Mails per a Hipàtia

Dins els actes de la fira del llibre, xerradeta (curta) ahir a L’Ateneu. La fira és magnífica i torna a demostrar que el problema amb els llibres en català és d’oferta i no de demanda. En dos dies se n’han venut més de 150, segurament més dels que s’han venut al poble en la resta de l’any. Si no hi haguera fira no s’haurien venut però si tot l’any estiguera a disposició de la gent una llibreria com la que ha organitzat l’Ateneu quants se’n podrien vendre?

Per a animar les compres, supose, ens emboliquen a Raquel Ricart, recent guanyador de l’Octubre de Narrativa, al gran contacontes Llorenç Giménez i a mi que entretinguem al personal. Ho fem tant bé com podem i aprofite per a fer un reconeixement públic del Toni Marzo, que fa anys. Toni ha estat una persona fonamental i clau en la vida de molts de nosaltres pel mestratge que exercí fa anys quan ser el major de la colla el convertia en un puntal i per la seua perseverància –que fa que ara s’haja embolicat també en l’Ateneu. De què parlí? de Wikileaks. És la moda…

A casa dinem arròs rossejat. Es fa reusant el puxero, reusant els trossos de pilota i la cansalada i amb el seu caldo en comptes d’aigua. Un arròs d’allò més sostenible per a començar l’any i per no haver de cuinar massa. Pugen ma tia Amparín i mon tio Paco i davant la sorpresa de la meua menuda acabem parlant de les teles d’abans, que mon pare diu que es trencaven cada setmana i dels telèfons de quan en despenjar-los apareixia Carmen a l’altra banda i li deies amb qui volies parlar.

Ma tia, que plorava quan sonava el telèfon, acaba reivindicant les pixades que em va haver d’aguantar quan jo era un xiquet, els bolquers moderns no existien –ma tia diu que els d’aleshores se n’eixien– i em gitaven a dormir amb ella. El bon humor de la taula reposada i agradable del primer diumenge de l’any va allargant la vesprada fins que cau el sol i ens aponem a mirar el futbol…

(En la foto ma mare amb ma tia, que encara porta el pijama posat…)

El meu article d’avui a l’Avui recorda un home que va ser molt especial per a nosaltres, a Bétera.

Foc al Clero

El tio Vicent Pertegaz, de Bétera, era mestre. I l’inici dels anys trenta el va pillar a El Forcall. El poble era un feu caciquil en aquella época i ell es va decidir, deia que per absència de cap més voluntari, a ser la veu del Front Popular. Així que es va presentar a les eleccions a alcalde i les va guanyar. Moltes dècades després, en les llargues tertúlies que els joves vam tindre la sort de compartir amb ell, encara recordava que havia guanyat perquè havia encertat amb l’eslògan. Va ser alcalde amb una rudimentària campanya, però amb un missatge genial on demanava ‘foc al clero i plantar vinya!’

 Entenem-ho en el context d’aquells anys. ‘Foc al clero’ era una expressió més que gràfica i més que comprensible per a reclamar que s’acabara el vell món que impedia, literalment, el progrés. I ‘plantar vinya’ era això que avui en diuen innovar. La vinya representava l’esperança de deixar enrere el passat i començar de nou, amb un futur que venia de cara i que seria, sens dubte, molt millor. Del que arribà després el tio Pertegaz no en tingué cap culpa. Però cal recordar encara avui que ell ho pagà amb un exili immensament llarg i fred que només acabaria després de la mort de Franco.

 No sé com, però veient els actes d’inici de campanya vaig pensar en ell. I vaig adonar-me’n que aquesta, també, és una campanya de foc al clero i plantar vinya.

 Ho és perquè hi arribem cansats i esgotats del funcionament de la nostra classe política, del nostre clero particular. Perquè hi arribem cansats de la ineficàcia del vell règim, cansats de l’escasa il·lusió que ens provoquen, cansats de les decepcions permanents. Però ho és també perquè aquesta vegada arribem sabent que el que cal és plantar vinya. Exactament això. Sabem que no podem perdre més temps amb les velles fórmules i que necessitem posar-nos de forma immediata a plantar una nova relació amb una Espanya que no té cap interés en escoltar-los i amb una Europa on podem realitzar l’anhel de federació amb els altres, amb tots ells i com a iguals. La transició s’ha acabat i no hi ha cap més raó per a seguir fent el que hem fet fins ara. Foc al clero.

