marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

7 de juliol de 2017
0 comentaris

L’HOME DE LA XALINA I EL PLUMIER

Un home amb xalina en el ple de la calor d’un divendres de juliol, a punt de creuar la via del tren, el que recorda l’imperi de la fusta i la plenitud de la infantesa. L’oradura que presideix el seu rictus es deixa sentir força. I a tocar d’ell, una dona oriental amb una bicicleta amb cintes de color en els caps del manillar que voldrien jugar amb l’aire. Porta una cua perfectament trenada i ben llarga, fins al selletó. I a l’altra vorera, un al·lot que es mira l’escena com si participàs d’extra en una pel·lícula nord-americana de gran format i pressupost. Dur a la mà dreta un plumier de fusta, dels que causaven furor fa molts d’anys i que ara són més una nosa que una raresa. L’al·lot no sap que el seu avi el portava dins la maleta de cartró aquell dia que li canvià la vida, en sentir els dos trets d’escopeta i veié molt clarament com el cap del sen desapareixia, es fonia, i queia fet un brollador de sang. L’al·lot no sap res de la commoció d’aquell assassinat del pujador que trasbalsà la vila i el padrí, és clar, que passà mesos, molts de mesos sense parlar, a dos pams del terra, com un aerolliscador. Havia acabat de fer la primera comunió i des de d’aquella topada amb la mort més horrorosa, passava més temps amb el rector del poble que amb els seus. Els metges eren cars, s’excusava el pare del seu avi, i els capellans, per les qüestions del cap, hi podien fer molt i amb garanties, aventurava. Passa el tren de fusta i l’home amb xalina no deixa de mirar enterra, com si fos un rail o una travessa. La dona de la bicicleta tampoc no mira el tren que embadaleix les criatures: mira l’home amb més preocupació que tafaneria i en haver passat el tren frisa de partir. L’al·lot del plumier sí que segueix mirant de prim compte la xalina ofegadora, raó per la qual no es perd detall de la caiguda a plom, com si fos un sac buit, d’aquell home amb l’oradura tatuada al seu rictus. El soroll exagerat del plumier de fusta en caure, sorprèn la madona de la fruiteria, que surt escapada per saber què ha passat.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.