marginàlies

Ahir es va obrir al públic la finca de Raixa, un dels indrets naturals més bells de Mallorca i, ensems, un conjunt espectacularment polit d’edificacions i jardins deguts al gust, al saber i al caprici, també, del cardenal Antoni Despuig i Dameto (1745-1813). A punt de caure en mans especulatives, l’any 2002 va ser adquirida per la Fundación Parques Nacionales (dos terços) i pel Consell de Mallorca (el terç restant). Ara mateix, la finca està gestionada per la Fundació Biodiversitat. Des del 2003, s’hi ha estant treballant per mirar de retornar-li  l’esplendor tot convertint Raixa en un  centre d’interpretació del seu significat i dels valors mediambientals, històrics, arquitectònics i antropològics que representa.

Per al bunyolins, Raixa, a part de tot això –que no és poc- representa quelcom més en formar part  indissociable de la nostra trossada emotiva. Anar a Raixa, o a Raixeta, era –i per segons qui encara és- una de les moltes caminades habituals. Era –i encara és- una part essencial en el nostre erari de llegendes i misteris. I val a dir, també, que un bon grapat dels bunyolins vells no perceben Raixa solament com un mirador a
l’excel·lència, sinó com un escenari de treball dur, gairebé forçat. L’aprofitament agrícola de la finca, grandiosa quant a extensió, comprometia molta mà d’obra i a Bunyola hi trobava un bon viver. Així, Raixa també segueix sent viscuda com una ingratitud de la vida més mòlta i exigent, fet que,és clar, en res degrada la seva bellesa. I en això pensava quan feia un cop d’ull a la guia de visita: en l’apartat interpretatiu, d’alguna manera s’hauria de fer referència al treball extenuant que també concitava Raixa en els seus anys de màxim aprofitament agrícola i forestal. M’ho recordà, també, Roger Mas, que protagonitzà anit el primer acte d’aquesta nou cicle de Raixa fent un concert a la clastra de la finca.