Arxiu de la categoria: Els fills del dia a dia

Dia 4 de gener: Terra que crida

0
Publicat el 5 de gener de 2014
Amic Isaac, tu, que vas morir cast, que tenies por del contacte humà, hui hauries complit anys. Qui t’haguera dit que aquella poma no sols et serviria per a comprovar lleis físiques, sinó també per a recordar-nos el nostre origen i el nostre destí, amb la increïble força d’atracció de la terra? Ai, Newton, Newton, tots hem d’anar a parar allí…
 

Dia 3 de gener: La memòria errant

0
Publicat el 3 de gener de 2014

Si hi ha un lloc que meresca un culte, aquest és la biblioteca. Qualsevol biblioteca, més extensa o més menuda, el mereix. S’hi solen guardar els records més íntims de la població o de la ciutat, els que ens poden aportar la llum imprescindible per a afrontar el futur. I això ells ho saben. Ho sabien ja quan el tercer dia de l’any 47 abans de Jesucrist van cremar la Biblioteca d’Alexandria, en una baralla entre dos líders amb les conseqüències inevitables i previsibles per al poble -com tantes vegades s’ha repetit al llarg de la història. Mil·lenis més tard, els EUA comandats pel senyor Bush, avorrits i ociosos, van decidir crear-se un enemic, van envair l’Iraq. En aquesta ocasió, el foc eliminà la Biblioteca de Bagdad. Desfer-se de les proves del crim sempre ha estat l’objectiu de qualsevol assassí.

Galeano ens conta que, com a refugi de guerres i d’incendis, hi va haver una biblioteca errant: la del Gran Visir de Pèrsia, Abdul Kassem Ismael, cap a finals del segle X. Així, amb els quatre-cents camells i una caravana, carregava els vora cent desset mil llibres i els protegia dels atacs virulents. Imagineu-lo, amunt i avall, aturant-se cada determinat temps a llegir o a prestar-li textos a qui li’ls demanara.

Potser, això siga inimaginable en l’actualitat. No obstant això, l’aparició dels llibres electrònics facilita la conservació -i l’espai- de les obres. Ara bé, qui ens diu que els governants no tinguen un instrument que, en pitjar el botonet amb l'”ON”, borre tots els aparells i els deixe en blanc? No, no n’estarem mai segurs, i cal dubtar de tot. Per això, només se m’acudeix una solució: els nostres avis i àvies. Ells sí que són la millor memòria, tant individual com col·lectiva. Conservem-los, escoltem-los i aprenem d’ells. Són la història viva, la història real, sense filtres. I també estan perseguits pel sistema. A ells, no els poden cremar, però els poden apagar de diferents maneres. No ho permetem: són els éssers més útils i necessaris de tot el planeta. Envoltem-nos-en i parem-los l’atenció que es mereixen. Hi ha cultures en què l’ancià és pràcticament un déu. No ho oblidem: ni mil biblioteques d’Alexandria o de Bagdad emmagatzemarien tant de coneixement.

Dia 2 de gener: Del foc al foc

0
Publicat el 2 de gener de 2014
Es compleixen 522 anys de la caiguda de Granada a mans dels reis catòlics. La Santa Inquisició, amb la por i el foc, havia guanyat, i ens ensenyà que mai hi hauria cap igualtat possible. Aquell dogma, però, contradeia la paraula de Jesucrist. Si eres moro o jueu, ho tenies cru. Molts fugiren. Altres es convertiren però mai deixaren d’abraçar les oracions de les mesquites o de les sinagogues. En secret. Com tantes i tantes altres coses hem hagut de fer sempre en secret, lluitant clandestinament contra la dictadura de torn, ja portara corona o corbata.

Aquell mateix any, els mateixos que havien imposat una única religió a Espanya, creuaren l’Atlàntic i volgueren imposar la cultura pròpia als indígenes. Començava l’Edat Moderna i el desequilibri social augmentava. I llavors el món va quedar dividit entre el cel i l’infern: si eres espanyol, Déu t’acolliria amb els braços oberts; si anaves en contra del nou imperi que creixia, el foc et purificaria, en una gran mostra de paternalisme. Les escriptures no bíbliques van seguir aquell camí. I les llibertàries, també.

