marginàlies

La criatura que em té el cor robat comença a adornar el balbuceig amb certes precisions que de cada cop més s’assemblen a paraules. I assistir al naixement d’una veu és un plaer que mai no s’oblida, roman com una empremta en pedra. L’he fruït, avui horabaixa, al nét, i em convenia, perquè el dia s’ha fet pesat i pudent, i ell ha esdevingut l’eina més desentumidora que conec i que més efecte em fa.

Del repertori vocal que desplega, la paraula pauera que més m’agrada és “culau” que, com bé indica, vol dir “clau”, tant en singular com en plural. Fa mesos, que en Pau sent una atracció especial per les culau. Se les mira d’un vent i d’un altre; mira de ficar-les dins qualsevol forat o retxillera al seu abast, amb predilecció per les preses de corrent. Es passa hores, amb les culau, obrint cofres de paraules, calaixos que guarden els secrets del cor i de la nissaga, caixes fortes de somnis, calaixeres de colors llampants i altres arxius guaridors d’agrures.

Avui me n’ha oberts uns quants, d’aquests arxivadors amb pomades i altres ungüents medicinals, amb les seves culau diminutes i fortament entenimentades.

No sap, en Pau, el bé que em fa. En trobar les culau que obrin aquest meu racó de complaença, el cel ens omplirà les mans i la boca.