Sobirania i fal·làcia naturalista.
La fal·làcia naturalista la presenta D. Hume:
“ En tot sistema moral de què fins ara hagi tingut notícia, he pogut observar sempre que l’autor segueix durant un cert temps el mode de parlar ordinari, establint l’existència de Déu o realitzant observacions sobre els afers humans i, de sobte, em trobo amb la sorpresa que, en comptes de les còpules habituals de les proposicions, és i no és, no veig cap proposició que no estigui connectada amb un ha o un no ha. Aquest canvi és imperceptible, però resulta, no obstant, de la major importància. En efecte, en la mesura que aquest ha o no ha expressa alguna nova relació o afirmació, és necessari que aquesta sigui observada i explicada i que al mateix temps es doni raó d’una cosa que sembla absolutament inconcebible, a saber: com és possible que aquesta nova relació es dedueixi d’altres totalment diferents.” Tractat sobre la naturalesa, llibre III, part 1, sec. 1
És el pas del «ser» al «haver de ser», el pas de com són les coses a com haurien de ser, el pas dels fets als drets.
La senyora Sánchez Camacho comet la fal·làcia naturalista quan afirma que de fet Catalunya avui no és sobirana i que, per tant, Catalunya tampoc té dret a ser sobirana.
El cas de Podemos és diferent. Reconeixen el dret de Catalunya a ser sobirana, però afirmen que de fet avui Catalunya no té prou força per ser sobirana (n’hi ha prou que el senyor Montoro tanqui l’aixeta dels diners perquè una DUI quedi en no res). Ara bé, en lloc de procurar que també de fet Catalunya sigui sobirana, tingui la força, aposten per continuar mantenint aquesta no sobirania de fet. Subordinen el nostre dret a la sobirania a la sobirania espanyola que a través de un procés constituent ens concediria el dret a l’autodeterminació.
Un altre cas, i aquest ja és un problema propi, és el d’aquells, que anomenaré independentistes impacients, que consideren que com que Catalunya té el dret a ser sobirana (ha de ser-ho) ja és de fet sobirana. És un pensament dominat pel desig, que ens enganya amb la il·lusió d’una enorme acceleració i simplificació del procés històric i, sobretot, d’una gegantina efectivitat de la pròpia acció, la sobreestimació de la pròpia força i la infraestimació de la força de l’adversari. Això els porta a no analitzar objectivament la realitat i a amagar els fets desfavorables, la tendència a saltar-se passos imprescindibles.
Un Estat no és només una qüestió de legitimitat, és sobretot una qüestió de força interna. Sense construir de fet aquesta força capaç imposar-se tant a dintre del propi territori com respecte a tercers, no hi ha Estat. Com diu Max Weber, perquè un agrupament polític sigui un Estat cal que la implementació de les seves lleis sigui, a l’interior d’un territori donat, «garantida de manera continuada per la coerció física», «l’Estat reivindica amb èxit, per a ell mateix, el monopoli de la coerció física legítima»: un Estat conjunta així la seva pretensió de ser «l’única font del “dret”» amb la coerció física.
Hi ha dos elements diferents i necessaris: legitimitat i força. La legitimitat podem aconseguir-la a través d’una votació. Però, i la força?. Aquest és el problema que progressivament es presenta a primer pla.