ambFilosofia

Els valors ètics expressen els objectius, l’individu i la societat que volem construir. Llibertat i igualtat, valors de la república, són també els valors del pensament llibertari. «Anarquia» «no-dominació» vol dir eliminació de les condicions que permeten el domini d’uns sobre uns altres, i no vol dir pas desordre.

«Dos moments són acceptats com a característics de l’anarquisme: l’un és l’absència de poder, la negació de tota organització de dominació (però no pas de de tota organització). L’altre té a veure amb el desenvolupament de l’individu cap a la plena expressió del seu jo (però no pas un desenvolupament cec, sense fre).» Max Adler

Ara bé, aquests valors, entesos en cadascun d’una manera específica, són també compartits per marxistes, socialdemòcrates i liberals. Per entendre el pensament llibertari cal anar més enllà. Aquest pensament constata que marxistes, socialdemòcrates i liberals amb el seu tacticisme han renunciat a l’objectiu, als valors, als principis; els mitjans s’han menjat els fins i s’han convertit en còmplices de les oligarquies que neguen la llibertat i la igualtat.

L’error, diuen, consisteix a viure en el dia a dia de forma contrària als valors. Cal viure ja avui, ara, d’acord amb aquests valors, creant illes de llibertat dins l’oceà de la societat de la dominació; poder viure i sentir, ja avui, l’experiència de la lliure associació d’individus lliures. Això té, a més, una dimensió social: la millor propaganda dels propis projectes de futur consisteix a construir aquestes petites illes modèliques que anticipin exemplarment el futur que es vol construir.

L’ésser humà és un ésser finalístic, teleològic, es mou per objectius, és capaç d’anticipar el futur i construir-lo. Així, doncs, atacar can Vies, com a illa de llibertat, és atacar l’ésser d’aquestes persones, la seva existència com a éssers humans, ells ho poden viure com un procés de destrucció personal.

Per ells, quan el poder de domini ataca cal respondre amb actes que demostrin la superioritat humana de l’individu lliure que no se sotmet a l’autoritarisme de la dominació. Quan apareix la violència s’emmarca sempre en aquest objectiu i té una intenció pedagògica i popular.

La crítica a aquestes concepcions pot ser dura i els problemes que planteja són importants; però aquí es tracta només, del primer pas: entendre. Per altra banda, pel que fa a actuacions de marxistes, socialdemòcrates i liberals, qui estigui lliure de culpes que tiri la primera pedra.

Els revolucionaris francesos van arribar a dir: «fraternitat o mort». La fraternitat entesa d’aquesta manera no pot ser un valor de la República.

El primer valor de la República és la llibertat. La llibertat com a característica d’una societat que afavoreix el creixement individual, noves etapes superiors d’individualització i de la vida. La igualtat es deriva de la llibertat en tant que expressa que ningú no té el poder per impossibilitar la llibertat dels altres. Potser aquesta prioritat explicaria el triomf final de les societats occidentals en la guerra freda.

Aquesta llibertat compromesa amb la vida comprèn tant la realitat exterior com la realitat interior. A través de la ciència i la tècnica, la societat occidental ha treballat sobretot les constriccions exteriors, però no n’ha tret l’aigua clara de les constriccions interiors.

La fraternitat no pot ser la negació de la llibertat. La fraternitat inclou la noció de llibertat.

Imposar la fraternitat provoca una paradoxa pragmàtica. Uns tipus d’ordres obligatòries com «sigues fratern», «sigues solidari», «estimem» són ordres l’obediència de les quals implica desobeir-les.

Wittgenstein fa referència a la paradoxa del rei que havia emès una llei que deia que tothom que arribés al seu Estat havia de declarar l’autèntic motiu de la seva vinguda, aquells que no diguessin la veritat havien de ser enforcats. La paradoxa apareix quan el forester diu que ha vingut a l’Estat per ser enforcat.

És impossible estimar, quan l’amor s’exigeix com una obligació. La paradoxa aquí apareix quan des de posicions d’autoritat-superioritat exigim actituds de llibertat. Obeir l’ordre posa en qüestió la nostra llibertat. Aquesta manera d’estimar amaga una forma de domini. Imposar un deute per dominar l’altre.

