una entre tants

No esperis res de mi,
ni tampoc de ningú.
Acostumo a decebre,
com gairebé tothom.

Yo me lo guiso,
yo me lo como.

Recorda, tanmateix,
que tens un bon grapat
de cançons evasives
i un refugi particular.

My home is nowhere without you.

En los suburbios de La Habana, llaman al amigo mi tierra o mi sangre.
En
Caracas, el amigo es mi pana o mi llave: pana, por panadería, la fuente
del buen pan para las hambres del alma; y llave por…

-Llave, por llave -me dice Mario Benedetti.

Y
me cuenta que cuando vivía en Buenos Aires, en los tiempos del terror,
él llevaba cinco llaves ajenas en su llavero: cinco llaves, de cinco
casas, de cinco amigos: las llaves que lo salvaron.

“Celebración de la amistad/1” (El libro de los abrazos, Eduardo Galeano)

—

[Galeano ha dit avui, quan ha anat a acomiadar-se de Mario Benedetti: “Benedetti en italià significa beneïts, i només puc dir això, beneïts; beneïts siguin les dones i els homes honestos i generosos com ell”]

—

Cómo voy a creer / dijo el fulano
que el mundo se quedó sin utopías

cómo voy a creer
que la esperanza es un olvido
o que el placer una tristeza

cómo voy a creer / dijo el fulano
que el universo es una ruina
aunque lo sea
o que la muerte es el silencio
aunque lo sea

cómo voy a creer
que el horizonte es la frontera
que el mar es nadie
que la noche es nada

cómo voy a creer / dijo el fulano
que tu cuerpo / mengana
no es algo más de lo que palpo
o que tu amor
ese remoto amor que me destinas
no es el desnudo de tus ojos
la parsimonia de tus manos
cómo voy a creer / mengana austral
que sos tan sólo lo que miro
acaricio o penetro

cómo voy a creer / dijo el fulano
que la útopia ya no existe
si vos / mengana dulce
osada / eterna
si vos / sos mi utopía.

“Utopías” (Poemas del alma, Mario Benedetti).

Ja fa dies que duren els tics a l’ull dret.
I mira que menjo plàtans.
No deu ser cosa de manca de potassi, doncs.

Ara el joc ja ha passat a l’ull esquerre. Inquietant.

Tinc les vores de les ungles plenes de pellofes. I em passo les hores mossegant ungles i menjant pellofes. 

Hmmmmm, delicioses!

Serà dolent per als nervis abusar de la til·la? Quina part de la culpa és meva i quina teva? Convida’m a fumar, doncs.

Menú setmanal

Dilluns, cereals amb llet
llençols amb olor de sabó
paneroles a la cuina
orquídies al rebedor.

Dimarts, mig quilo de prunes
mitjons desaparellats
un poema d’Estellés
un pedaç per als texans.

Dimecres, un grapat de llenties
clavellines al balcó
encens de patchouli
penjolls de colors.

Dijous, pa amb formatge
calçotets davall el llit
viatges de novel·les
una cançó per a mi.

Divendres, suc de tomàquet
siroll de tractors
iogurts de maduixa
quaderns amb gargots.

Dissabte, arròs a banda
tovallola amb sorra i sal
faldilles i sandàlies
claus que obren tots els panys.

Diumenge, crispetes al sofà
diaris rebregats
migdiades amb pijama
cigarretes i vi blanc.

Menú de degustació

I l’endemà ningú no l’ha vist,
però ens trobarem
a la ciutat eterna
per assaborir peix fresc
i músiques enyorades.
Per esperar-nos sempre
sense desesperar.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.

Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal, ‘Vuit de març’.

—

I les dones, segons Eduardo Galeano:

(més…)

Avui fa un any que els diaris n’anaven plens: havien trobat en Xiri enmig del bosc.
Avui fa un any que ens vam quedar sense alè. El nostre Xirinacs? Mort?
Va marxar com ell volia, ell va decidir quan i on deixaria aquest món.
La setmana que ve farà un any que el Fossar de les Moreres va omplir-se a vessar per acomiadar-lo. Per dir-li adéu, i gràcies. A ell, que va dedicar tota la vida a lluitar per la llibertat.

