marginàlies

El més gran que li podia passar en la vida, diu, era veure el naixement d’un riu cabalós, amatent amb la terra i generós amb els sentits, i sols ha estat a temps de veure desaparèixer fonts, gorgs i torrenteres. I ha viscut a bastament, reconeix amb admiració, el suficient per poder assistir a aquest prodigi. I mai no ha cregut que el fet de viure en una illa que cap en una mà i costa que aparegui en els mapes, en fos un impediment definitiu.

Ha conegut la guerra, això sí, i no hi hagués importat, i cap relat conscienciós i precís mai no farà que els que la desconeixen prenguin consciència dels esvorancs que et fa a l’ànima passar-la, ni per fugir d’ella, afirmen les seves llàgrimes. Bé que li ho han dit, que tenir bo de fer plorar és signe de debilitat, i més en un home, però mai no n’ha fet cas, d’aquests abrandaments toixos. Li han preocupat molt més les màquines que s’han inventat per fer més inhumana la vida i les atrocitats dels que comanden ara i sempre per arraconar els febles i els diferents; per assenyalar-los com els malvats del benestar dels poderosos, dels que dicten i sentencien sempre a favor seu, perquè la justícia no és mai per al pobre, per al mancat.

De sempre s’ha demanat per què no podem recordar punt per punt el naixement; per què no hem de conservar fresc, bategants com el cor, aquests instants tan precisos que van de no ser res, a ser-ho tot. Si les mares ho recorden per sempre, amb més motiu ho hauríem de poder fer els nadons. Si la vida és temps per embellir que no dur enlloc, bé podríem recordar els primers compassos d’aquesta oportunitat única. I creu que mantenir florit aquest record inicial li serviria de molt a l’hora d’enfrontar-se a la fi, que tampoc no recordarem, mira tu quina desgràcia més gran per als humans; consciencia debades, es diu això.

Coses així pensa quan calla, quan el cervell li demana fer téntol, diu amb la veu poderosament plena; quan necessita perdre’s per aquestes disquisicions i deixar de ser purament i simple un record àvid, una remembrança silent però tenaç i punyent. I diu que li fa vergonya referir aquestes vivències perquè no són més que batallonades d’esma torrada, ninades de ruc que no treuen cap enlloc per molt que el facin plorar no sap ben bé per què.