Si hi ha un lloc que meresca un culte, aquest és la biblioteca. Qualsevol biblioteca, més extensa o més menuda, el mereix. S’hi solen guardar els records més íntims de la població o de la ciutat, els que ens poden aportar la llum imprescindible per a afrontar el futur. I això ells ho saben. Ho sabien ja quan el tercer dia de l’any 47 abans de Jesucrist van cremar la Biblioteca d’Alexandria, en una baralla entre dos líders amb les conseqüències inevitables i previsibles per al poble -com tantes vegades s’ha repetit al llarg de la història. Mil·lenis més tard, els EUA comandats pel senyor Bush, avorrits i ociosos, van decidir crear-se un enemic, van envair l’Iraq. En aquesta ocasió, el foc eliminà la Biblioteca de Bagdad. Desfer-se de les proves del crim sempre ha estat l’objectiu de qualsevol assassí.
Galeano ens conta que, com a refugi de guerres i d’incendis, hi va haver una biblioteca errant: la del Gran Visir de Pèrsia, Abdul Kassem Ismael, cap a finals del segle X. Així, amb els quatre-cents camells i una caravana, carregava els vora cent desset mil llibres i els protegia dels atacs virulents. Imagineu-lo, amunt i avall, aturant-se cada determinat temps a llegir o a prestar-li textos a qui li’ls demanara.
Potser, això siga inimaginable en l’actualitat. No obstant això, l’aparició dels llibres electrònics facilita la conservació -i l’espai- de les obres. Ara bé, qui ens diu que els governants no tinguen un instrument que, en pitjar el botonet amb l'”ON”, borre tots els aparells i els deixe en blanc? No, no n’estarem mai segurs, i cal dubtar de tot. Per això, només se m’acudeix una solució: els nostres avis i àvies. Ells sí que són la millor memòria, tant individual com col·lectiva. Conservem-los, escoltem-los i aprenem d’ells. Són la història viva, la història real, sense filtres. I també estan perseguits pel sistema. A ells, no els poden cremar, però els poden apagar de diferents maneres. No ho permetem: són els éssers més útils i necessaris de tot el planeta. Envoltem-nos-en i parem-los l’atenció que es mereixen. Hi ha cultures en què l’ancià és pràcticament un déu. No ho oblidem: ni mil biblioteques d’Alexandria o de Bagdad emmagatzemarien tant de coneixement.
Aquell mateix any, els mateixos que havien imposat una única religió a Espanya, creuaren l’Atlàntic i volgueren imposar la cultura pròpia als indígenes. Començava l’Edat Moderna i el desequilibri social augmentava. I llavors el món va quedar dividit entre el cel i l’infern: si eres espanyol, Déu t’acolliria amb els braços oberts; si anaves en contra del nou imperi que creixia, el foc et purificaria, en una gran mostra de paternalisme. Les escriptures no bíbliques van seguir aquell camí. I les llibertàries, també.
D’això, diuen els llibres d’història que han passat més de cinc-cents anys. Qualsevol persona que no es crega la parafernàlia televisiva, trobarà que no ha canviat res. El foc, continuen emprant-lo ells: de vegades, no veiem com trau les flames; n’hi ha prou amb un silenci premeditat. No obstant això, algun dia el foc serà nostre, i ballarem pels segles de tortures i assassinats.
Quan la hipocresia, els bitllets i les armes van dominar els quatre elements, vam deixar de ser fills dels dies per a esdevenir-ne esclaus. Esclaus dels dies, de les setmanes, dels calendaris. Esclaus. I vam oblidar la nostra condició de fills de la naturalesa. L’ésser humà va sotmetre la seua espècie i va destruir al seu parer, sense importar-li les conseqüències; va eliminar civilitzacions i va imposar la pròpia a sang i foc.
Podríem tornar a ser aquells fills dels dies, aquells fills de totes les cultures, de tots els déus o de cap, aquells buscadors de la vida. Hi ha finals que acaben i punt; aquest, però, ens obri la porta a un any que lluitarem perquè siga el principi de la nostra victòria.
Què: Lectura, comentari o anotació sobre cada capítol -hi ha 366, com els anys bixestos- del llibre Los hijos de los días, d’Eduardo Galeano.
Per què: Per a obligar-me a escriure i tindre una “excusa” -com si calguera- per acostar-me millor a l’obra d’un mestre de l’escriptura i de la reflexió social com és Eduardo Galeano.
Com: Cada dia -lluitarem perquè siga possible- hi haurà un xicotet o llarg apunt, anotació o comentari (o la còpia d’un fragment) sobre el capítol del dia corresponent. En el cas del 29 de febrer, o bé apareixerà el 28, o bé l’1 de març.
Quan: Si tenim en compte que els capítols es classifiquen a mode de calendari des de l’1 de gener fins al 31 de desembre, el primer dia de 2014 apareixerà la primera entrada.
L’On i el Qui queden clars.
El repte és ser constant i tornar a donar-li vida a aquesta plataforma. Ho complirem?