marginàlies

Fa vint anys, pel capbaix, quan la progenitura a tot estirar feia l’alçada d’un cussó assegut, per distreure-la i orejar-la, solíem anar amb familiars i amics igualment amb menuts a un pinaret pels volts de Bonany que, per no desdir de l’indret eremític, es diu Son Frare. Segons el sogre, qui ho heretà de sa mare, és un quartó i mig (poc més de dos mil metres quadrats) de terra magra, pedregosa, que en els inicis del segle vint encara
suportava els ametllers, les faveres i altres lleguminoses. Amb el temps s’abandonà tot tipus de conreu i el tros quedà per fer quatre ametlles, activitat que s’abandonà totalment cap als anys seixanta del segle passat. Tanmateix, els pins començaren a envair el tros des del temps del llegum i quan en descobrirem la bonança ja era més pinaret que ametllerar derruït.

En una d’aquelles eixides, i crec recordar que en anar a cercar una pilota, em vaig topar amb tres fulles d’alzina germinals. De seguida vaig cridar l’al·loteria per compatir amb ells la troballa. Des d’aquell dia, l’alzina es convertí en punt referencial cada cop que anàvem a torrar a Son Frare: la saludàvem en arribar, conversàvem amb ella com si fos un membre més de l’eixida i ens n’acomiadàvem com si quedàs de guardiana del tros. Probablement la il·lusió de tots va fer que suràs i com més gran es feia, més l’aviciàvem. Devia fer dos forc d’alta quan en trobàrem una altra entre dues mates, i també l’animàvem a fer-se gran. Totes dues ho feren, com les criatures, que ben aviat s’estimaren més anar de rua i festejar la joventut que orejar-se a al quartó i mig de garriga. L’estampida de la jovenalla refredà el delit sonfrerer dels grans i les eixides deixaren de fer part de l’esbarjo dels caps de setmana. Fa set anys, si no vaig errat, un cap de fibló arrasà Son Frare. Un grapat dels que hi anàvem sovint hi pujàrem l’endemà de l’endemesa i no ho podíem creure: dels prop de tres-cents pins, només aguantaren l’envestida la cinquantena més jove. Les soques a l’aire dels més vells espaordia i impedia fer-se garriga endins. Algú de la comitiva comentà en veu alta que allò sí que, veritablement, era com si haguéssim perdut un paradís. I quan hagué acabat de dir-ho, vaig pensar de seguida amb les alzines. No sé com –la destrossa impedia l’orientació precisa- vaig aconseguir trobar el claper gran on torràvem i les criatures corrien. Les pedres que formaven el rudimentari fogar seguien allí. Era el punt de referència per trobar l’alzina. I vés, si hi era, alta com un bergantell a punt de festejar. A la segona no vaig ser capaç de localitzar-la. Si poc hi anàvem abans del cap de fibló, més en minvaren les ganes en veure la desfeta. No sé perquè no vaig dir a ningú que havia trobat la “meva” alzina, com la coneixien tots. Fa unes setmanes, afecats per un sobtat atac de remembrança, decidírem tornar-hi per planejar la rehabilitació. Molts dels pins arrabassats, passats tants anys, s’havien podrit en terra. No obstant, no es tragueren tots els pins abatuts i encara n’hi havia un bon grapat que s’havien de treure. Ahir  hi retornàrem per començar el tall de feina amb una de les criatures que, fa vint anys, parlava a l’alzina. Tenia gravat l’indret d’abans de la capdefiblonada i en acarar-se amb aquell escenari radicalment canviat, en veure’s obligada a actualitzar immediatament la memòria, ho donà a les llàgrimes. En recobrar l’assossec i fent-se a la idea que les dues alzines de quan era menuda també haurien caigut en mans del temporal, em demanà per elles. I tornà a plorar en plantar-la davant la primera que trobàrem. I li canvià l’expressió en veure-la tan ufana. Va ser ella qui localitzà la segona, igualment esplendorosa. En descobrir-li la força de la mirada –que havia trobat la imatge aviadora que necessitava- vaig veure clar que retornaríem l’esplendor de Son Frare i que les alzines retrobades en serien les matrones.