Blocs de VilaWeb

Però sempre hi ha qui es nega a ser un submís del temps, del rellotge. Com Juan Carlos Dávalos, de qui Galeano conta el següent:

“Por los caminos venía su Ford T, roncando y humeando. Lento, venía. Las tortugas se sentaban a esperarlo. Algún vecino se acercó. Preocupado saludó, comentó:

– Pero don Dávalos… A este paso, no va a llegar nunca.

Y él aclaró:

– Yo no viajo por llegar. Viajo por ir.“

I, efectivament, allò que importa és caminar. Caminant -o conduint- s’arriba als llocs. Què importa si ho fem un poc abans o un poc després si durant el recorregut n’aprenem l’essència amb el camí?