marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

4 d'abril de 2018
0 comentaris

TACALUPÍ

Prenent el cafè de les set del matí pensa que va ser un infant melangiós; que la seva infantesa s’impregnà de més tristor que de goig; de més soledat que acompanyament. Servitud dels pubils, naturalment. I tanmateix li agradaria que algú li ho rebatés amb arguments sòlids basats en fets reals, però no creu que ja sigui possible: lamentablement els pares no li contaren res dels seus anys minyons llevat de quatre detalls atzarosos que no fan gens de llum: les primeres passes, que va fer de cop sense entrenament previ; la primera dent que li va caure amb una gota de sang, que el va fer plorar desconsoladament durant més d’una hora, sí, una hora rodona; les ferides lletges que li feren les sabates negres de xarol de la Primera Comunió i de les que no es queixà en cap moment o la primera paraula que va dir, una paraula que no volia dir res i que, ves per on, quedà gravada a la memòria de sa mare: tacalupí.

I se li apareix novament el record difús però colpidor dels germans gats amb el cap dins la síquia. Ell va amb l’oncle Guillem passejant per les foranes del poble i de cop l’oncle li diu que acceleri el pas perquè veu cosa rara a la síquia que tenen a quatre passes. I veuen dos germans bessons veïns seus, de la seva edat, sis anys justets, amb el cap dins la sèquia i devora ells una ampolla de conyac buida. I tot d’una els treu el cap de l’aigua i els estopeja, i tots dos reaccionen, i reaccionant vomiten un llim llefiscós. I després del vòmit el plor desconsolat. I l’oncle Guillem que se’ls carrega, un a cada braç, i que li diu a ell que vagi davant davant fent un poquet de via. I al punt són a casa dels germans bessons i l’oncle Guillem es fa endins i diu ave maria puríssima i tot d’una surt la mare, que s’espanta, que agafa un bessó a l’oncle i aquest deixa l’altre a un balancí. I la mare dels bessons, en veure el cap xop dels bessons i les seves mirades que no veuen res, que demana a l’oncle que ha passat i l’oncle Guillem que no volta gens i li diu que han begut conyac, que n’ha vist una ampolla buida devora ells amb el cap dins la síquia. I en sentir-ho, sa mare dels bessons que els pega una galtada a cada un i diu que no és la primera vegada i que ja els arreglarà, que són de la pell del dimoni, i que moltes gràcies, Guillem, que Déu t’ho pagui.

I l’oncle Guillem, en sortir de casa dels bessons que li diu que els nins no han de beure gens de suc, perquè els fa molt mal. I als homes també, per això. I ell que li torna a donar sa mà per anar a ca seva i que recorda que interiorment es va dir “tacalupí”.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.