Com sempre: el millor homenatge, la victòria. Fins sempre, Xiri!

Aquí el teniu, el meu mini-roser. Se’n diuen “pitiminí”, m’ho ha dit ma mare. I jo em pregunto com una cosa tan maca pot tenir un nom tan cursi.
Després del traspàs de la tomaquera i passat ja el període de dol, em trobo de nou, sense buscar-ho, amb la responsabilitat de tenir cura d’un ésser viu. La seva existència depèn de mi, però lluny d’espantar-me, em fa molta il·lusió. Ella segur que està cagada: ha anat a parar a un pis de 50 metres quadrats, on hi viuen dos fumadors i amb una assassina de tomaqueres! Però prometo fer-ho tan bé com pugui.

Mantindrem informats.

Al pis nou no hi tenim balcó i les finestres són un xic especials. Estan inclinades, com les típiques de les golfes, m’enteneu? Així que mentre hi visquem no podrem penjar cap estelada visible des del carrer. És per això que he decidit penjar l’estelada al bloc. Que també és visible a una altra mena de “carrer”.
Aquesta és la meva estelada, l’única que tinc. La de l’estel roig.

Feliç Sant Jordi!

Felicitats a tots els Jordis i Jordines per l’onomàstica i a tots els catalans i catalanes, per la diada. I als enamorats i enamorades, perquè duri.

Aquesta diada promet. Ahir em pensava que no seria perfecta, perquè no hi ha res perfecte en aquesta vida, però es veu que, de tant en tant, hi ha excepcions. Matí de passeig. Aquest any no he tingut una rosa, no, he tingut una torreta amb cinc roses! (és una prova de foc… a veure quant duren…tenint en compte que no tenim balcó, que sobrevisquin serà un miracle!). I un llibre que tinc moltes ganes de llegir, “La carretera”, de Cormac McCarthy, premi Pulitzer 2007. Jo he regalat un llibre de fotoperiodisme, amb un recull dels cosiderats millors fotògrafs del món, les seves històries i les seves fotos.

I aquesta nit… Ai, aquesta nit, quins nervis!!! Gran festa de l’Enderrock a Razzmatazz. Als qui preferiu anar a veure el Barça, us dic: “ja us val!”, però vosaltres us ho perdeu! Ens ho passarem teta!

I mentrestant, trucades que alegren el dia, sol a la rambla, olor de roses, i gent, molta gent. I que no és maco, això?

Aquesta cançó és per a tu, felicitats per partida doble:

Feliç Sant Jordi a tothom!

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Recolzava la jaqueta al respatller de
la cadira i seia creuant les cames. Normalment portava un llibre a la
bossa i es passava l’estona llegint-lo. Si no, feia els mots
encreuats del diari o es limitava a mirar per la finestra. Segur que
s’imaginava les històries de la gent que passava per davant.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

La cambrera li deixava la infusió
damunt la taula i li regalava un somriure. Era una ganyota
compassiva, li feia pena veure una noia tota sola en un bar. Ella
deixava reposar la infusió mentre s’hi escalfava les mans.
Després, amb parsimònia i rigorós ritual,
enroscava la bosseta amb la cullera fins a treure-li tot el suc i la
llençava al cendrer. Tenia una manera harmoniosa de deixar
caure el sucre dins la tassa. Poc a poc, fent ballar la bosseta i
repartint l’edulcorant equitativament. Només hi llençava
la meitat, després doblegava la bossa de sucre i la deixava
arraconada al plat. Remenava i remenava mentre ensumava el perfum de
la infusió. Tenia la mirada perduda, era incapaç de
percebre què pensava. Estava trista? Preocupada? Era una boja?
Qui sap.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Em va atraure des del primer dia que la
vaig veure entrar. No sé si era la seva mirada inexpressiva,
el perfum del seu cabell, o la sensualitat de les seves cames
creuades. Els primers dies m’intrigava saber què passava pel
seu cap. Mesos després, m’imaginava descreuant-li les cames i
pujant-li la faldilla.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Coincidíem a diari, així
que al cap d’un temps, ens saludàvem amb un cop de cap quan
ella entrava. Jo seia en una taula vora seu. Era un lloc estratègic,
per poder-la contemplar sense que se n’adonés. Pensava quin
nom li esqueia més. Uns dies, tenia cara de Jaqueline o
Marlène. Altres, de Sofia o Carlota. Algunes nits somiava amb
ella, i sovint me l’acabava pelant. Suposo que hauria pogut
acostar-m’hi algun dia, amb alguna excusa, i saber el seu nom de debò.
Però m’agradava massa la idea que me n’havia fet i no volia
decebre’m.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Un dia va deixar de venir. Vaig
continuar anant al bar, a la mateixa hora, esperant que, tard o
d’hora, tornaria. Vaig patejar-me els bars de la zona, per si havia
decidit canviar de bar. I a totes hores, per si havia canviat
d’horari. Però res, ni rastre de la desconeguda que s’havia
convertit en la dona dels meus somnis.