Els famosos ‘ferrets’ d’Andreu Alfaro han vingut per primer vegada a Bétera. Ahir Raquel Ricart va guanyar el premi de Narrativa dels Octubre, que simbolitzen quatre barres precioses d’Alfaro, els ‘ferrets’.

La novel·la, diuen els amics que l’han llegit que és extraordinària. Me n’alegre i me n’alegre molt. A la festa Raquel va demanar a la gent que la llegira. I tant com la llegirem amb bona cosa de ganes de seguida que isca.

El premi, és evident, només premia el treball de Raquel. Però la gent de Bétera el sentim també d’alguna manera com de tots. Ens fa feliços i orgullosos.

Quan Raquel baixava de l’entarimat on acabava de rebre el premi li vaig fer aquesta foto, que ràpidament va volar a Cocentaina on estaven la majoria dels amics, passant el cap de setmana. La festa es veu que va ser grossa al Comtat. Merescudament grossa, segons que em diuen, ja que no cada dia es reconeix amb tant d’èxit la qualitat d’algú de casa. D’algú d’allà d’on som.

Arribe a casa en la que és la última nit de l’agost beterà per a mi. Demà puge a Barcelona i despús-demà a Berlín, on passarem uns dies. Bese els amics i les amigues, un per un, a manera de comiat. Ells marxen també cap a Aquitània. Es desfà doncs la colla de l’agost, de les nits a la fresca bevent qualsevol cosa o menjant gelats, de les nits de converses llargues sobre el sant i qui la vetlla (i mira que ens ha donat faena aquest any la tercera casà!).

Ja fa temps que és així. Ells continuen al poble i jo me’n vaig. No me’n queixe gens, aquesta és la vida que he triat i m’agrada molt. Em sent feliç fent el que faig i estiguent amb la gent qui estic, família amics i companys, també a Barcelona. Enguany, a més, me’n torne a la batalla particularment il·lusionat. Els darrers mesos han estat molt durs però molt esperançadors i tinc ganes de vore com concretem tot plegat en la faena i si pot ser, cada dia ho dubte més, també al país.

Tinc ganes, doncs, de tornar a Barcelona però no puc negar que ara mateix, en aquest instant precís abans d’anar a dormir, sent el neguit de pensar que haurà de passar un any de nou per a poder empalmar unes quantes setmanes divagant a la terrassa de ma germana o a les cases dels amics, amb el món aturat al marge i les cabòries justes. Els caps de setmana escadussers, els viatges de feina -anada i tornada- i fins i tot les mini-vacances de pasqua o nadal no són comparables a aquest agost d’alfàbegues, coets, família i amics, de llibres, films i música. Segurament res no és comparable de fet a l’estiu, a tot l’estiu, al juliol arenyenc i a l’agost beterà, al pantaló curt, la barba deixada i el temps de xerrar sense pressa.

I ara fins l’any que ve? Inxal·là. Que així siga. Amén.

Seguisc amb els vídeos antics. Recupere aquest de la coetà del gos del 1.992. Per als forasters cal aclarir que la coetà normal és la nit del quinze però que hi ha una de molt especial, que només la fan els majorals l’any que ho són, la d’avui, dia dèsset, dia del Gos (del Gos, sant, que va en l’anda de Sant Roc, és clar). L’any 92 vaig ser majoral jo i per tant ací se’m veu. Jo em reconec pels moviments quan vaig tapat però també aparec a cara descoberta…

En aquest vídeo es veuen algunes parts poc públiques de l’extraordinària coetà del Gos. Comença quan comencem a carregar la pòlvora, amb les discussions sobre com ho farem i què cal fer. Anem molt més tapats del que és normal perquè el volum de foc que tirem és digne del major dels rècords. No he vist res igual mai i poder-ho viure des de dins ni que siga una sola vegada en la vida és un privilegi que mai no agrairé prou.