D’això, diuen els llibres d’història que han passat més de cinc-cents anys. Qualsevol persona que no es crega la parafernàlia televisiva, trobarà que no ha canviat res. El foc, continuen emprant-lo ells: de vegades, no veiem com trau les flames; n’hi ha prou amb un silenci premeditat. No obstant això, algun dia el foc serà nostre, i ballarem pels segles de tortures i assassinats.

Dia 1 de gener: Hui

0
Publicat el 2 de gener de 2014
Afirmar que hui és el primer dia -no s’especifica de què, suposem que de l’any- dóna una certa confiança, una motivació per a la resta de l’any. Ens marquem propòsits que, ja de bestreta, sabem que no complirem: idiomes, gimnàs, major constància en el que fem. Poca gent, però, es conforma a seguir bé de salut, com si fóra una cosa que ja donem per segura. Però tornem-hi: ens conformem amb poc; any nou, vida nova. El dia 31 de desembre, ningú el té ja en consideració. Ni el 30. Tant fa que el 29 de desembre hàgem tingut un mal dia. Toca pensar en gener, febrer, març i etcètera. Desitgem projectar-nos cap al futur. L’1 de gener iniciem una nova etapa, sense arribar a pensar que les noves etapes mai tindran una data exacta, que són fets que es desenvolupen en dies, setmanes, mesos o anys. Això no passa en els maies, els jueus, els àrabs, els xinesos ni en tants altres habitants del món. En fi, el que deia: ens conformem amb poc. I si dir que hui comença una nova etapa ajuda perquè, de veritat, comence, diem-ho ben alt i ben fort. Al cap i a la fi el tiempo es bastante amable con nosotros, sus fugaces pasajeros, y nos da permiso para creer que hoy puede ser el primero de los días, y para querer que sea alegre como los colores de una verdulería.

Dia 0: El Gènesi, segons els maies

0
Tot final té un principi. La Terra va nàixer per l’explosió d’un altre planeta. I quan algú, sempre de la religió o civilització majoritària, va decidir ordenar el desordre temporal, va escriure que l’any tindria dotze mesos (tot i que, en un primer moment, deien que n’eren huit), 52 setmanes i 365 dies, els quals es compondrien de 24 hores, de 1.440 minuts i 86.400 segons. Aquesta religió o civilització suprema, per a deixar constància de quines eren les creences autèntiques, va anomenar els dies segons els déus del moment. I així, malgrat els canvis religiosos o civils, s’ha mantingut en la majoria dels països del món.

Quan la hipocresia, els bitllets i les armes van dominar els quatre elements, vam deixar de ser fills dels dies per a esdevenir-ne esclaus. Esclaus dels dies, de les setmanes, dels calendaris. Esclaus. I vam oblidar la nostra condició de fills de la naturalesa. L’ésser humà va sotmetre la seua espècie i va destruir al seu parer, sense importar-li les conseqüències; va eliminar civilitzacions i va imposar la pròpia a sang i foc.

Podríem tornar a ser aquells fills dels dies, aquells fills de totes les cultures, de tots els déus o de cap, aquells buscadors de la vida. Hi ha finals que acaben i punt; aquest, però, ens obri la porta a un any que lluitarem perquè siga el principi de la nostra victòria.

Nova secció: Els fills del dia a dia

0
Iniciem secció al bloc, i la titulem Els fills del dia a dia.

Què: Lectura, comentari o anotació sobre cada capítol -hi ha 366, com els anys bixestos- del llibre Los hijos de los días, d’Eduardo Galeano.

Per què: Per a obligar-me a escriure i tindre una “excusa” -com si calguera- per acostar-me millor a l’obra d’un mestre de l’escriptura i de la reflexió social com és Eduardo Galeano.

Com: Cada dia -lluitarem perquè siga possible- hi haurà un xicotet o llarg apunt, anotació o comentari (o la còpia d’un fragment) sobre el capítol del dia corresponent. En el cas del 29 de febrer, o bé apareixerà el 28, o bé l’1 de març.

Quan: Si tenim en compte que els capítols es classifiquen a mode de calendari des de l’1 de gener fins al 31 de desembre, el primer dia de 2014 apareixerà la primera entrada.

L’On i el Qui queden clars.

El repte és ser constant i tornar a donar-li vida a aquesta plataforma. Ho complirem?

6954