marginàlies

Per anit, el meteoròlegs preveuen per Mallorca molt de mal temps, amb probabilitat de nevades i tot. Ningú no ho diria amb el bo que fa just ara, al migdia, però ja se sap que el temps té el cap trabucat. Era tan encomanador de calma, el dematí, que convidava a passejar, a fer-se Palma cadascú a la seva mida. Val a dir que els diumenges dematí Ciutat presenta la cara que més la humanitza, la que la fa més casolana, més a l’abast; la que més ens cal. Abandonant les traces i els modes d’un megacentre comercial atapeït d’ociosos, funcionaris i ordinaris apressats, els carrers retornen a les criatures i als feligresos que surten de l’ofici, que encara n’hi ha. La gent va fins a la Riba agraint la claror, sense presses, empaitant cotxets amb menuts que becainen.

Als bancs del Born, són molts –i moltes, ja ho sé- que llegeixen els diaris. El passeig Sagrera congrega bona part dels visitants més grans, un dels quals demana sense obtenir resposta qui era Rubén Darío, observant el seu bust que esguarda el Consolat. A Sa Feixina l’han presa una tropa de patinadors que campen a l’ample esguardats pel monòlit vergonyant a punt de ser contextualitzat. Mirant-lo amb certa ira gens dissimulada, et fas una idea de com seria l’indret sense la seva anguniosa figura, i de la ràbia passes tot d’una a la tristesa. Refent les passes, et detens en la benança que deixa en l’aire el Born, senyor com sempre, però amb la magnanimitat que reclama la vellesa i la saviesa. Passant pel Bosc, un dels cambrers amb foc dins les sabates et frega i, per penyora, et deixa la flaire de sobrassada fregida d’una de les seves afamades llagostes. Un marrec canta en patuès i amb burreria, i sa mare el renya amorosament i li prega que canti sant Antoni i el dimoni. La densitat d’automòbils permet encantar-te i és d’agrair poder travessar els carrers a pas de passeig. És diumenge i toca comprar el dolç. És igual si s’ha de fer cua. I valdrà la pena comprar-ne pel vespre, també, que si arriba finalment el mal temps, s’agrairà la llepolia.