A les nits és quan té les idees més brillants. Quan ja és al llit, després d’haver llegit unes quantes pàgines del llibre de torn i haver-lo deixat sobre la tauleta de nit, quan ja s’ha arraulit entre els llençols, se li acut una frase esplèndida, o el vers perfecte per acabar aquell poema que té desat en un calaix, entre paperassa, o l’argument per a una novel·la.

Però mai té cap llibreta a mà. I és clar, fa molta mandra sortir del llit per anar a buscar un boli. I més ell, que no té calefacció i dorm en una llitera. Qualsevol abandona l’escalfor del nòrdic per creuar el dormitori! Aleshores confia en la seva fantàstica memòria i es concentra per retenir aquella idea tan meravellosa, i es tranquil·litza assegurant-se que l’endemà se’n recordarà perfectament de cada paraula. I s’adorm repetint, una vegada i una altra, l’ordre d’aquells mots celestials.

L’endemà, és clar, el primer que fa quan es lleva és anar al lavabo a rentar-se la cara i buidar la bufeta. Mentre esmorza se’n recorda que la nit anterior havia tingut una idea magnífica i, després de vestir-se, busca un llapis i un paper per apuntar-ho. Però res és com la nit abans. Esbossa idees, però la màgia s’ha perdut pel camí. No recorda la meitat del que s’havia promès recordar. O bé aquella idea que semblava tan bona no ho és tant. Si més no, ara ja no val res.

Aleshores agafa una llibreta i un llapis i els deixa a la tauleta de nit. Així, quan torni a tenir la idea que el catapultarà a la fama, podrà anotar-ho al moment sense sortir del llit.

El que no recorda és que quan torni a venir-li la inspiració nocturna, atansarà la mà a la tauleta i el llapis i el paper no hi seran. Els haurà canviat de lloc qualsevol dia, traient la pols. I, evidentment, li farà mandra aixecar-se del llit, amb el fred que farà, així que confiarà en la seva meravellosa memòria per recordar una d’aquestes idees que el convencen que serà l’autor del llibre més venut del proper Sant Jordi.

El despertador sona a
les 6.50. El programa així per poder fer el ronso deu minutets entre els
llençols. Quan torna a sonar, li clava una bufetada i s?aixeca. Amb els ulls
clucs, arrossega els peus fins al lavabo i s?asseu a la tassa del wàter. Es
renta les mans i la cara; arriba a la cuina i encén la ràdio. Ara ja comença a
ser persona. Bol de cereals amb llet i cacau. Morts al Pròxim Orient a les que
ens hem acostumat tant que ja no ens esgarrifen. Declaracions de polítics
buides de contingut, algun avenç científic, trànsit a les principals carreteres
de la xarxa viària. El Sàhara occidental continua igual més de trenta anys
després. Sol i augment de les temperatures.

A les vuit agafa el
tren. Treballa de 9.00 a
18.00, amb una hora per dinar, en una empresa de publicitat. A quarts de vuit
torna a ser a casa. Viu sola, com sempre havia volgut. Quan fa falta, de camí a
casa passa pel súper a fer la compra. Es treu la roba i es fica sota la dutxa,
amb la ment en blanc i els braços morts. Li agrada l?olor que fa el sabó, per
això se?n posa molt. Cargola els cabells amb una tovallola i s?eixuga el cos.
Crema hidratant, crema anticel·lulítica, crema reafirmant de pits. Desodorant i
tallaungles. Sopa qualsevol cosa mentre la televisió li absorbeix els
pensaments. Abans, però, haurà fet la trucada rutinària a casa els pares. Llegeix
un parell de capítols del llibre de damunt la tauleta de nit. Un parell de
badalls, bona nit i tapa?t.