Estimar és una relació complexa. Podem analitzar-la formalment.

És reflexiva la relació? És possible estimar l’altre sense estimar-se un mateix?

És simètrica la relació? Necessàriament si B estima A, A estima B? És possible estimar, ser solidaris, sense ser correspostos?

La relació no és transitiva, ni intransitiva, és no transitiva. A vegades es compleix que si A és solidari amb B i B amb C, A és solidari amb C; però a vegades no es compleix.

És connexa la relació?. Donats dos individus qualssevol, hi ha d’haver fraternitat entre ells?

Si ja només la consideració formal comporta tants dubtes, què no serà del contingut?. Desconfieu de qui us faci retrets que no l’estimeu prou, que no sou prou fraternals, prou solidaris.

El concepte «fraternitat» no es troba en la filosofia clàssica. El seu origen es troba en el cristianisme, del qual és absolutament central. S’ha dit que alguna cosa semblant podem trobar en l’estoïcisme, però no és el mateix, ja que l’estoïcisme, de tradició socràtica, condemna les passions i es mou en l’equació virtut=saber.

En Sant Agustí veiem que la fe és primer que el saber, cal creure per saber, “Si no creieu, no entendreu”, negar-se a creure indica que l’individu es troba en una situació de pecat i sense la gràcia divina. Sant Pau afirma que tots els homes necessiten la justícia de Déu, ja que la humanitat, tota, ha pecat. Tots els no creients estem sota condemnació. Els passos que han conduït a la caiguda són evidents: una vegada vam conèixer Déu (Rom 1:19-20), però en no adorar-lo i servir-lo, les nostres ments es van enfosquir (Rom 1:21-22). La ceguesa espiritual ens va conduir a la idolatria – v. 23, i la idolatria ens va portar a la corrupció moral.

Necessitem la justificació divina, però com ens indica sant Agustí, el dany del pecat original fa absolutament necessària la gràcia divina per poder fer el bé i viure d’acord amb els manaments. I un d’aquest manaments és la caritat (origen de la fraternitat), fins al punt que Agustí diu: “estima i fes el que vulguis”.

Per tant, la veritable fraternitat està reservada només als creients cristians.

Però la caritat cristiana no exigeix la eliminació de les injustícies. “El meu regne no és d’aquest món”. El cristianisme declara el mal, la injustícia, com impossible d’eliminar en aquest món, cal l’acceptació-resignació davant del mal com a inevitable. Ens hem de posar al costat dels que pateixen, patir amb ells, però no podem crear la bona societat. Així els no cristians no podem assolir aquesta fraternitat, ni la república es pot plantejar la real i efectiva consecució de la justícia.

En canvi, en la tradició de la filosofia clàssica, filla de la república democràtica, hi ha la profunda convicció que l’equació saber=virtut=felicitat té solució i ens porta a la bona societat; ens caldrà, en tot cas, un nou concepte de «fraternitat».

Cada vegada la UE està més lluny dels valors ètics que diu defensar.

Quinze joves catalans d’entre 20 i 30 anys han resultat morts quan intentaven passar a Suïssa per les muntanyes. La policia de fronteres els ha descobert i, aleshores, els ha tirotejats amb bales de goma i els ha llençat gasos lacrimògens, han caigut per un barranc i s’han matat. Es sospita que al fons del barranc hi poden haver encara més cadàvers. Els joves volien entrar a Suïssa a la recerca d’un lloc de treball que no troben al nostre país.

Els arguments del PP i Ciudadanos es basen en l’obediència a la legalitat definida per la Constiució espanyola de 1978, en tant que, diuen, és una constitció democràtica, és dir, votada majoritàriament per la majoria dels ciutadans espanyols de l’any 1978. Es neguen, per tant, a discutir el concepte de justícia més enllà de la Constitució “democràtica” de 1978. No hi ha un criteri exterior: es considera just allò que estableixen la majoria de ciutadans espanyols d’acord amb la Constitució de 1978.