La coetà s’inicia disparant el coet de luxe, que és aquest coet llarg que agafem de camí a la plaça. I després ja ho podeu veure vosaltres mateixos: tres quarts d’hora disparant seguits, una experiència gairebé mística.

Aquest vespre baixaré a l’Albereda a veure-la de prop, com cada any.

Queden uns minuts per a les dues del migdia. A la Plaça del Sol. Els amics s’envisquen al voltant de la font, armats sempre de les seus càmeres de fotos, amatents al ritual. Ens saludem els uns i els altres, especialment aquells que no ens veiem cada dia -un bes, un colpet a l’esquena, sempre uns ulls oberts. Les alfàbegues passen ja amb el ritme cansat, amb els cossieters poc disciplinats després de tota la volta. A la porta de l’església les espera el darrer pas, l’ombra reparadora. Les campanes repiquen amb excel·lència dalt el campanar, fortes però convençudes que aquest any tampoc no entrarem a hora en el temple. I malgrat tot repiquen i a mi m’agrada el seu so. La camisa de majoral, la florejada, m’acosta amb el seu disseny únic a la colla del 1992, als meus, que ens saludem amb discrecció i un punt clar d’enyor. És un senyal poderós conforme passen els anys.

Mentrestant els majorals d’enguany baixen per la costera, carregats amb farcells i àdhuc amb sacs de confeti. Enguany l’han triat carabassa i diuen que han inventat una màquina que el garbella per a que estiga ben solt i vole alt. Passen per la vora somrient i quan no t’ho esperes una pluja de paperets inunda el cel i tu rius content, ben pagat d’aquella escena. Aquest matí l’has esperat cada any tot l’any. I quan arriba és impossible amagar el somriure ample que t’inunda la cara de banda a banda…

M’acoste a veure la partida de pilota al carrer del costat de l’Ajuntament. Juguen, entre altres, el xiquet de Genovès i Pedro. La partida és mig fictícia perquè és un joc d’exhibició a una hora i tres jocs. L’hora se la passen equilibrant els punts i al final guanyen els rojos. Malgrat tot hi ha sempre unes quantes jugades espectaculars i paga la pena seure allà al mig del carrer i veure tan de prop els jugadors. La pilota al carrer sempre m’ha agradat més que la pilota al trinquet, per la proximitat al jugador i la incertesa que la geografia urbana provoca.

A l’Ajuntament unes banderoles esquifides anuncien els quatre-cents anys de la Carta Pobla. El 1610 es va lliurar la carta pobla a Bétera després d’haver-ne expulsat la població morisca. És doncs la marca del nostre inici més concret i una neteja ètnica indiscutible també. I hauria de ser per això una celebració, commemoració si ho voleu, espectacular i compromesa amb el passat, explicadora del present. Em tem que no ho serà…

Sopant parlem de com de concretes arriben a ser les dades sobre el poble. Hi ha el llibre del Repartiment i la crònica del Rei Jaume que documenten la presència morisca al poble i l’arribada de famílies cristianes, sobretot a Llíria. I després la carta pobla que documenta els noms dels primers pobladors cristians de Bétera. Finalment la fundació de la Junta de Monts documenta també d’alguna manera la persistència d’aquelles famílies. No sé si hi ha massa llocs amb tanta dada concreta per a resseguir el passat local. Rosa em demana si trobaria un paper antic que vaig escriure analitzant la procedència de les famílies de la Carta Pobla. Li dic que ho buscaré, deu estar per algun disc dur i pense que m’agradaria contrastar-ho amb la llista de fundadors de la Junta de Monts. Potser, si tinc temps de fer-ho, trobaríem una coincidència interessant.