Hi ha una cançó del Feliu Ventura que em fa enyorar Vilafranca cada cop que l’escolto. D’acord, potser la millor ciutat del món és Xàtiva, però sens dubte la millor vila és la meva. I no admeto objeccions.

Foto: cap_a_casa.jpg. Feta aquesta tarda, tornant del bolo al Senglar.

Trepitjo tan poc el Penedès, que quan començo a olorar les vinyes se’m posa la pell de gallina. Tornant en tren de Barcelona, la primera mitja hora és àrida i plena de polígons, però mica en mica, apareix el verd, i l’aire torna a respirar…

Hauríem de poder passejar junts per la Rambla, avui.

[…]

I

Hauríem de poder passejar junts per la Rambla, avui. Queixar-nos de la calor i de la gentada, mentre avancem a pas de tortuga agafats de la mà (o no), mirant les parades. I dinar plegats, regalar-nos els llibres, i passar la tarda a la parada, venent material, intercanviant llibres, i fent petar la xerrada.  

Però les cricumstàncies són les que són. Ja ens ho vam fer venir bé ahir per avançar-nos el nostre Sant Jordi.

II

Gràcies a la meva pedanteria (que tampoc n’hi ha per tant!), m’he guanyat que em regalin el nou DIEC. I ja tinc una queixa! Vaig anar a buscar ‘pèlag’, una paraula genuïnament penedesenca que vol dir ‘toll d’aigua’. Volia comprovar que sortia. Doncs bé, segons el nou Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ‘pèlag’ vol dir: Mar. Serà a Bartsalona això…

III

M’he llevat justeta de temps, després de fer mitja hora el ronso pel llit. Ahir em vaig quedar mirant la pel·lícula de tv3 fins que es va acabar (em va deixar un nus a l’estómac i una plorera…), i després em vaig ficar al llit a llegir un parell de contes del Monzó, ni que fos per treure’m el regust amarg de la pel·lícula. El que deia, aquest matí he anat corrents pel pis, i just quan anava a marxar m’he recordat. L’estelada! Ja està al balcó, fent companyia a la del balcó del davant.

IV

Hauríem de poder ramblejar (segons el nou DIEC) junts, avui. Ens separen 50 quilòmetres. No res, una hora de tren, mitja de cotxe. Però la feina és la feina! Així que avui m’he de conformar a estimar-te en la distància. I ho crido als quatre vents (perquè em sentis des d’on ets):

Que t’estimo, que t’estime, que t’estim.

– Una cosa he après d’aquest viatge.
– Quina?
– Que mai més tornaré a Tenerife.

M’ho deia un company del viatge de final de carrera, amb to irònic. I és que el viatge ha estat genial, com la majoria d’aquesta mena, però igual de cert és que l’illa està feta una figa.

Els paisatges verges són preciosos, i en poc quilòmetres el clima canvia descomunalment, passant del sol de platja al fred nevat del Teide, a la humitat verda d’Orotava i al vent potent que tant busquen els surfistes.

La destrossa l’han fet els humans, per variar. L’illa fa pena. Formigó a tort i a dret, repartit per tota la muntanya, sense cap lògica i sense adaptar-se a la natura del voltant. Cases construïdes al llarg de la llera, sense criteri urbanístic ni estètitic. I la costa sud encara està pitjor. Guirilàndia en estat pur. Edificis de formigó blanc fins a la primera línia de mar. D’acord, no cal anar a Tenerife per trobar-te aquest panorama, la costa catalana n’està plena, però les dimensions a les que arriba Tenerife no me les havia trobades aquí.

Digne d’un reportatge d’investigació. Amb la conya aquesta de petits privilegis impositius, també es lliuren d’aplicar la normativa urbanística? Sap greu que l’espècie humana tingui tan poca cura per allò que l’envolta.

Per no deixar-vos amb tant mal gust de boca, poso una foto força bonica, que paisatges així també n’hi ha.

Per la resta, tot bé. S’han acabat els anys universitaris.

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.