Però llavors haurien d’acceptar els arguments de Trasímac a la República:

«I així, cada govern estableix les lleis segons la seva conveniència: la democràcia, lleis democràtiques; la tirania, tiràniques, i de la mateixa manera els altres. En establir-les, mostren els que manen que és just per als governats precisament allò que convé als que manen, i a qualsevol que se’n surt d’això el castiguen com a violador de les lleis i de la justícia. Tal és, amic meu, allò que dic que en totes les ciutats és idènticament just: allò que convé al govern constituït. I aquest és, segons crec, el qui té el poder; de manera que, per a tot home que discorre bé, la justícia és el mateix a tot arreu: la conveniència del més fort.» República 339a

Hauran d’acceptar que la justícia és la conveniència del més fort: en el nostre cas dels ciutadans espanyols. Tanmateix, aquest més fort podria ser un Tirà; i sense un crieri objectiu de justícia, hauríem d’acceptar les seves lleis.

«s’anomenen sacrílegs, segrestadors, assaltadors de murs, estafadors o lladres aquells que violen la justícia en alguna de les seves parts amb cadascun d’aquests crims. Però quan algú, a més de les riqueses dels ciutadans, els segresta a ells mateixos i els esclavitza, en lloc de ser designat amb aquests noms d’oprobi és anomenat joiós i feliç no només pels ciutadans, sinó per tots els que coneixen la completa realització de la seva injustícia; perquè els que censuren la injustícia no la censuren per por de cometre-la, sinó a sofrir-la. Així, Sòcrates, la injustícia, en la seva plena mesura, és una cosa més forta, més lliure i més dominadora que la justícia; i com he dit des del principi, la justíca resulta ser allò convenient pel més fort, i la injustícia allò que més ens aprofita i convé.» República 344a

I haurien d’acceptar també, per tant, que a la majoria dels ciutadans allò que més els aprofita i els convé és la injustícia. Així la política abandona l’ètica i és només l’expressió dels interessos del més fort.

A la filosofia clàssica és bàsica la saviesa. Sense bons ciutadans no hi ha bona societat.

«esbrinar on sigui qui li donarà el poder i la ciència de distingir la vida profitosa de la miserable, i d’escollir sempre i en totes bandes la millor possible. I per això ha de calcular, en la vida, la relació que tenen totes les coses esmentades amb la virtut, ja combinades entre elles, ja cadascuna per ella mateixa; ha de saber el bé o el mal que pot produir la bellesa unida a la pobresa i unida a la riquesa, i a tal o tal disposició de l’ànima, i així mateix saber què comportaran combinant-se entre ells el bo o el mal naixement, la condició privada o els comandaments, la robustesa o la debilitat, la facilitat o malaptesa per aprendre i totes les coses semblants existents per natura en l’ànima o adquirides per aquesta. De manera que, confrontant totes elles dins la seva ment, es trobarà capaç de fer l’elecció, si delimita la bondat o la maldat de la vida de conformitat amb la natura de l’ànima i si, anomenant millor la vida que porta l’ànima a ser més justa i pitjor la que la porta a ser més injusta, deixa de banda tota la resta: » República. Llibre X. 617d-619b

La filosofia moderna busca un succedani a la virtut individual. A Marx són les forces productives, Mentalitats caducades., en el liberalisme és el mercat, Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional.

Aquestes concepcions crec que tenen una arrel judeocristiana. L’equivalent al mite de la caverna de Plató seria, en la tradició judeocristiana, el mite de Moisès, l’alliberament de l’esclavatge i l’anada a la terra promesa.

Aquí fixem-nos que el poble per si mateix no realitza el seu alliberament, necessita d’un superheroi amb superpoders (Moisès) que té una relació especial amb una força superior (Déu) exterior al poble mateix. De fet qui allibera el poble és aquesta força, no la saviesa del poble. El mite mateix reconeix aquest fet quan ens explica que Moisès marxa i, quan retorna, troba el poble adorant els falsos ídols.

En la seva versió laica aquesta força (Déu) s’anomena «forces productives» a Marx i «mercat» en el liberalisme.

Descartes o per què el pensament occidental no pot trobar cap línia de solució a l’equació socràtica de «saber=virtut=felicitat»?

Plató i en general la filosofia clàssica maldava per trobar una solució a l’equació socràtica i avançava línies de solució. La filosofia occidental no troba cap línia de solució i demostra una incomprensió profunda cap al classicisme.