Vaig a buscar la murta. Des de sempre el dia abans de les festes entren al poble un seguit de carros que van llençant murta al carrer. És un senyal d’inici però també era una decoració, que m’imagine que devia tenir algun sentit més enllà i tot. De xiquet vaig veure caure la murta sobre els carrers encara sense asfaltar i el sentit i la plasticitat era tota una altra.

Ahir però observe que es repeteix el ritual dels darrers anys. Els carros van tirant la murta per terra i darrere d’ells, sense deixar-los respirar, una brigada de l’ajuntament va replegant-la a tota pressa. Dos cotxes, un d’ells d’aquells amb rodes al costat que succionen el que hi ha a terra, tres persones amb cabassos i una amb una mena d’aspiradora-canó d’aire.

L’efecte és ridícul. M’ature en un cantó a calcular quant de temps dura la murta en terra. Des de que passa el darrer dels carros fins que desapareix qualsevol rastre de la seua presència no arriba a dos minuts. Per a què la tiren doncs? No podrien deixar-la ni que fora fins l’endemà? ja no demane deixar-la, només dic fins l’endemà.

El contrast entre els pètals del roses que llencen les obreres als qui estem en la vorera i la ferocitat de la brigada municipal a l’hora de replegar-les immediatament i esborrar-ne el rastre és, lamentablement, tot un tractat de sociologia sobre el meu poble. 

Primer sopar d’estiu anit a la terrassa de ma germana. Per manca de pràctica vam començar a sopar quan encara era de dia i la terrassa la veritat és que encara arrossega l’hivern passat. Però va ser un pensat i fet i allà que ens posàrem.

Tinc la sort, enorme, que ma casa de Bétera són en realitat un conjunt de cases ocupades per familiars i totes unides entre elles, de manera que ens permeten circular amunt i avall. Dalt del tot la terrassa de la meua germana és l’espai privilegiat de l’estiu. Pugem en assemblea gastronòmica i hi sopem tants com cabem, xiquets i grans. L’ambient es fa aleshores propici a les converses llargues i pausades, a les rialles, a les confidències importants, a les cerveses còmplices o simplement al pas del temps més civilitzat i tranquilitzador imaginable.

Normalment és un dels meus paradisos de l’agost però ahir vam veure l’oportunitat d’obrir la temporada i ho férem. No sabeu com m’ha carregat les piles per estes tres setmanes llarguíssimes que queden.

Veig que el nou reglament aquest sobre els coets diu que per a poder eixir a la coetà del poble hauré d’haver participat en un curs que m’ensenyarà a fer-ho. Deliciós. 

He eixit a tirar coets des dels tretze anys i si no vaig errat només he deixat de tirar-ne només un parell des d’aleshores.  A aquestes alçades em sembla que obligar-me a fer un curset més aviat fa riure. A mi i a la majoria de gent que conec que a Bétera eixim a la cordà i a la coetà.

Un altre tema és qui el cobrarà aquest curset. Perquè això sol passar. Ara apareixerà un nou sector econòmic, el dels cursets per a eixir a tirar coets. Fins ara això era impensable i m’imagine que hi haurà qui correrà a especialitzar-se. Habitualment aquest tipus de xorrades són les que acaben derivant en financiació dels partits. Com que els ajuntaments decidiran qui fa el curset no s’equivocaran de bàndol…

Finalment dir que com a mínim en aquest terreny la transmissió pares a fills segueix funcionant. I no sé imaginar-me’n un curset millor que eixir a la teua primera coetà acompanyat de ton pare o d’un familiar directe. En fi.

(En la foto estic a punt de pegar foc a un muntonet. Ja m’imagine el temari…)

Llarga taula a ca Vicent i Rosa. Molts amics celebrant la paella de Vicent, que fa sis anys en va fer una que no va quedar massa catòlica i avui s’ha atrevit a fer-ne una altra. Una de llargament aplaudida i assaborida. Riem de bona gana en un migdia de dissabte que convida a la celebració. De l’amistat. Els xiquets mengen amb gana i els majors més encara. Xerrem i ens dediquem a pelar a tot qui s’ho mereix. Vicent s’ho mira satisfet. Ha estat sis anys pensant-s’ho. I tots li fem saber que ha pagat la pena. Repetirem…

