marginàlies

Deu fer vint-i-set o vint-i-vuit anys, en el moment d’introduir les nostres filles en l’ambientació nadalenca més nostrada, això és, fer el betlem, se m’acudí de demanar a la filla major, na Coloma, que em dibuixàs i pintàs les figures del naixement. Amb aquests patrons excepcionals, se m’acudí de reproduir-los en fusta i pintar-los amb els mateixos colors proposats per la filla. D’aquesta manera, gairebé sense voler, començava a prendre forma el nostre betlem naïf.

Ben aviat s’incorporà de figurinista la filla segona, n’Esperança, i els nebots i alguna amiga més. De part meva, en vaig fer el fons -que intenta reproduir les muntanyes bunyolines de sa Gubia, son Nasi i son Poc- i el poblet de joguina presidit per una imitació no gaire reeixida de l’església de Bunyola. Així, el resultat és un pastitx innocent, gens transgressor i sense cap més intenció que la d’engrescar els infants a participar d’una tradició que no fa mal.

Durant molts d’anys, per aquestes dades, solíem muntar aquest personal betlem, mirant d’incorporar-hi en cada ocasió alguna figura nova. Amb les filles feliçment emancipades, la festa de fer el betlem va cessar i les figures, plàcidament estotjades dins les mateixes capses del primer any, es disposaren a somniar com ho fan les andròmines que fa recança tirar.

Ahir, però, en Pau, el nét, alliçonat per sa mare, em demanà que li mostràs el betlem i, a l’instant, a casa prengué la fressa de temps enrere. Empès per la juguera de la criatura, vàrem tornar a muntar-lo. Té vint-i-sis mesos, en Pau, i encara és molt tendre perquè entengui la festa i la festera. L’any vinent per ventura ens animam tots dos i feim una figura nova projectada per ell.