El meu roser [Capítol I]
Deixa un comentariAquí el teniu, el meu mini-roser. Se’n diuen “pitiminí”, m’ho ha dit ma mare. I jo em pregunto com una cosa tan maca pot tenir un nom tan cursi.
Després del traspàs de la tomaquera i passat ja el període de dol, em trobo de nou, sense buscar-ho, amb la responsabilitat de tenir cura d’un ésser viu. La seva existència depèn de mi, però lluny d’espantar-me, em fa molta il·lusió. Ella segur que està cagada: ha anat a parar a un pis de 50 metres quadrats, on hi viuen dos fumadors i amb una assassina de tomaqueres! Però prometo fer-ho tan bé com pugui.
Mantindrem informats.
i a tu, també….és clar. Salutacions.
Ma mare també l’anomena així, aquests rosers de roses menudes: roser de roses de “pitiminí”. Són molt delicats, i de fet dos que me’n regalaren se’m van morir. Potser perquè eren de planter industrial, no ho sé. Però he aconseguit traure, de llavors, un roser bord. però supose que per tindre’l en un test serà menys bord i més ver, o domesticat. No ho sé. Atesa la llavor de la planta mare, hauria de fer une roses menudes, blanques i de pètals oberts. Dic en teoria. De moment tinc només una frondosa botja punxonosa. Potser que per domesticar-la, per fer-la vera que se’n diu, no faça flor, no qualle roses.