marginàlies

Els cavallets, avançat el segle vint-i-u de la globalització i les noves tecnologies de la comunicació, segueixen fascinant criatures i altres éssers especials. Per Nadal, els ambulants s’instal·len en places i parcs com a part de l’ornament nadalenc ciutadà, i malgrat la seva precària ufanor, els infants volen colcar-hi.

En veure la seva cara de felicitat hom està temptat de dir-los que els cavallets són la millor metàfora per explicar la vida: giravoltar permanentment amb la il·lusió d’arribar a part o banda, i tanmateix no sortim de la rotació més esclava.

Els cavallets que hem visitat avui la criatura que em té el cor robat i jo, no eren, precisament, elegants, cuidats fins als detalls més ínfims; popis de la mà major, com si diguéssim, sinó radicalment pobres, descolorits, amb alguna peça ranca i el morro d’un cotxe de policia desballestat. El cotxe de bombers on ha pujat el nét homenatjaven els de Nova York, com si els nostrats no fossin tan glamourosos com els nord-americans ni mereixessin reconeixements com aquests. De les dues campanetes cinematrogràfiques, només una tenia la preceptiva cadeneta penjada del batall i els llums i sirenes ni lluïen ni sonaven.

I tanmateix, els cavallets atrotinats i apedaçats, seguien voltant a ritme d’infant, entretenint d’allò més el nét i exemplificant com els més elegants i rics en detalls la vida, aquesta sínia folla que només treu aigua ben adesiara.