marginàlies

Compartir migdiada, cor amb cor, amb en Pau, setze mesos pletòrics de marraneria, és una sensació difícilment superable en intensitat. I si, a més, esguarda el descans un quissó bord, vull dir un ca genèric, de marca blanca, en Panxo o en Tronxo, segons sigui la madona o el cuidador qui el cridi, d’edat incerta, superior a l’any i inferior als quatre, a parer del manescal de sempre, hom creu que la pau no és una cabòria ni un recurs oratori.

En Pau va ser molt desitjat i en Panxo/Tronxo rescatat de l’abandó sense fer-ne comptes precisos. Als quatre o cinc mesos l’abandonaren a la seva sort, resistí ningú no sap com i la seva caparrudesa a sobreviure ha trobat recompensa.

En Pau i en Panxo/Tronxo es miren desafiadorament i infantil mirant de marcat territori. En Pau va ser primer i sembla que li ho faci a saber; i el canet ho accepta resignadament i llepant-li les galtes.

A marraneria no els guanya ningú i tots accepten que omplin la casa d’andròmines i juguetes.