marginàlies

Les raons i els raonaments com més oxigenats, més higiènics. Oposadament, res més letal que les anòxies en els sentits. Per això i allò, necessitat, a més, de bones ambostes de bellesa per contrarestar la lletjor que grimpa descaradament per les alçades de la urbanitat i l’urbanisme, ahir vaig tocar mare a la vall de Superna proveït de tota mena de cantimplores. I ho vaig fer en una de les millors hores per assaborir plenament el seu encant saberut: les capvesprals, entre les set i les vuit.

En l’instant en què la llum dessua i fa les ablucions d’abans d’allitar-se, que diria algun contemplatiu
sadoll de pau. Perquè Superna pacifica; pertot hi trobes flors romanials que et curen de tota malura a la química. En aquesta vall venturosament amagada tornes a avesar els sentits al ritme, als sons i als sòls exigents de la naturalesa, del medi natural, que desconeix els angles rectes. A Superna caus en el compte
de bell nou que viure d’esquena als colors, a la llum i a la fontosíntesi equival a encomanar irritacions que poden acabar en estranyament. Qui no s’ha negat dins obagues de sureres; qui no ha perdut l’oremus de les olors per boscatges i garrigues, té mal de fer retratar-se amb precisió, sense recel. A Superna encara és possible retrobar paradissos alliberadors.