marginàlies

Estira, menut! Estira la juguera i l’emoció, Pau de l’estany on es deixa caure la lluna cansada de ser plena. I aprofita tots els instants per omplir el buit de la raó i de les raons de qui mana amb les paraules que aprens a força de repetir-les, menut. Les paraules han de ser rebles, menut, per omplir els esvorancs de la iniquitat; complexos vitamínics per millorar els colors del dia en néixer i la piuladissa matinera dels teuladers que cognominen la primavera. Cap piulada o xiscle és igual per molt que sembli que són repetits des que els gorrions estrenaren natura. Que sempre t’acompanyin els ocells, menut, fars de dia que marquen la direcció de la dignitat i la dretura. Que t’acompanyin sempre malgrat que els autos i les motos s’encaparrin a ocupar els carrers que altre temps ben acollien les bísties de càrrega i els landós dels senyors que ignoraven els pobres i la seva pròpia ruïna. Estira, menut! Estira la lluna creixent per penjar-hi l’estany dels peixos que canten la cançó d’en Puff, el drac màgic que t’obre les portes de la son.