Blocs de VilaWeb

No hi ha res que agrade més als governants que, quan un personatge mor, demostrar tota la hipocresia possible. Ací, al País Valencià, ho hem vist amb l’Ovidi Montllor, silenciat en vida, recordat en mort. Entre d’altres. Doncs, si al mapa seguim cap a l’est i arribem a Túrquia, passa una cosa semblant. Hui fa cinc anys que al poeta Nazim Hikmet, se li va tornar la naconalitat: es va reconéixer que era turc. Però, per a ell, ja era tard; feia mig segle que vivia en un món sense fronteres després d’anys d’exili.

Imagine que els lectors turcs de Hikmet estaran contents de tenir-lo entre la seua literatura. Ara que, això de les etiquetes sobre la procedència de la literatura és molt complex. En qualsevol cas, va deixar escrit, com recorda Galeano: “Todavía me quedan cosas por hacer. Me reuní con las estrellas, pero no pude contarlas. Saqué agua del pozo, pero no pude ofrecerla”. Per moltes paraules que ara vulguen dedicar-li, sempre seran ells qui li hauran arrebatat aquests somnis. Com amb Mandela. Com a l’Ovidi. Com als que pensen en el poble. I aquest és el nostre món. Però tot arriba, i la terra sempre espera els herois i soterra els botxins.