La discussió típica de cada any sobre el dinar. Ma mare segueix les costums cristianes i dinem arròs al forn i llesquetes amb ous. Estricta penitència. I com cada any riem provocant-la amb tota mena de demandes de llonganisa, cansalada i tots els objectes prohibits. És una mena de costum anual, respectuosa amb les seues creences i alhora divertida. El més curiós és que ningú no sabem explicar de manera exacta d’on ve aquesta costum cristiana (jueva?) que repetim generació rere generació. La meua germana explica que a cal Xavi han nascut aquest matí tres cabretes i ens embraquem a discutir si haver nascut en divendres sant significa alguna cosa. Ma mare argumenta que la tradició diu que tenen una gràcia. I anem fent…

PD. Josep Miquel respon als dubtes amb la seua proverbial amabilitat. Gràcies.

‘Et preguntes sobre l’abstinència de carn. Bé, és un tema que ve de segles. Es pensava que la carn “excitava” les passions carnals! i per això, en vista a la penitència quaresmal, els divendres es substituia pel peix. Clar que treure la carn i fer un gran àpat de peix, tampoc no té sentit!!

El que hi ha a l’origen de la quaresma, és una frugalitat o austeritat en els àpats (que per altra banda es seguida pels qui volen fer règim) de cara a viure la conversió en el camí cap a la Pasqua. Però de res no serviria l’abstinència de carn, si això no ens predisposa a la fraternitat, a la solidaritat, a la compassió. El profeta Isaïes (58,5-7) descriu ben clarament el dejuni que vol Déu: “el dejuni que jo aprecie és aquest: deixa anar els qui has empresonat injustament,deslliga els qui tens sotmesos al jou, allibera els oprimits, fes a miques els jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo, no els defugis, que són germans teus” ‘

Rep un correu spam d’aquells que m’aconsella aprendre anglès al llit. Home… Afirma que el llit és el millor lloc per a aprendre una llengua i això em porta al record el tio Pertegaz, Vicent.

El tio Pertegaz va ser un dels darrers oficials de la república a abandonar el país, muntat fora (fora, no dins) de la cabina d’un avió biplà que anava d’Alacant a Orà. Després va anar a parar a la Unió Soviètica on lluità amb l’exèrcit Roig contra Hitler i treballà en diverses institucions polítiques i culturals. inclòs el mateix Kremlin. Amb els anys, i enmig d’algun que altre problema amb el règim, acabà anant cap al sud, al Caucas, a la recerca d’algun paisatge que se semblara a València. Va viure a Geòrgia. crec que exactament a Adjària.

Després de la mort de Franco el tio Pertegaz va tornar al poble, on el seu germà Eugeni havia resistit la dictadura des de dins. I com no podia ser altrament els joves del poble ens reuníem al seu voltant per a escoltar unes històries fascinants que ens semblaven autèntics films d’aventures. Ell, a més, ho contava amb molta gràcia. Tenia un do narratiu extraordinari que va plasmar en diversos llibres autobiogràfics que no es van arribar a publicar.

Un dia xerràvem amb ell sobre el coneixement de llengües. No només sabia rus sinó també diverses llengües caucàsiques, que són rematadament complicades. Semblava que tenia una certa facilitat natural i en preguntar-li-ho ens va donar una resposta tan certa com sorprenent. Va dir ‘xiquets: la millor gramàtica és un bon llit. Al costat d’una dona aprendreu qualsevol idioma per difícil que siga’. I nosaltres ens vam imaginar aquella barreja de Lenin i Humprey Bogart estudiant de la millor manera imaginable el georgià…

Llibres, música molt encertada (Norah Jones, Sting…), un espectacular teclat sense fils. I l’alegria de veure els xiquets amb tot de coses, cadascú amb els seus jocs. Ací a Bétera el matí és espectacular, passant de casa a casa i obrint paquets durant hores. I una bona partida a l’scalextric que li han deixat al meu nebot Pau. Què feia anys que no jugava jo a l’scalextric…