una entre tants

Pel micròfon anunciaven la següent actuació. Deien el meu nom. Durant aquells minuts en què havia de conscienciar-me que la següent era jo, el cap se?m col?lapsava. Si algú em parlava, mossegava amb la mirada. Agafava la partitura per repassar-la un darrer cop abans de pujar a l?escenari: era com si la llegís per primera vegada. Sentia la suor freda per tot el cos. M?imaginava aixecant-me, travessant el passadís i sortint d?allà dins. Desitjava que passés qualsevol cosa (que hi hagués una apagada general, que algú es desmaiés, que cridessin ?bomba!?) per desempallegar-me de pujar a tocar. Però, òbviament, res no passava. I, inevitablement, acabava arribant el moment en què havia d?aixecar-me, no pas per fugir corrents sinó per pujar dalt de l?escenari i enfrontar-me al meu pànic.
[continua…]

Les mans sempre em suaven una barbaritat, i les cames em tremolaven.
Intentant fer veure que estava tranquil?la, em col?locava el tamboret
amb tota la parsimònia del món. Seia. M?aixecava i tornava a seure. I
així, tres o quatre vegades fins que em notava ben asseguda. Col?locava
la partitura. Un parell de vegades com a mínim. Respirava profundament.
?Bé, ja hi som. Ara no t?aixecaràs i marxaràs, així que toca i acabem
d?una punyetera vegada?. Els dits, mig garrotats, començaven a
relliscar per tecles blanques i negres. Tenia els braços completament
tensos, de la punta dels dits fins a l?espatlla.
Mai vaig ser capaç de gaudir d?aquells moments. A casa, sola, sí. Era
de les coses que més m?agradaven i que millor em feien sentir: em
tancava a l?habitació, i gaudia de cada nota que premia. De cada forte,
de cada piano. De cada allegretto i de cada rittardando. Però en aquell
auditori em venien totes les suors, tots els nervis, totes les pors.
Odiava tocar-hi. Sempre que havia pogut, m?havia escapolit, amb
qualsevol excusa barata.
Si la meva antiga professora de piano llegeix això: no, mai em va
agafar cap atac d?apendicitis; ni cap camioner va atropellar mai al meu
gat… bàsicament, perquè mai he tingut cap gat.