Blocs de VilaWeb

La velocitat del pas del temps, la necessitat d’anar de bòlit, la rapidesa de la quotidianitat. On queda la bellesa dels xicotets detalls? On queda la il·lusió de veure com les flors s’omplin de colors? On queda el somriure que desperta un gosset badallant? On? On? Segurament, en l’entrada a l’adolescència, on queden tantes emocions i tants descobriments.

El 2007, The Washington Post organitzà un concert d’un violinista en una estació de metro de la ciutat de Washington. Era Joshua Bell, segons Galeano, “uno de los virtuosos más cotizados y admirados del mundo”, però ningú tenia temps per aturar-s’hi i aplaudir. “Hubo niños que quisieron quedarse, pero fueron arrastrados por sus madres”. El progrés ens fa moderns, però, sovint, estúpids i insensibles al nostre entorn. Ens converteix -converteixen- en màquines humanes incapaces d’apreciar les nimietats. Hem descobert el poder que pot tenir l’art? Haurem d’aprendre a diferenciar la urgència de la importància.