolista i catalana) en una DUI ens seria molt més desfavorable tant en percentatge de població, com en recolzament internacional, com en divisió del contrari. Cal fer el pas de la sobirania real i efectiva cara al 9N. Tots els que, d’una manera o altre, ens debiliten en aquesta batalla del 9N resulta que, en realitat, o bé lluiten en el bàndol de l’espanyolisme, neguen a Catalunya com a nació, o bé, si creuen realment en Catalunya com a nació, cauen en allò que, en una certa interpretació de Nietzsche, podem anomenar nihilisme

El nihilisme és una manera de viure, de referir-se al procés, que construeix ultra-mons superiors (legalitats exteriors, idees, unitats polítiques) per governar la vida, les nostres decisions, els nostres projectes (perquè de fet té por a la vida, a la llibertat). Els valors que proposa signifiquen el no-res, la derrotat personal i col·lectiva, i finalment contrastats amb la realitat del moment resulten insostenibles. Comporta la destrucció de la terra, del país, de Catalunya com a nació i la gregarització de l’home, la pèrdua de la dignitat, i de la ciutadania.

“La pregunta del nihilisme: «per a què?» té la seva arrel en el costum segons el qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora; és a dir, per alguna autoritat suprahumana. Després d’haver perdut la fe en aquesta autoritat, es camina per costum en cerca d’una altra autoritat susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques. Llavors, l’autoritat de la consciència -a mesura que la moral s’emancipa de la teologia, es torna més imperativa- apareix primordialment com a substitut d’una autoritat personal. O l’autoritat de la raó. O l’instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual hom pot abandonar-se. Voldríem eludir la volició, l’aspiració a una meta, el risc inherent a la tasca de fixar-se un mateix una meta; voldríem eludir la responsabilitat (acceptaríem el fatalisme). Finalment, la felicitat i, amb certa dosi d’hipocresia, la felicitat del nombre més gran possible de persones.
Dintre seu es diu l’individu:
1. No cal una meta determinada.
2. No és possible preveure el futur.
Precisament ara que faria falta la voluntat més poderosa, és quan aquesta es troba més dèbil i apocada. Falta absoluta de fe en el poder d’organització de la voluntat per al tot.” (Nietzsche. La voluntat de poder. llibre I, El nihilisme europeu, §20)