Descartes es pot considerar el pare de la filosofia moderna i en ell trobem ja aquesta situació:

Menyspreu cap a la filosofia clàssica:

«comparava els escrits dels antics pagans, que tractaven dels costums, amb uns palaus molt superbs i magnífics, però que estaven construïts sobre la sorra i sobre el fang. Aixequen molt enlaire les virtuts, i les fan semblar preferibles a totes les coses que hi ha en el món; però no ensenyen prou a conèixer-les, i sovint allò a què donen un nom tan bell no és altra cosa que insensibilitat, orgull, desesperació o parricidi.» Descartes. Discours, I, 1

A Plató no hi ha jo, Descartes afirma el jo com a substància:

«Què sóc, llavors? Una cosa que pensa. I què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també, i que sent. Sens dubte no és poc, si tot això pertany a la meva naturalesa. I per què no hauria de pertànyer-li? Potser no sóc jo el mateix que dubta gairebé de tot, que entén, tanmateix, certes coses, que afirma que són només aquestes les veritables, que nega totes les altres, que en vol conèixer d’altres, que no vol ser enganyat, que imagina moltes coses -fins i tot contra la seva voluntat- i que en sent també moltes altres, per mitjà dels òrgans del seu cos?» Meditacions metafísiques, II

A Descartes el que pertany pròpiament al jo són només l’enteniment o «facultat de jutjar i distingir la veritat de la falsedat, que és pròpiament el que anomenem enteniment o raó, és naturalment igual en tots els homes» i la voluntat que «consisteix només que, en afirmar o negar, i en pretendre o evitar les coses que l’enteniment ens proposa, obrem de manera no constreta per cap força exterior»

Tota la resta prové del cos, particularment les passions (els sentiments i els desitjos). Les passions a Descartes no són ànima com a Plató, no són racionals, són mecànics, pura química diríem avui, vénen de fora de l’ànima. Per tant no hi ha cap diàleg amb ells, el jo simplement els ha de dominar, com també hem dominar la Natura reduïda a un determinisme mecànic.

«que en lloc d’aquesta filosofia especulativa que s’ensenya a les escoles, se’n pot trobar una altra de pràctica, per la qual, coneixent la força i les accions del foc, de l’aigua, de l’aire, dels astres, dels cels, i de tots els altres cossos que ens envolten, tant precisament com coneixem els diversos oficis dels nostres artesans, els podríem utilitzar de la mateixa manera per a tots els usos en els quals són apropiats, i així fer-nos com amos i posseïdors de la naturalesa.».Discurs, VI, §2

«ART. 148. Que l’exercici de la virtut és un remei suprem contra les passions.
Ara bé, atès que aquestes emocions interiors ens afecten de més a prop i tenen, per tant, molt més poder sobre nosaltres que les passions amb què concorren, i de les quals difereixen; és cert que, amb la condició que la nostra ànima tingui sempre amb què acontentar-se en el seu interior, tots els trastorns que vénen de fora seu no tenen cap poder per perjudicar-la; sinó que més aviat serveixen per augmentar la seva alegria, en el fet que, veient que no pot ser ultratjada per ells, això li fa conèixer la seva perfecció. I per tal que la nostra ànima tingui així de què sentir-se contenta, no necessita sinó seguir exactament la virtut. Ja que qualsevol que ha viscut de tal manera que la seva consciència no li pot retreure que mai no hagi deixat de fer totes les coses que ha jutjat que eren les millors (que és el que anomeno aquí seguir la virtut), en rep una satisfacció que és tan poderosa per fer-lo feliç, que els més violents esforços de les passions no tenen mai prou poder per enterbolir la tranquil·litat de la seva ànima. ». Tractat de les passions, II, §148

Així no és possible construir una societat ecològicament sostenible ni trobar cap solució a l’equació socràtica, on a Plató es basa en una harmonia entre sentiment, desig i raó (tots ells ànimes o dotats de raó) que anomena justícia. Així no és possible la llibertat interior per construir-se un mateix i sortir de la caverna, i sense individus lliures no hi ha societat lliure.

Avui vivim la crisi final d’aquest pensament occidental, però no tenim encara un pensament alternatiu. Potser el classicisme podria ajudar-nos a trobar-lo.