ambFilosofia

Aquest onze de setembre ha començat la batalla del 9N. S’enfronten dues sobiranies que les podem trobar explicades ideològicament en l’apunt “L’argumentació de Margallo”. Ara bé les idees són això, només idees, continguts mentals; no són realitats físicament actuants en la món exterior.

Anant a la sobirania realment existent. El sobirà real és aquell que pot efectivament fixar la llei (Constitució), interpretar-la, canviar-la i/o situar-se més enllà de la llei actual. Qui pot fer tot això és el veritable sobirà. Sobirà no és qui governa directament, és qui pot decidir sobre els límits del terreny de joc i actuar més enllà de les regles que ell mateix ha fixat, quan ell decideixi que cal.

Hi ha d’haver necessàriament un sobirà (que en una democràcia seria el poble). Podem fer algunes reflexions: D’entrada el Dret tot sol, en tant que és una qüestió abstracta que busca lleis universals no pot preveure el particular, la vida social concreta a què s’haurà d’aplicar, i, per això, els antics el complementaven amb la aequitas, la virtut de la justícia en el cas concret que té presents les desigualtats reals. A Locke, en la seva cèlebre divisió de poders, trobem el foederative power, necessari perquè en situacions excepcionals tot depèn de relacions noves i canviants, especialment en relació a potencials enemics exteriors (o interiors podríem afegir).

Al sobirà de l’estat espanyol l’hem vist actuar recentment, quan l’aprovació de l’article 135 de la Constitució espanyola: “(…)Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta…”. Aquest article, que representa una alteració profunda de la Constitució espanyola, fa inconstitucional intentar realitzar una política que qüestioni el deute, és a dir, una política que avui molts economistes consideren imprescindible per poder acabar amb l’austeritarisme. Això fa palès que a l’Estat espanyol el sobirà és el capital financer, vull dir, aquells que fan diner directament amb el diner sense la molèstia (per ells) d’haver de produir béns i serveis.

Hi ha dos elements que vesteixen la gran façana ideològica que permet al capital financer amagar el seu domini: Un és la ideologia espanyolista, una unificació de nacions via imposició per la força de les lleis castellanes, cosa que dóna a molts dels seus súbdits castellans un sentiment de supremacia cap a la resta de súbdits de les nacions de l’Estat en procés d’assimilació. Una espècie de fal·làcia de divisió en què com que col·lectivament són més (en nombre) i més forts (exercit, funcionaris), cadascú individualment se sent més (supremacisme) i més fort. L’altre element ideològic és un suposat Estat de Dret. Ja hem dit que l’Estat de Dret només fixa els límits marcats pel sobirà, unes regles que ens eviten la constant arbitrarietat, i no preveu ni pot preveure el devenir de la realitat que ens presenta situacions excepcionals, noves i imprevisibles. Però ells en pretendre que tot està previst, justifiquen i fan valdre la seva arbitrarietat real.

El sobirà català que s’enfronta a aquest sobirà espanyolista es troba en construcció, no està format per les elits econòmiques catalanes(que majoritàriament participen de la sobirania espanyolista, de la llotja del Bernabeu), sinó que es recolza en el poble, cents de milers de persones en una gran diversitat. D’entrada, tots aquells que defensen el dret a votar (80%), però també, els indecisos i fins i tot els que opten per no deixar votar.

La part més activa la podeu visualitzar en les fotos de la V de l’onze de setembre d’enguany. Ara bé aquests cents de milers de persones en si no són encara el sobirà, ho són en potència, però no en acte. Igual que la distinció marxista de classe-en-si i classe per-a-si, el problema és passar d’un grup latent a un grup organitzat capaç d’acció col·lectiva. Recordem la teoria olsiana de l’acció col·lectiva: un individu racional no participa directament en un conflicte o en una acció col·lectiva i prefereix seguir una estratègia de polissó (free rider), que assumeix menys costos dels que li pertocarien. Recordem també la famosa llei de bronze de la oligarquia evidenciada per Robert Michells: la minoria organitzada disposa d’una àmplia independència respecte de la col·lectivitat i pot imposar una línia allunyada de les preferències de la majoria.

Construir efectivament aquest sobirà basat en la diversitat de sentiments, raons i desitjos del poble és una tasca realment complicada. Alguns diuen que això de “poble” és una abstracció irreal i que, per tant, la sobirania popular és una il·lusió impossible. Diu Hegel: “(…) la sobirania popular és un altre d’aquells conceptes confusos que es basa en una caòtica representació del poble”.

Construir la democràcia real, un nou sobirà a partir d’un concepte profund de llibertat i igualtat (la república) de tots els ciutadans, és el gran repte.