Polítiques antiausteritat
Aquests dies, al voltant de les propostes econòmiques de Barcelona en comú, apareixen crítiques que s’extrapolen a qualsevol política econòmica antiausteritat.
Anem a fer algunes precisions respecte a les possibles polítiques antiausteritat. En la mesura que aquesta política siguin mesures de política econòmica contràries al poder dels “mercats” i favorables als humans xocarà precisament amb aquest poder dels “mercats”. Barcelona World i els alienígenes.
Ja denunciàvem a El cinisme, la ideologia dels col·laboracionistes. el cinisme i derrotisme dels que ens volen sotmesos als poders dels “mercats”, que també analitzàvem a Els alienígenes dominen la Terra.
Resulta clar que després d’allò que anomenen la sortida de la crisi-estafa, vull dir, després de l’adequació que s’ha produït entre producció i consum de la minoria que s’enriqueix i de la contrareforma laboral pensada per debilitar la posició dels treballadors en el mercat laboral, qualsevol mesura contrària als “mercats” ha de tenir efectes econòmics adversos en un primer moment, en la mesura que demana una altra adequació favorable a les classes populars entre producció i consum, i uns altres poders en els mercats. Inevitablement en un primer moment hem d’esperar una certa contracció econòmica.
És molt perillós des de dalt, des del poder polític democràtic, imposar condicions als poderosos, perquè disposen d’una posició de força en els mercats que els pot permetre revertir les condicions i girar-les contra el poder democràtic. Cal des d’un primer moment debilitar aquest poder dels “mercats” i enfortir el poder dels treballadors i de l’economia real orientada a les necessitats reals.
Cal actuar sobre els mateixos mecanismes del mercat i intentar girar-los a favor. Algunes grans línies que també valdrien per a un govern nacional anti-austeritat:
Redistribuir amb prioritat sobre les necessitats, més que sobre el treball. Actuar més en la línia de la Renda Bàsica Universal que en la de augmentar sous de treballadors públics i privats. Això beneficiaria immediatament a molts, tornant-los la dignitat de viure una mica més lliures, enfortiria, per tant, el poder democràtic tot enfortint l’economia local pròpia del consum dels més desfavorits.
Enfortir tant com sigui possible la posició dels treballadors en el mercat laboral. Cosa que si fa millorar les condicions laborals, farà avui augmentar la productivitat i la demanda.
Afavorir l’economia i el comerç de proximitat, la petita i mitjana empresa del país, escapant tant com sigui possible de les situacions d’oligopoli de les grans corporacions, que paguen molts menys impostos, i de les importacions d’articles de consum. Cosa que ens permet aprofitar les capacitats humanes locals.
Explicar clarament les dificultats i no fer néixer falses esperances. Potser una mica en la línia del que deia JRRiudoms en el comentari que sobre la falsa austeritat em feia en l’apunt Dues factures que està pagant el procés sobiranista. El consumisme propi de l’època de la bombolla immobiliària s’ha acabat per sempre. Cosa que ens permetria fer front als atacs malèvols dels “mercats”.
Afirmeu sensatament i amb realisme: “És molt perillós des de dalt, des del poder polític democràtic, imposar condicions als poderosos, perquè disposen d’una posició de força en els mercats que els pot permetre revertir les condicions i girar-les contra el poder democràtic. Cal des d’un primer moment debilitar aquest poder dels “mercats” i enfortir el poder dels treballadors i de l’economia real orientada a les necessitats reals.”
Cal doncs enfortir els poders democràtics i debilitar les posicions de força. Cal fer abans que res “política”, i em temo que ens entestem en fer economia, que és també política, però n’és solament una part i per tant posant l’èmfasi en l’economia estem fent política simplificada, on no tenim institucionalment prou força.
Com es debiliten les posicions de domini econòmic? És relativament fàcil en la mesura que la força econòmica es fonamenta en males pràctiques a tot nivell: primer cal vèncer en el combat pel discurs dominant, posant de manifest la distància entre els resultats i les previsions del discurs dels defensors dels “mercats”, (ja ho heu explicat prou bé en més d’una ocasió), i legislar contra l’abús a nivell global cosa gens fàcil perquè Europa no té cap iniciativa digne d’aquest nom, i caldria establir una nova aliança entre els estaments partidaris de les regulacions nordamericans i europeus. L’abús destructiu del poder econòmic es fonamenta més en la desorganització institucional, que en l’atracció ideològica, i la denúncia d’aquesta situació és clau per revertir el fet.
Es pot actuar a nivell local? Naturalment que si, però els límits de tal acció venen marcats per la necessitat de no quedar aïllats, en gran part el problema de la Grècia actual és aquest, i per tant les accions han de fer-se amb discreció i aconseguint unes complicitats democràticament majoritàries: els partits de vol gallinaci que el sistema borbònic cultiva amb fruïció tenen l’altaveu llogat i es pensen que existir és cridar, pel que aquest primer aprenentatge de la discreció i de l’eficàcia és clau per assegurar que hi ha un recorregut vers la millora de les condicions de vida dels més perjudicats. No tinc gens clar que les mesures que propugneu, més cridaneres que efectives per causa de les estretors pressupostàries, siguin més pròpies dels il·lusos que dels intel·ligents.
Sense intel·ligència els malvats continuaran dominant amb l’icona dels “mercats”, quan és a través d’aquesta mateixa icona que cal destruir-los. Un bon començament seria atacar les regulacions monopolístiques del “mercat energètic” i depurar responsabilitats polítiques per les complicitats entre els poders i els monopolis, carregant més la responsabilitat en els monopolis que en les personalitats corruptes. La millor defensa dels corruptors és l’atenció infantil que donem als corruptes.